L’estàtua ja és plena de corones d’olivera i de llorer, símbols de la pau i la victòria.
De sobte, alguns d’aquella quarantena de joves es fixen en un individu que els estava observant de prop. Sospitant que podria tractar-se d'un confident de la policia espanyola, l'increpen a crits. Un d'ells crida «Independència!» i uns quants més de la colla del grup s'hi afegeixen, desafiant-lo. En confirmar-se la sospita, la resposta dels hidalgos (com s’anomenava despectivament, llavors, els militants anticatalanistes) no es fa esperar i el suport de tres policies municipals s'hi suma i detenen vint-i-quatre d'aquells improvisats manifestants.
Lluís Marsans, president del grup Catalunya Avant i secretari de la Unió Catalanista, i cinc manifestants més, es dirigeixen d’immediat a la comissaria on els han detingut a demanar informació sobre els seus companys. La policia aprofita per detenir-los, també. En total, es tracta d’una trentena de detinguts que són traslladats, a peu, envoltats de guàrdia civils a cavall, cap a la presó del carrer de la Reina Amàlia.
Els represaliats, lluny d'acoquinar-se, hi entren cantant «Els Segadors». El dia 13 són alliberats amb càrrecs per «reunión ilegal y por atentado a la integridad de la patria». La foto que es faran a la sortida i el ressò de la notícia, provoca una allau de solidaritat que es tradueix en una manifestació de suport als detinguts al mateix monument, uns dies després, de més de deu mil persones. Aquest fet marca l'inici de la commemoració i el record de la Diada que, malgrat que trenta-cinc anys després fos aprovada com a festa nacional pel Parlament, continua essent com aquell primer dia, una jornada majoritàriament reivindicativa.
Els detinguts són: Francesc Corbella i Vila, Josep Maria Folch i Torres, Andreu Ferrer i Sanllehí, Ricard Coll i Serra, Ricard Usall i Puig, Miquel Balmas i Jordana, Josep Horta i Camps, Joaquim Horta i Boadella, Francisco Vinyals i Forment, Rafael Areñas i Tona, Francisco Llach i Font, Enric Rafel i Surell, Jaume Arqué i Calpés, Josep Bas i Gich, Joaquim Bas i Gich, Jaume Aympa i Ayalà, Joan Caselles i Cals, Xavier Zengoita i Bayona, Antoni Antich i Antich, Lluís Aleman i Carvi, Josep Soronellas i Brossé, Jaume Casanova i Soler, Joaquim Sot i Romagosa, Josep Viader i Farell, Lluís Marsans i Solà, Joan Fonta i Manau, Tomàs Soler i Santmartí, Manel Ribas i Cot, Alfons Solà i Ganer, i Ramon Riu i Cots.
Aquesta inicialment inofensiva i prou espontània acció provocarà una campanya de solidaritat amb els detinguts, joves i actius militants de sis dels grups més radicals de la Unió Catalanista (Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyencs, Catalunya i Avant, Lo Jovent Català-La Falç i Lo Tràngul-Llevant) i desembocarà en un procés d’aplegament orgànic que el 31 d’octubre del mateix any 1901 veurà una primera concreció amb el sorgiment de l’Agrupació Catalanista La Reixa.
Més enllà del socors als catalanistes detinguts, del qual es beneficiaria, per exemple, Prat de la Riba quan l’abril de 1902 fou empresonat per la publicació d’un article al portaveu de la Lliga, La Veu de Catalunya, la transcendència de la Reixa rau en la labor de coordinació d’aquests modestos grups nacionalistes radicals, tasca prolongada més enllà de la seva transformació orgànica al juliol de 1903 com a Comissió Benèfica de la Unió Catalanista.