No acostumo a parlar dels nostres anys més actius en el món de la música. No hi ha cap motiu concret més enllà del fet que els anys passen i hi ha coses que pertanyen a una època i obren pas a una altra i que m’agrada escriure sobre pensaments o emocions d’un altre caire o donar veu als pensaments o sentiments o vides resistents d’altres persones.

Però avui m’ho demana el cos, ara que La mort d’en Guillem ha arribat a centenars de milers de cases i ara que el dolor dels seus familiars arrossegat en el temps, s’ha  dispersat en milers de cors, allotjant-se sense anestèsia a la retina de milers de persones. També la seva lluita.

Sempre m’ha acompanyat el record especial d’aquelles cançons que van generar una resposta del públic, més enllà dels aplaudiments rituals gairebé mecànics que totes i tots fem en els concerts de cadira. En els deu anys d’escenaris, quan cantàvem Primera línia de foc* la reacció del públic era simplement emocionant. De llàgrima, d’aixecar el puny. Voldria explicar-vos un petit relat sense inflar-vos el barret de guixes.

Segurament agranaré cap a casa i us faré un petit sopar de duro (que diu l’amic Joan), tot embolcallat de certa nostàlgia, però recordo com si fos ahir el concert a Alacant d’Homenatge a en Guillem, el de presentació del disc a Lleida o per exemple el d’inauguració del Casal Jaume I de Fraga, amb presència hostil a l’altra banda del carrer. Però de tots els concerts, n’hi ha un que em va emocionar especialment.

Vam fer un llarg camí i vam arribar a un poblet d’uns 200 habitants al Matarranya, Arenys de Lledó. A la tarda ens vam preparar per al concert i la veritat és que vam pensar que seria un concert en intimitat, és a dir, amb poc públic. La nostra sorpresa va ser que l’organització havia convidat un grup de joves d’un casal d’estiu que passaven uns dies a la Franja i que havien vingut des del País Valencià. Van entrar a la petita sala i es van asseure a terra, no van agafar ni les cadires. De cop i volta van omplir l’espai en rigorós silenci. Cara a cara, el sud i el nord, retrobats a la Franja.

En veure que el públic era tan extremadament jove, vaig presentar les cançons amb un xic més de cura. Abans de la cançó d’en Guillem, Primera línia de foc, vaig explicar, com de costum, qui era en Guillem i que li havien fet, però no vaig poder acabar el discurs... Aquell grup de xiquets i xiquetes ja cridava Guillem Agulló ni oblit ni perdó!

Aquest escrit, tot i que parla d’una emoció personal i de la nostra música, no pretén posar el punt sobre això, no m’agrada bufar en caldo gelat. El que vull posar de manifest és que hi havia una llavor latent, contra el silenci general i sense gairebé mitjans. Unes xiquetes i xiquets valencians molt (molt!) joves tenien ben present en Guillem i ho demostraven a la Franja, sense embuts, davant uns músics que ens empassàvem la saliva, corpresos. Sense xarxes socials digitals com les que avui tenim, la xarxa de carrer era lenta però incansable, s’estenia a foc i flama i es feia impossible que el seu nom l’embolcallés el silenci.

Vosaltres vàreu donar vida a una persona que estimava la llibertat, la seva terra, la seva cultura, les persones, la música i les idees que construeixen vida. Aquesta era, és i serà la nostra ensenya.

Guillem, company Guillem, mai t’oblidarem company Guillem.

• Primera línia de foc (Disc: Efecte Espiral, Bullanga Records, 2003)