Als tretze anys, com molts oriünds de la Conca de Barberà, es va traslladar amb la seva família a Reus, cercant millors possibilitats de desenvolupament econòmic i l’accés a estudis superiors.

Antoni Andreu entrà en relació directa amb el món catalanista a casa seva. De fet, el seu nacionalisme rebé la decisiva influència d’un ambient familiar liberal i catalanista, en què destaquen els seus avis, signants de les Bases de Manresa el 1892, i el seu pare, Josep Andreu i Cabestany, que apareix entre els membres fundadors de la Unió Catalanista un any abans.

Un cop completada la seva formació bàsicament mercantil, amb la ben probable intenció per part dels seus pares d’allunyar-lo dels ambients catalanistes reusencs que ja havia començat a freqüentar, residí a Bèlgica durant un any i mig a partir de 1924, a casa d’uns comerciants amics de la família, per incorporar-se, en retornar, al negoci familiar.

Es va presentar com a candidat del Foment Nacionalista Republicà adherit a ERC en les eleccions municipals de 1931 i va ser nomenat regidor de Cementiris, Mercats i Escorxador, per ocupar més tard la regidoria de Sanitat i Assistència Social. A més, va ser vicepresident del Centre de Lectura de Reus.

El novembre de 1936, en plena Guerra Civil, va organitzar una expedició de cotxes per recollir infants a Madrid que van ser acollits per famílies catalanes.

Va ingressar a Estat Català i l’octubre de 1937 a la lògia maçònica Plus Ultra de Barcelona. El mateix any que va ser nomenat director del Diari de Catalunya d’Estat Català, partit del qual va ser secretari general interí.

A la fi de la guerra es va exiliar, evitant els camps de concentració, a Saint-Aigols (Var) fins que es va traslladar a París, on va formar part de la redacció d’El Poble Català, a més de ser membre del Consell Executiu d’Estat Català a l’exili.

El 4 de maig de 1940, al domicili de Joan Massot a París, serà un dels signants de l’«Organització», que fins al mes de juny de 1942 no rebrà el nom definitiu de Front Nacional de Catalunya. Fou l’acord de coordinació entre Nosaltres Sols! i el sector «cornudellista» d’EC, al qual en representació paritària de cada part assistiren, a més, Jaume Martínez i Vendrell i Joan Massot i Rodamilans, acompanyant Daniel Cardona, i, per l’altra banda, juntament amb Joan Cornudella, Marcel·lí Perelló i Domingo i el mateix Antoni Andreu i Abelló.

Dos dies abans de l’ocupació nazi de París, juntament amb Joan Cornudella, va fugir a Perpinyà.

Joan Cornudella i Manuel Cruells, en una decisió determinant per a l’èxit de l’organització, creuaran la frontera per dirigir el Front Nacional de Catalunya. Mentrestant, des de Perpinyà, Antoni Andreu i Daniel Cardona, responsable a l’exterior de l’aparell militar, canalitzaran cap a l’Estat francès el treball dels seus companys. Andreu intensificarà les relacions amb els serveis secrets francesos gaullistes, anglesos i nord-americans i assumirà la responsabilitat principal dels passos fronterers establerts pels militants frontistes i utilitzats per diverses xarxes d’evasió.

L’any 1940, va fer freqüents viatges a l’interior per coordinar la lluita resistencial i recollir les informacions encomanades als membres de l’organització per lliurar-les als serveis secrets.

La bona entesa a Perpinyà entre Cardona i Andreu resultà decisiva per a la consolidació definitiva de la unió entre EC i NS!, sabent que la seva darrera empresa política quedava en bones mans. Daniel Cardona lliurà a Antoni Andreu la plena responsabilitat de l’aparell exterior de l’FNC, per retornar de manera definitiva el 15 de maig de 1942, ja molt malalt, a la seva casa pairal.

El 1943 torna a Catalunya fugint de la Gestapo i viu a Barcelona amb documentació falsa. Sortosament, la seva arribada recent a Barcelona i l’escassa relació i el poc contacte encara amb l’organització de l’interior evitarien la seva detenció arran de la caiguda d’una setantena llarga de militants de l’FNC, inclòs el cap de l’oficina política, Joan Cornudella, el mes de novembre de 1943. El retorn definitiu de l’exili farà possible així que, de nou, com ja havia succeït l’any 1938, Antoni Andreu pugui substituir el seu amic, ara pres, al capdavant de la direcció política de l’organització resistent.

A més, des de Perpinyà i també els primers dies de 1944, arribà a Barcelona Jaume Cornudella i Olivé, que passà a formar part, amb la resta dels membres no detinguts, com Domènec Ramon i Ramon Arrufat, d’un Consell Executiu del qual el nostre protagonista esdevindrà president. Durant els quatre anys decisius que vindran a continuació, sota els noms de guerra «Robert» i, sobretot, «Agustí», Antoni Andreu assumirà la tasca transcendental de dirigir els rengles de l’FNC.

A banda de mantenir una extensa correspondència amb diverses personalitats del Consell Nacional de Catalunya a Londres(1940-1945), com el seu president, Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta o Josep Maria Batista i Roca, el març de 1945 romangué dues setmanes per establir relacions a Perpinyà i a Montpeller, i a la tardor del mateix any, un cop acabada la guerra mundial, viatjà fins a París per aclarir la posició del Front davant la constitució provisional del Govern de la Generalitat a l’exili.

L’any 1949 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra a dotze anys i un dia de presó i a inhabilitació a perpetuïtat per ocupar qualsevol càrrec públic o d’empresa privada.

En qualsevol cas, amb la represa del Front, que s’anirà produint a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, Antoni Andreu participarà en la tasca de difusió de l’etapa recentment encetada del seu portaveu Per Catalunya i es declararà partidari, amb Joan Triadú, en una proposta no reeixida, de convertir la formació resistent en un moviment coordinador i aglutinador de la lluita nacional oberta a tots els partits catalans.

Membre del Consell Nacional fins al seu traspàs, Antoni Andreu tingué, a més, el trist honor de presidir la reunió d’aquest màxim òrgan del Front que el dia 21 de juliol de 1968 certificà la sortida dels joves membres que pocs mesos després crearien el PSAN, tot pronunciant un breu parlament en què feu referència al sacrifici dels militants de l’organització «morts en camps de concentració i en les llargues estades a les presons que hagueren de patir».

El 1971 va representar l’FNC en l’acte fundacional de l’Assemblea de Catalunya, motiu pel qual va ser detingut, i l’agost de 1974 prengué part en el Primer Congrés de l’FNC celebrat a Montserrat.

Antoni Andreu mantingué al llarg del franquisme, i després durant la transició, una callada feina de resistència, iniciada des de la seva llar, sempre oberta als amics i a tots els patriotes perseguits o exiliats, convertida en una mena de punt d’irradiació cívica i cultural.

Amb Max Cahner i Ramon Bastardas, prengué part en la creació d’Edicions 62 i fou membre del seu Consell d’Administració. També en la labor de mecenatge i sosteniment de la cultura catalana durant la negra nit franquista, Antoni Andreu col·laborà activament amb la Fundació Salvador Vives Casajuana.

El 2 d’octubre de 1982 va morir a la seva vila natal, Montblanc. Una sala del Museu-Arxiu d’aquesta ciutat du el seu nom.