El 6 d’octubre de 1934 el poble de Catalunya s’aixecà contra el Govern filofeixista de Lerroux i Gil Robles. En la nit d'aquest dia gairebé tots els pobles de Catalunya proclamaren l’Estat català, part integrant de la República espanyola. La Generalitat fou la dirigent oficial del moviment. El major volum de força organitzada i popular estava a mans de la Generalitat. L’Aliança Obrera, minada desde dintre per les provocacions trotskistes, estava mancada de la força necessària per a prendre la direcció del moviment en el curs mateix de la lluita i sobretot en produir-se la caiguda vertical i fulminant de la Generalitat.

En poques hores de lluita, el moviment fou aixafat i milers i milers de revolucionaris foren empresonats. Amb ells el Govern de la Generalitat, amb l’excepció del traïdor Dencàs.

Aquest fracàs rotund, sense paral·lel en la història Revolucionària de Catalunya, donà origen, en realitat al Partit Socialista Unificat de Catalunya, la realització més fecunda i gloriosa del proletariat català. Molts dels que intervingueren en el moviment d’octubre ens adonàrem que un dels factors fonamentals del fracàs era l’enorme dispersió ideològica i organitzativa de la classe obrera, més el grup trotskista, dues centrals sindicals, és una gran quantitat de sindicats autònoms.

Des del moment mateix de la derrota començàrem a treballar per la unificació dels partits obrers, per la formació del partit únic proletari de Catalunya, per l’expansió a fons de la UGT amb la perspectiva d’una fusió amb la CNT en el si d’una central sindical única. Empesos per la pròpia i amarga experiència i per la certesa de la pròpia responsabilitat en el fracàs del Moviment d’octubre, donàrem principi als primers treballs unificadors. La comprensió d’aquesta necessita històrica fou ràpida en cada un dels quatre partits obrers. No passà el mateixa fora de Catalunya. Molt bons camarades actuals del PSUC plantejaren aquesta qüestió a dirigents màxims del PSOE i de la UGT amb resultats negatius. Anaren a plantejar-los un problema viu i els contestaren amb la lletra morta d’Estatuts i Reglaments. Sols un partit espanyol comprengué tot seguit el valor històric d’aquest corrent unificador; perquè l'havia fomentat, desenrotllat i sobre seu havia treballat amb anterioritat; fou el Partit Comunista i al seu cap el secretari general, el nostre benvolgut i inoblidable camarada José Díaz.

Amb la seva clarividència de gran cap proletari, el camarada José Díaz, abonà immediatament la unificació. Precisament per això havia lluitat durant molts anys. Organitzà el contacte entre els quatre partits. Establí l'enllaç amb mi, a la presó de Madrid i al penal de Santa María. Estimulà infatigablement amb el seu consell, amb el seu ajut, els camarades dirigents de l’antic Partit Comunista de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya i del Partit Català Proletari. Ens ajudà a tots en l’estudi dels primers textos i resolucions que determinaren la formació del Comitè d’Enllaç, òrgan primer d'unificació que actuà amb eficàcia en el Front Popular, en la campanya electoral i en la victòria del 16 de febrer. Fora de Catalunya la unificació política de la classe obrera catalana tingué solament un conseqüent i decidit animador i orientador: José Díaz, amb el seu partit, el gloriós Partit Comunista d'Espanya.

Després de la victòria del 16 de febrer, els treballs d’unificació es precipitaren. Els diputats dels diferents partits obrers, juntament amb els dos diputats rabassaires, ens incorporàrem a la Minoria Parlamentària Comunista. La Unió Socialista de Catalunya, en la seva conferència també. El Comitè d'Enllaç, reforçat amb els camarades alliberats, desenrotllà una poderosa unitat per tot el país. S'acordà la data en què reunits en congrés extraordinari els quatre partits es fondrien en el Partit Únic. Aquest congrés deuria celebrar-se a l'agost del 1936. S'acordà la publicació d'un diari a partir del mes de juliol. I en tots aquests treballs difícils i de grans responsabilitats el Comitè d'Enllaç comptà amb l'entusiasme i la capacitat de treball de militants comunistes, d'autèntics deixebles del camarada José Díaz seleccionats per ell mateix.

En ple treball d'unificació es produí la sublevació dels generals traïdors. I fou en aquest instant suprem que el camarada José Diaz, responent a una consulta dels dirigents de l'antic Partit Comunista de Catalunya, donà la prova que nosaltres esperàvem del seu geni polític del gran cap proletari bolxevic. Res de formulisme i a unir-se sense més tràmit. Aquest fou el concepte de José Díaz, l'empenta definitiva que ens permeté vèncer algunes vacil·lacions reglamentàries que s'oposaven a les exigències de la crua realitat que vivíem. I així fou. Sense formulisme, sense escrúpols reglamentaristes, tres dies després de la sublevació traïdora, el 24 de juliol del 1936, fou creat el PSUC.

I des d'aquest instant, fins a la seva mort irreparable, el camarada José Díaz, ens ajudà a desenrotllar i a consolidar el Partit Unificat, a educar-lo en el marxisme-leninisme-stalinisme. La tasca no era fàcil. L'heterogeneïtat dels seus elements components, la tremenda complexitat de la nostra lluita, posaren constantment el jove PSUC davant de perills mortals. Un a un pogueren ésser vençuts, per l'esforç que tots realitzàvem i perquè, en tota ocasió, poguérem tenir el consell oportú, la directriu justa, el suport sense limitacions del camarada José Díaz.

No hem acabat la nostra tasca. No som encara un partit completament homogeni monolític, bolxevic. No estem lliures encara del perill de desviacions vers el nacionalisme petit-burgès o vers el sindicalisme més o menys anàrquic contra el qual lluitem fins a la seva completa eliminació. Desviacions que tenen la seva arrel en el nostre medi, en el nostre clima històric. Però és indubtable que hem fet grans progressos i que podem tenir la convicció raonable que caminem vers l'èxit definitiu del nostre treball. Si hem arribat on estem, si se'ns ha fet l'honor de reconèixer-nos Secció de la Internacional Comunista, és indiscutible que, en gran mesura, ho devem al camarada José Díaz, i al seu partit, el Partit Comunista d'Espanya.

El gran deute de gratitud que nosaltres tenim amb el camarada José Díaz, pels seus treballs incalculables en el progrés de formació, desenrotllament i consolidació del PSUC i, precisament, amb ell i no per a altres del moviment polític obrer que estaven representats a Catalunya abans de la fusió, no és un fet casual ni fortuït, havia d'ésser així i no d'altra manera, perquè de tots els caps polítics del moviment obrer, José Díaz, al front del Partit Comunista fou l'únic lluitador conseqüent per la unitat política i sindical de la classe obrera espanyola, ell, el seu partit que estudiaren i assimilaren la teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional, ell i el seu partit que s'esforçaren per aplicar la teoria a la realitat d'Espanya. La unificació política a tot Espanya.

El partit polític únic de la classe obrera catalana es desenrotllaria i estaria en condicions de complir la seva missió històrica en el curs de la guerra i després, en la mesura en què fos de veritat un partit nacional, dirigit fonamentalment pels fills de Catalunya; en què sabés ésser l'intèrpret fidel dels sentiments i dels interessos nacionals de Catalunya i vèncer sobre la marxa allò petit i allò negatiu del problema nacional aixecant ben alta, sense reserves, la bandera de l'internacionalisme proletari; en què entengués i fes entendre que a Catalunya com en qualsevol altre país la classe obrera és la columna vertebral de la nació. Això és allò que veié i comprengué i ens ensenyà el nostre gran camarada José Díaz, i el Partit Comunista d'Espanya.

A aquesta conclusió arribem amb major certesa i profunditat si analitzem la teoria i la pràctica d'un fidel i valent deixeble d'Stalin. Solament podem acudir a ell i al partit Comunista d'Espanya perquè en la història contemporània han sabut definir els nostres problemes nacionals i desenrotllar la solució justa.

La unió indissoluble del problema nacional i colonial amb el problema de la Revolució Proletària, principi bàsic de la teoria nacional de Lenin i Stalin ha d'ésser acceptada i compresa per tot veritable comunista. La comprensió de la teoria leninista-stalinista no ha d'ésser purament intel·lectual especulativa, sinó dinàmica. Un comunista ha de voler comprendre-la i aplicar-la, essencialment, en el seu propi país.

Coneixem individus de molts diverses ideologies que saben analitzar els problemes nacional i colonial, que defensaren la causa irlandesa, que exploten d'indignació en recordar l'Índia i les seves lluites per la independència, que encenen una espelma a Gandhi i una altra a De Valera, que fan seva la Carta de l'Atlàntic en allò que assegura als pobles el dret a disposar lliurement dels seus destins. Però que es tanquen per complet, si de l'especulació molt enllà de les nostres fronteres, els cridem a la nostra realitat i volem fer-los veure que a Espanya cal aplicar la teoria.

Per justificar tan descomunal incongruència, uns es posen frenètics per dir-nos que dels Reis Catòlics a avui, Espanya és una i indivisible, que el problema català i basc, i ara el gallec, han estat promoguts artificiosament pels viatjants de teixits o els accionistes dels alts forns bilbaïns i determinats poetes esnobistes de Galícia. Clar està que si el problema existia...

Altres, com a molt, admeten l'existència de minúscules diferències «regionals», folklòriques, colorejades per «dialectes» en decadència que en virtut d'aquest nou esforç intel·lectual no s'oposen a cert grau d'autonomies administratives ben enteses que ni de prop ni de lluny amenacin la integritat de la Pàtria.

Altres, menys sincers, simulen l'acceptació del fet nacional, no s'oposen a una solució pràctica, sempre, és clar, que no s'arribi a l'absurd de fabricar espanyols de primera i de segona classe, com passa ara, per exemple, amb els Estatuts. La Constitució atorgà un dret igual a les nacionalitats i regions d'Espanya, per organitzar-se en règim estatutari. Els hipòcrites saben bé que l'exercici d'un dret atorgat a tots, per una nacionalitat o per una regió, no crea privilegi de cap classe. Però, per ací van removent a fons el llot dels prejudicis per conduir de nou el carro vers el camí de l'Espanya una i indivisible.

I no són pocs els qui, sentint-se, ultrarevolucionaris, superinternacionalistes, proclamen en veu ben alta que els problemes nacionals de Catalunya, Euzkadi i Galícia, d'existir, són reaccionaris, armes fabricades per l'església i la burgesia per assegurar a aquella la integritat del seu domini espiritual, per arrencar aquesta als espantats governs centrals més i més altes contribucions. I encara asseguren que aquests «localismes» i «particularismes» destorben o impossibiliten la necessària solidaritat de la classe obrera, posen aquesta sota la inspiració i les maniobres de la burgesia. I que en nom d'un internacionalisme ben entès, els pobles dèbils deuen renunciar a la seva pròpia raó d'ésser, i deixar-se absorbir pels pobles més forts. Així els socialdemòcrates alemanys deien als txecs: «renuncieu a la vostra pobra personalitat que poc pot donar-vos i accepteu la superior cultura alemanya que us pot donar molt». Hitler ha completat l'argument.

En la confusió d'aquestes veus que darrere l'aparent discòrdia han expressat una identitat de propòsits, un mateix origen històric, una veu s'aixecà sempre clara, enèrgica, honrada, la veu de José Díaz i del PC d'E.

Existeixen a Espanya problemes nacionals no solucionats. Existeixen a Espanya pobles oprimits que pugnen per recuperar el seu dret. I a Espanya, com en tot el món, el problema nacional i colonial és profundament popular, profundament revolucionari.

Espanya és un Estat imperialista, deia José Díaz. El problema nacional no és secundari, sinó principal, i la seva solució no és possible considerar-la a part de la solució dels problemes que planteja la revolució proletària. Catalunya, Euzkadi i Galícia són tres nacionalitats amb el dret inalienable a resoldre per si mateixes els seus destins, a unir-se amb Espanya, a separar-se d'Espanya, si aquesta és la seva voluntat. I nosaltres, comunistes, assegurava José Díaz tenim el deure d'ajudar aquestes nacionalitats, de defensar el seu dret d'autodeterminació, perquè un poble que oprimeix un altre poble no pot ésser lliure, i nosaltres volem, de veritat, una Espanya lliure.

Les afirmacions de José Díaz no foren esporàdiques, sinó sistemàtiques; no quedaren tancades en els marcs del Partit Comunista d'Espanya, sinó plantejades amb la màxima energia i claredat fora seu, en el camp general de la política espanyola i cada vegada que la situació política, abans i després de la nostra guerra nacional revolucionària exigia el plantejament de problemes concrets i de solucions concretes.

Veiem-ho amb els fets.

La derrota de la Revolució d'octubre consolidà momentàniament en el poder el govern reaccionari, filofeixista, de Lerroux-Gil Robles. La República, prostituïda, estava amenaçada de mort. La victòria del feixisme era evident i imminent. Desenes de milers de revolucionaris, de republicans, estaven a les presons. La brutal repressió, que tingué a Astúries caràcter monstruós, no flaquejava i s'estenia per tota la Península. La censura rigorosa, el lliurament dels comandaments militars als generals feixistes, els parlamentaris en frenètic desbordament reaccionari, la il·legalitat o semilegalitat dels partits i organitzacions sosteniment i substància de la República, la creixent audàcia dels senyorets organitzats en bandes de pistolers i abonats pels degenerats i traïdors que acabdillaven els grups mercenaris del sector «obrer» de Falange, anaven creant amb rapidesa les condicions per al definit cop feixista. En aquesta situació d'extrema gravetat es sentí la veu del Partit Comunista d'Espanya, la veu de José Díaz.

Parlà José Díaz el 2 de juny de 1935, en el Monumental Cinema, de Madrid.

Parlà per dir a tot el poble que davant la gravíssima situació política dle país, la imminència del perill feixista, no hi havia més que una cosa: la unió de tot el poble, de tots els antifeixistes, la concentració popular antifeixista. En aquest míting històric nasqué el gloriós Front Popular que devia conduir el poble a la victòria esplendorosa del 16 de febrer, que féu possible la nostra heroica guerra de 32 mesos contra el feixisme internacional i els seus còmplices «no-intervencionistes». En aquest dia José Díaz formulà el programa del futur Front Popular. Constava de 4 punts. Proposava: confiscació de la terra dels grans terratinents, de l'Església i dels convents; millorament general de les condicions de vida i de treball de la classe obrera; amnistia total per als presos i perseguits de caràcter político-social. I el segon punt dels quatre presentats per José Díaz com a plataforma mínima del Front Popular, deia textualment això que segueix:

«Alliberament de tots els pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. Que es concedeixi el dret de regir lliurement els seus destins a Catalunya, Euzkadi, Galícia i a quantes nacionalitats estiguin oprimides per l'imperialisme d'Espanya». I en defensa d'aquesta proposició que plantejava el prinipi bàsic del problema nacional, digué José Díaz:

«¿És que resoldrà el Govern actual el problema de les nacionalitats oprimides? Jo us dic que no. I la prova és aquest procés que es segueix pel tribunal més reaccionari del país contra els consellers de la Generalitat. Recaurà sobre ells el pes d'una sentència monstruosa. Trenta anys de presó els demanen, i no hi ha dubte que seran condemnats a aquesta pena. I sabeu per què seran condemnats?: Perquè aquest procés no és sols el dels homes a qui es jutja. Qui serà condemnat amb aquesta sentència és tot el poble de Catalunya, per la seva rebel·lia, pel seu aixecament contra l'opressió de l'imperialisme espanyola. I contra aquesta monstruosa condemna, contra l'odi a la llibertat de Catalunya, jo us dic allò d'abans: ¿és que no estem obligats a lluitar en la Concentració Popular Antifeixista per l'alliberament d'aquests homes, als quals es condemna com a expressió de l'odi i l'opressió imperialista? (Veus: Sí! Sí!) Doncs, aleshores, camarades, tenim una raó més per unir-nos tots: la lluita per l'alliberament de Catalunya i de totes les nacionalitats oprimides a disposar dels seus destins» (Aplaudiments).

I en el curs d'aquella agitada i exemplar campanya política que acabà amb la victòria del 16 de febrer, José Díaz insistí constantment en el plantejament del problema.

En l'article publicat a «Mundo Obrer», el 3 de febrer de 1936, digué José Díaz:

«S'ha d'assegurar la completa llibertat dels pobles català, basc, i gallec».

En el discurs pronunciat en el Saló Guerrero de Madrid, el 9 de febrer de 1936, insistí José Díaz:

«Volem que les nacionalitats del nostre país, Catalunya, Euzkadi i Galícia, puguin disposar lliurement dels seus destins, per què no?, i que tinguin relacions cordials i amistoses amb tota l'Espanya popular. Si elles volen lliurar-se del jou de l'imperialisme espanyol, representat pel Poder Central, tindran el nostre ajut. Un poble que oprimeix altres pobles no es pot considerar lliure. I nosaltres volem una Espanya lliure».

Amb la victòria del Front Popular fou restablert l'Estatut de Catalunya, fou alliberat el Govern de la Generalitat. No s'anà més enllà en la qüestió nacional, ni arribaren a quallar nous plantejaments. La teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional aplicada a Espanya, sense dubtes ni recels, sense concessions pel millor deixeble de Stalin que hi ha hagut a Espanya, per José Díaz, continuava essent part indissoluble del problema general de la revolució. Així veiem que un dels primers discursos de José Díaz, després de la sublevació criminal dels generals traïdors, agents del nazi-feixisme internacional, transmès per la Radio de Madrid el 6 d'agost de 1936, digué en analitzar la transcendental qüestió de per què estava lluitant el poble espanyol:

«Volem el benestar per a tot el poble, i nosaltres sabem que això és possible dintre de la nostra República Democràtica, i per això la defensem com defensem les llibertats a què tenen dret Catalunya, Euzkadi, Galícia i Marroc».

En el curs de la guerra els agents de l'enemic es basaren en els vells prejudicis que tant mal han fet a la causa general del progrés d'Espanya, a la consolidació d'un règim autèntic de llibertat, de democràcia. Pretenien els agents de l'enemic reviure les rancúnies, les animositats, les incomprensions per separar uns pobles d'altres, per vèncer per separar uns i altres i sotmetre'ls tots al mateix jou. Sortint al pas de les maniobres de l'enemic comú, José Díaz digué en el seu informe al Ple de C.C. del partit celebrat a València els dies 5-8 de març de 1937:

«Quines són les nostres relacions amb les nacionalitats d'Espanya? La política del nostre partit respecte al dret d'autodeterminació de les nacionalitats no podia fer menys sinó crear-nos bones relacions amb les nacionalitats. Reconeixem la seva personalitat històrica i tots els seus drets, i els diem que aquests sols poden aconseguir la seva plenitud dintre d'una Espanya republicana i democràtica. Ells també ho han comprès així, per això contribueixen lleialment a forjar un poder central en què participen, amb tota la seva autoritat, per dirigir en comú el front i la reraguarda. Cal lluitar contra la tendència que pretén presentar a Catalunya i a Euzkadi exclusivament amb fins egoistes, atenent sols a la defensa del seu territori i a resoldre la seva economia a costa de la resta d'Espanya. Si fan falta exemples, aquí hi ha Catalunya, que ha tramès contingents a Aragó, a Madrid i on ha fet falta. Aquí hi ha el govern nacionalista basc que ha tramès en diferents ocasions, milers de combatents als fronts d'Astúries. Existeix una compenetració exacta per part del Govern Central, de la necessitat de reconèixer els drets específics d'aquestes naiconalitats en l'ordre econòmic, polític i cultural, de respectar les seves creences religioses, a fi que cada dia ens unim més per constituir el bloc de tots els pobles d'Espanya i assegurar la victòria i al construcció de la nova vida».

En definir allò que era el Front Popular, en l'informe pronunciat en el Ple del C.C. celebrat a València els dies 13 i 16 de novembre de 1937 assegurà José Díaz que recollia de la Història d'Espanya les aspiracions dels liberals i progressistes, entre els quals estaven «les aspiracions nacionals de Catalunya, Euzkadi i Galícia, oprimides pel despotisme monàrquic». I en analitzar, en el mateix informe, els diferents aspectes de la política d'unitat que practicava el Partit Comunista d'Espanya, digué José Díaz:

«Al mateix temps que la unitat del poble en el Front Popular, s'ha d'enfortir i estrènyer més la unitat de tots els pobles d'Espanya en la lluita per la independència nacional. ¿Com s'estreny i s'enforteix aquesta unitat? Amb el respecte absolut a les llibertats i les aspiracions dels pobles. S'ha de tenir un respecte absolut per les llibertats de Catalunya. Perquè Catalunya lluita al costat d'Espanya precisament per defensar aquestes llibertats i obtenir-ne d'altres. En la mesura en què respectem les llibertats de Catalunya, en què tinguem una comprensió cordial dels problemes catalans, Catalunya intensificarà la seva col·laboració amb Espanya i, junts els dos pobles, treballarem i lluitarem i treballarem per guanyar la guerra».

Convé recordar que José Díaz insistia més en el plantejament clar del problema nacional en moments difícils, quan el Govern de la República es traslladava a Barcelona, quan la coexistència dels dos governs, experiència única en la nostra història, podia originar dificultats i perills comuns. Aquesta clarividència de José Díaz fou comprovada en l'últim període de guerra. Els perills, les dificultats que preveié, en part es produïren. I a mesura que la situació militar empitjorava, així mateix el problema de mútua comprensió, de mutu respecte i de mútua i cordial col·laboració es feia més difícil. Es produïren xocs, malentesos, friccions de tot gènere. Això fou aprofitat pels enemics comuns d'un i altre camp, per catalans que exacerbaven el seu antiespanyolisme, per no catalans que anatemitzaven les llibertats catalanes, responent uns i altres a la mateixa tàctica de facilitar el camí a l'enemic comú. En aquests greus dies, en vigílies de l'ofensiva del nazi-feixisme, el 23 de novembre de 1938, José Díaz, ja greument malalt, parlà de nou i per última vegada a Espanya per dir-nos:

«Sota la careta d'un autonomisme que no és sinó un separatisme reaccionari difressat, es treballa a l'ombra per concertar una pau per separat. Això, mai. Seria el triomf de Franco i dels invasors. Serà necessari repetir una vegada més que Catalunya no es pot salvar separada de la resta d'Espanya, i que la llibertat i la independència de Catalunya estan íntimament, totalment vinculades a la llibertat i a la independència de tots els pobles d'Espanya... No. Aquesta classe de separatisme és la traïció, la derrota... Espanya no és Txecoslovàquia. I a Catalunya no hi poden haver sudetes. Espanya resisteix i vencerà amb la unitat dels homes i dels pobles. Assegurar la unitat entre Catalunya i la resta d'Espanya, buscar els remeis que aconsegueixin un millorament de relacions, és la tasca que correspon a totes les organitzacions populars, fonamentalment al Govern de la República i al de la Generalitat. No pot haver-hi cap terreny en el qual no es pugui col·laborar obertament per consolidar aquesta unitat. Si és necessari establir el mètode de relacions o crear l'organisme convenient perquè aquestes relacions es desenrotllin amb normalitat, no s'ha de vacil·lar a fer-ho. I d'aquesta manera s'aconseguirà localitzar aquells que estan interessats a dificultar o impedir aquesta unitat, i aleshores es podrà actuar contra ells sense contemplacions».

José Díaz, fidel deixeble d'Stalin, bolxevic exemplar, no es limità a estudiar i assimilar la teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional. S'esforçà per fer-la comprendre i assimilar als camarades del partit en primer, a tots els partits i organitzacions espanyoles, després. S'esforçà per aplicar la teoria allí on veia que existia el problema nacional: el seu país mateix, a Espanya. I abans de la guerra, després del triomf popular del 16 de febrer, en el curs de la guerra i en l'amargor dels darrers mesos de la nostra heroica lluita, la veu de José Díaz s'aixecà serena, valenta, honrada i clarivident, assenyalants perills i solucions. Fou la veu incorruptible d'un comunista, d'un bolxevic, la veu del Mestre la memòria del qual venerem, l'exemple del qual estem obligats a seguir.

Les nacionalitats hispàniques tenen un deure perpetu amb José Díaz. Deuen pagar-ho ara unint-se indissolublement entre elles i amb Espanya, sense reserves ni recels, per lluitar junts i vèncer junts l'enemic comú, Franco i Serrano Suñer, Falange i els invasors,l per contribuir amb el seu esforç directe, amb el seu sacrifici i esperit indomable de combat en la derrota definitiva en aquest mateix any del 1942, del nazi-feixisme, per restablir la República, els seus règims estatutaris, el seu dret inalienable d'autodeterminació.

José Díaz viu en el cor de Catalunya, d'Euzkadi, de Galícia. Ja està a prop el dia en què aquests pobles podran exposar lliurement els seus sentiments i fer del José Díaz que conegueren, modest, lluitador infatigable, el seu preclar heroi nacional.

 

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org