De les tres fórmules possibles per atacar la inflació: política monetària, política fiscal i política de rendes, el Pacte de la Moncloa s'ha basat només en la primera. D'aquesta forma el que s'ha dut a terme és «mantenir el poder adquisitiu dels salaris a costa d'augmentar la desocupació en lloc de fer un cert sacrifici general i evitar el creixement de l'atur». En resum, el que s'ha donat és una falta de solidaritat que, en cas contrari, hauria aconsellat una distribució de la massa salarial per al present any entre els treballadors, que «hauria evitat un nou augment dels actuals nivells d'atur. Però s'ha preferit sacrificar els que el 1978 perdran inevitablement els seus llocs de treball en benefici dels que conserven la seva feina».
D'una banda es veu que a l'hora dels sacrificis només vol com a protagonistes als assalariats. El capitalista no té per què sacrificar-se, però de ser certa aquesta interpretació del que es va pactar a la Moncloa, apareix, per part dels partits defensors dels treballadors, una patent despreocupació respecte dels obrers sense feina.
Per això sempre parlo sobre que hi ha una tercera classe, la dels oprimits sense armes de lluita, al costat de la classe dels opressors i de la classe dels oprimits amb armes de lluita. Quina vaga pot fer un aturat? Quines eleccions sindicals pot fer un aturat? Quina defensa té l'aturat? Qui s'ocupa d'ell?
El milió i escaig d'aturats passa a engrossir l’enorme grup dels marginats, brou de cultiu de la delinqüència, en ascens a casa nostra. I després mà dura contra el delinqüent que s’ha contribuït a crear.