El pres polític i president d’Omnium Cultural Jordi Cuixart, va fer famosa l’expressió “ho tornarem a fer”, en referència a la voluntat de l’independentisme de tornar a materialitzar un embat democràtic per fer efectiva la República Catalana. L’estada a la presó no ha suposat cap renúncia per Cuixart, i lluny d’arronsar-se, va donar una magistral lliçó de dignitat al jutge Marchena encarregat de consumar la infàmia d’un judici farsa amb una condemna escrita d’antuvi. Un actitud que s’agraeix dins del mar de renúncies en què ens trobem.

Ja han passat més de 3 anys des de la històrica data de l’1 d’octubre. La tardor de 2017 Catalunya va escriure una pàgina de la seva pròpia història i de totes les lluites per la llibertat i l’emancipació. I avui, bona part de l’independentisme s’aferra a la màxima de Cuixart, i la voluntat de ruptura s’ha mantingut ben viva en una part important d’aquest poble.  Tanmateix, la realitat tossuda i persistent està erosionant les roques més dures, i ara per ara no es visualitza en el si de l’independentisme una aposta clara per tornar a materialitzar un embat de similars característiques.

L’acumulació de forces que va permetre l’èpica fita va trigar molts anys a cristal·litzar i tot indica que ara per ara no es donen les condicions per fer un nou intent. Varies generacions de catalans i catalanes han copsat l’abast del poder de l’estat espanyol i això s’ha traduït en una paràlisi de la vitalitat del moviment independentista, que no passa el seu millor moment. En efecte, l’estat a jugat favorablement les seves cartes i el clima de por i pànic que va aconseguir implantar en el si de l’independentisme va aturar l’empenta i força motora de l’independentisme.

L’Estat espanyol, com a soci del club d’estats que és la Unió Europea, ha fet valer el seu pes polític i geoestratègic a l’hora d’impedir la materialització de la República Catalana. El desplegament d’esforços i recursos que des de l’any 2016 està consumant l’estat, ens indica quin és el seu pes i fins on estan disposats a arribar. Diplomàcia, violència policial, guerra econòmica, repressió judicial, intoxicació mediàtica, maniobres polítiques, guerra bruta....i òbviament potenciar la divisió i l’enfrontament ètnic i social, qualsevol cosa val per tal de preservar la unitat d’Espanya i impedir per qualsevol mitjà el naixement de la República Catalana. Val a dir, que a favor de l’estat espanyol hi ha hagut els estats europeus i internacionals, que  han fet valer el principi de no ingerència consagrat al Tractat de Westafalia i s’han posicionat tots al cantó de la integritat territorial d’Espanya. De fet cap estat ha reconegut l’efímera i fràgil declaració d’independència de Catalunya.

En aquesta aventura patriòtica que és preservar la unitat d’Espanya, tothom hi és benvingut, inclòs l’exèrcit espanyol i l’extrema dreta. A nivell polític l’aliança ha estat demolidora perquè la transversalitat ideològica ha anat  des de l’extrema dreta fins a l’esquerra alternativa, passant per la socialdemocràcia i acabant amb la dreta neoliberal. Tots els partits polítics de l’arc parlamentari: PSOE, PP, C’S, VOX i Podemos/Comuns s’han posat d’acord per anar en contra del projecte de República a Catalunya. Se’ls hi ha afegit partits polítics com la conservadora Unió Democràtica del Sàtrapa Duran i Lleida o el PNB de Urkullu, en la seva versió més neoliberal, conservadora i pactista.

Convé ressaltar el paper que Podemos/Comuns han jugat en tot l’afer del procés d’independència de Catalunya. Inicialment van mantenir-se neutrals i l’ambigüitat era el seu full de ruta; els missatges confusos i una genèrica aposta per la República del 99% els va permetre mantenir-se al marge i no haver de posicionar-se. Tanmateix, el tàndem format per dos radicals conservadors com Coscubiela i Rabell, va fer saltar pels aires la disfressa de l’equidistància. I amb el temps han tancat files amb el PSOE i governen junts l’estat amb la perspectiva de mantenir la unitat d’Espanya i tènues promeses de descentralització parcial en un futur molt llunyà. Val a dir que especialment i durant els moments més crítics, des de l’1 d’octubre i fins a la declaració d’independència del 27 d’octubre, la líder més visible dels Comuns, Ada Colau, va fer pinya en tot moment amb l’estat espanyol.

El tancament de files dels Comuns amb l’estat és tota una lliçó per a l’esquerra i l’independentisme català perquè en tot moment han demostrat que prefereixen una Espanya feixista i uniforme abans que una República Catalana moderna i lliure. Sap especialment greu que gent provinent del 15M i a qui consideràvem aliats hagin mostrat la seva vertadera cara i s’hagin alineat amb l’espanyolisme més ranci. La seva aposta possibilista per la política de peix al cove en l’àmbit nacional i social és una punyalada a l’esquerra en el seu conjunt perquè aquesta actitud servil i covarda haurà desprestigiat l’esquerra per més d’una generació.

El resultat de la repressió i l’intent fallit de República Catalana ha enfonsat l’independentisme català en un mar de retrets i frustració. La històrica acumulació de forces i posterior unitat d’acció ha derivat en una fragmentació i inacció exasperant i ineficient; certament, l’independentisme català viu un mal moment i una de les expressions més lamentables de tot plegat és l’aparició del fenomen dels hiperventilats: gent molt activa i agre a les xarxes socials però totalment inactiva i incompetent a la realitat. Bordar molt i no fer gaire res, portem així més de 3 anys i les perspectives a curt i mitjà termini no son gaire esperançadores.

Per si això fos poc, part de l’independentisme ha optat per recuperar la vella tàctica del peix al cove i centrar-se en la gestió de la migrada i patètica autonomia. Però segurament el pitjor de tot plegat és que aquest independentisme pragmàtic i pactista està escampant un clima de criminalització del que representa l’1 d’octubre. Efectivament, el junquerisme i els seus acòlits ( ERC, PDCAT, sectors de JxC....) han cobert un vel sobre la històrica jornada de l’1 d’octubre i la posterior declaració republicana i s’afanyen a acatar la legalitat derivada de la Constitució espanyola de 1978, amb tot el que això comporta.

Els partits polítics instal·lats al Parlament de Catalunya, sorgits de les eleccions de desembre de 2017, han format un govern controlat per l’article 155 i encotillat als estrets marges permesos per la Constitució de 1978. JxC i ERC han governat amb mediocritat l’autonomia i han obeït en tot moment les directrius imposades per Madrid. Podriem afirmar sense embuts que és un govern fill de la derrota de 2017, un govern esglaiat i obedient que està fent tot lo possible per allunyar-se de l’esperit de revolta de l’1 d’octubre.  Un govern col·laboracionista que no dubta a reprimir a independentistes i activistes per l’habitatge.

D’altra banda, el paper de l’exili s’ha diluït en el temps i no s’ha aconseguit articular un front popular i republicà capaç d’erosionar l’estat espanyol. L’esperit de l’U d’octubre es va apagant i són cada cop menys els agents polítics i socials que en reivindiquen la vigència. Fins i tot en el si de l’esquerra independentista s’hi observa una preocupant moderació discursiva i posterior institucionalització que malauradament recorda el decebedor i insuficient paper de l’esquerra independentista durant el període més crític de l’aventura republicana. Ara per ara l’esquerra independentista ha perdut capacitat de reacció i sobretot de lluita als carrers i tot fa pensar que més enllà de comunicats i declaracions poca acció impulsarà en termes reals.

I hi ha un afegit important a aquesta conjuntura desfavorable: la pandèmia mundial del Coronavius, que ha desarticulat lluites arreu del planeta. I dissortadament els estats s’han vist reforçats i el clima de repressió ha anat a més. Per tant, és més que probable que un nou escenari de ruptura i desobediència no es produeixi, almenys no a gran escala com si que es va produir l’1 d’octubre. La famosa frase Cuixartista “Ho tornarem a fer”, no té gaires possibilitats de materialitzar-se ara per ara.  En termes objectius no han canviat les condicions i el club d’estats no reconeixerà una Catalunya republicana i independent.

L'única possibilitat d’avançar en aquest camí és amb la capacitat de controlar el territori i que una part del poble estigui disposada a assumir unes cotes de sacrifici inimaginables. Recentment hem vist s exemples que ens haurien de servir per entendre l’abast de la qüestió. El pobles saharaui, kurd i armeni han patit la crueltat i devastació dels imperis turc i marroquí, i han estat abandonats a la seva sort; els estats imposen el seu poder i el recurs militar sempre és present.

Dit això no sóc especialment pessimista, la realitat és sempre la millor escola i les coordenades polítiques en les quals ens trobem ens indiquen que ens trobem de nou en un període de baixa intensitat. Però tots els cicles tenen un inici i un final i la feina de l’independentisme és preparar-se a fons per tornar-ho a intentar, costi el que costi. És més que probable que hi hagi més repressió, presó, tortures, i tot lo inimaginable del que és capaç l’estat, però no hi ha cap mena de dubte que la lluita per la independència continuarà, mai ens rendirem i mai llençarem la tovallola. Ens cal una nova generació de lluitadores i lluitadors més endurits i hàbils, una generació que reculli la generosa  l’herència de segles de lluita per l’alliberament i preparar-se per fer un nou intent que derroti definitivament l’estat espanyol.

Independència o mort!