Pujada dels dolors.

Pujo el carrer Cavallers de la ciutat de Lleida. Aquell carrer que va ser d’una manera o altra casa meva. Aquelles botigues de roba de la part baixa, que fan olor de perfum químic i que tenen els vidres d’un transparent impossible, segueixen intactes. Ja no hi és però, l’antic cinema ni tampoc hi són la botiga d’instruments ni el bar la Cuna. Sí que resisteix el pas del temps el rètol de la llibreria Tòtem i la memòria d’en Xavier.

El florista més simpàtic del barri llueix com sempre el seu somriure. Sempre em fa riure. Pocs metres més amunt ja se m’esborra. El vell Roser, antiga escola d’art i monument i símbol d’homenatge als caiguts durant el setge borbònic, convertit en un parador per a turistes forts d’armilla. Els del puny i la rosa de la mà de l’esquerra que es diu republicana, sempre garsa per perdiu. A la dreta un petit pati. Records antics. Barris obrers, butxaca humil i mestissatge, els carrers d’un altre jo. Allò que el vent s’endugué.

A l’esquerra, respira la plaça de l’Ereta. Puc sentir dins meu la guitarra dels gitanos de la Violeta. A la dreta deixo l’esglèsia del “cura rojo”, que també acariciava la guitarra. Mai hi vaig entrar. Recordo que em van deixar les seves guitarres per alguns concerts quan jo no en tenia. Una vegada el gitano del pèl llarg. Per un altre concert, el mossèn missioner a Ouagadougou. Diferents i solidaris. Fills de la vida.

Cercant Django.

Segueixo amunt. Ja no sento les meves passes per la remor de la gentada. M’aturo. He arribat a l’antiga botiga de Desigual, porxo i estructura, tot de fusta. Centenars d’homes negres fan honor al rètol que lluïa abans del tancament. Desigual. Homes negres vestits de dignitat però presos de la misèria d’un sistema caducat, insostenible, dormen amuntegats al ras.

La remor m’ha dut als camps de cotó i he vist un braç fuetejant una esquena negra i vermella de sang, sota el bat de sol. La senyoreta Scarlett O’Hara protegida sota el seu para-sol. M’agradaria trobar en Django entre aquesta multitud o potser, aquesta multitud, ja és en Django.

La mà d’obra barata.

Penso en els milions d’aturats. Diuen els mass media que no hi ha mans per recollir la fruita. Allò de què els hi prenien la feina. La feina que no volien. Alguna cosa no m’acaba de quadrar. L’equació és ben complexa. Aquí n’hi ha que estiren més el braç que la màniga. Però no es pot dir, perquè alguns que van de gurús de les esquerres velles diran que així es criminalitza els aturats. Tres milions i mig aquest febrer. No hi ha mans per recollir el menjar dels arbres. Els avis i àvies del pic i la pala morint. Em mossegaré la llengua.

L’hotel és ple de jugadors de futbol de la selecció d’un país africà. Tots els hotels se’ls rifaven per acollir-los. Ara però, la selecció africana de temporers dorm al carrer, sobre la fusta de l’antic Desigual. Tot fa indicar que ens han llençat una altra bomba de fum.

No és racisme, és classisme camuflat amb pell de negre.

Antics esclaus.

Als camps malmesos i als barris obrers també hem patit la gana. L’assetjament de la banca. La policia colpint la porta de matinada. Els nens petits en silenci. El treball de sol a sol per pagar un sostre o una maquinària per treballar la terra. Dir adéu a la casa. Perdre-ho tot. Antics esclaus.

Cert que no sé el que és tenir la vostra pell. Però si sé que som fills d’una mateixa classe. Néts d’una altra gana que arribà en tren. Carn de canó d’un altre temps. Però la fam i la crisi també han viscut i viuen al camp català. Els avis van viure amuntegats a les barraques. Potser no era ni treballadora l’adjectiu que li pertocava a aquella massa. Potser, fins i tot, era per sota.

És la condició de pobre, humil, persona que es busca la vida.

Morgan Freeman, Rihanna, Denzel Washington o Beyoncé gaudirien d’un hotel a la ciutat i, segurament, també se’ls rifarien.