“Per a nosaltres, camperols, el veritable or és l’aigua”
La seva mirada cansada es contraposa al seu somriure infinit. La batalla queda resolta quan el seu somriure impregna de vitalitat el territori que dominen les seves mans esquerdades. Les gallines lliures piquen allò que van trobant i un tupí fumeja sobre una mena de pedra calenta. La guardiana de les llacunes duu un barret blanc i un davantal. Viu a una casa de tova davant d’una llacuna, ella és Máxima Acuña.
El retorn a casa
Aquesta història comença quan la Máxima pateix una infecció i ha de marxar de la seva terra. L’any 2010 ha d’estar-se tres mesos a una barraca de la seva família, a vuit hores de la seva llar que està a Tragadero Grande, a la serra nord del Perú, a uns quatre mil metres sobre el nivell del mar. L’espurna s’encén per un camí que a la seva tornada es troba aplanat i ample, quan ella hi havia deixat una sendera estreta i pedregosa.
La Máxima es va assabentar que uns treballadors de la minera Yanacocha havien fet treballs al seu camí sense el seu permís i se’n va anar a reclamar als afores de Cajamarca, capital de la serra nord, a les oficines de la minera.
Usurpació corporativa
A les oficines de la minera, un enginyer li va dir que les terres que ella i el seu home havien comprat l’any 1994, no eren d’ells, sinó que eren d’un consorci integrat per l’empresa nord-americana Newmont Mining Corporation, la peruana Compañía de Minas Buenaventura i la Corporació Financera Internacional (organisme depenent del Banc Mundial) i que les havien adquirit el 1996 i 1997 per dur a terme un projecte anomenat Conga. Aquest projecte pretenia extreure sis milions d’unces d’or. El consorci va prometre deu mil llocs de treball i l’explotació de l’or durant dinou anys. La minera tenia intenció d’assecar quatre llacunes d’on s’abastien 40.000 persones, i a canvi, va prometre construir reservoris d’aigua.
Cronologia d’un assetjament violent
La família de la Máxima vivia al davant de la Llacuna Blava. Van ser els únics que es van oposar al projecte, concretament, l’any 2008.
L’any 2011, els enginyers de la minera, la seva seguretat privada i la policia van destruir la llar de tova de la família de la Máxima. La comissaria de la zona no els va permetre denunciar els fets. Tres mesos després, la Máxima i la seva filla van rebre cops fins a quedar inconscients. La fiscalia regional va decidir no acceptar cap prova de les quals volia presentar la família.
L’any 2012 hi va haver una mobilització regional contra la mina. Finalment va esclatar un enfrontament obert entre civils i la policia i l’exercit. Cinc persones van perdre la vida. La Máxima va acollir els protestants a la seva terra i va ser multada, sentenciada a abandonar la terra i a una pena de presó suspesa de tres anys per haver “ocupat” les terres de la minera. Dues apel·lacions després la Máxima no va poder sortir-se’n i els tribunals li van girar l’esquena.
L’any 2014 però, en la seva darrera apel·lació, la Sala Penal de Apelaciones de Cajamarca va ordenar l’absolució de la família. Tot i que al mes de maig la Comissió Interamericana de Drets Humans va demanar al govern peruà que adoptes mesures preventives per preservar els drets de 46 líders comuneros i ronderos, entre ells la família de la Máxima, l’any 2015 les forces de seguretat de la minera van destrossar els fonaments de la casa que construïen els Chaupe-Acuña, la família de la Máxima.
Una victòria múltiple
La solidaritat va desbordar les cadenes del poder. Les protestes van arribar a Lima i es va fer un ressò internacional incontestable. La Máxima i la seva filla van anar a Europa a exposar el seu cas i van rebre el suport internacional de milers de persones i organitzacions. La seva absolució va ser una victòria pel seu dret a viure en pau a la seva terra, el seu dret a viure en el seu entorn natural, el dret a l’aigua, el dret a l’aire i a la terra.
La Maxima va ser escollida Defensora de l’any per la Unió Llatinoamericana de Dones i va rebre el Premi Mediambiental Goldman.
Tot i la seva victòria als tribunals, els reconeixements internacionals i el suport rebut, l’assetjament de la família de la Máxima no ha acabat.
“Els hi agraeixo de manera infinita el fet de no trobar-me sola, que rebo el suport de molta gent d’arreu del món i de molts països. Gràcies per tot, segueixin així, ajudant, donant suport, no només a mi, oi? Perquè a diferents llocs del Perú hi ha moltes dones que pateixen maltractaments, abusos, que les vegin a totes. Jo em poso al meu lloc com a dona camperola, humil i em poso en el meu lloc, que hi ha d’altres persones així en molts d’altres llocs.”.
Maxima Acuña Atalaya
Defensora mediambiental
Tragadero Grande, Sierra Norte, Perú
Aguas de oro
https://www.youtube.com/watch?v=B654DHOX7Yw
Amnistia Internacional
Maxima