Sovint hem vist a casa nostra devots fervents de l'ideal cooperativista, que amb la millor bona fe del món, desitjant convertir el poble a les seves doctrines, han pretès enlluernar-lo parlant-li solament dels avantatges materials i dels guanys econòmics assolibles amb la pràctica del cooperativisme.
Creiem equivocada aquesta tàctica: Adreçant-se només a commoure el natural afany de millorament domèstic dels treballadors aclaparats per les angúnies de la misèria, mentre podien atraure al llur costat als homes limitats, aptes solament per reaccionar amb l'esperó d'un profit material, posaven a l'altra banda, convertint-los en enemics irreductibles, als homes d'ànima més rublerta de santes rebeldies, a les mentalitats més selectes del camp productor, els quals temien la veu del cooperativista com si fos el cant fetiller de la sirena, i en fugien horroritzats, creient que la plàcida tebior aburgesada de l'ambient cooperatiu no hagués de servir per a ofegar llur esperit de lluita, matant llur idealisme a canvi d'un plat de llenties. Agrupar entorn de les Cooperatives homes solament moguts pel petit interès del petit guany, fóra una mala obra. Els que propaguen el cooperativisme sota aquesta llum purament mercantil, convertint-lo en una mena de “tònic reconstituent” de l'eixorca virtut cristiana de la resignació, mostren que no han sabut capir la veritable entranya de les mateixes doctrines que sustenten, a l'hora que posen al descobert la mesquinesa de llurs ànimes i llur desconeixement de la natura humana.
El cor del poble conté tresors il·limitats d'abnegació, de bonesa i de humana solidaritat, i més que no pas pels mòbils materials, és fàcil d'encendre i abrandar per aquelles raons cordials que la raó no coneix pas. ¡Qué pocs sacrificis ha fet la humanitat per la conquesta d'un immediat benestar! Contràriament: ¡Quanta sang inútilment generosa no ha fecundat la terra per somnis puerils, per ideals absurdes i per quimèriques utopies! Així, creiem nosaltres que han fet obra gairebé negativa aquells “cooperativistes de tota la vida” que han mantingut a ultrança la neutralitat ideal de les cooperatives, i per això ens plau vivament que ens parli amb un altre llenguatge un cooperativista tan competent i assenyat com el company Farré.
No s'ha de caure, certament, en el perill igual de convertir les cooperatives en sòrdids casinets polítics de barriada, amb remoroses taules de xamelo i espaventable silenci espiritual. No volem dir res d'això. Les cooperatives no han d'estar formalment adscrites a cap partit polític, ni han de servir d'escambell a cap d'aquests “prohoms” de districte que pròdigament es troben arreu, disposats sempre a sacrificar-se “generosament” pel bé públic, “acceptant” una investidura parlamentària o regidoresca. No volem dir això; però la simple doctrina cooperativista no pot ni deu absorbir la nostra activitat espiritual, i, devall del cooperativista, ha de subsistir íntegrament l'home i les infinites inquietuds humanes. Parlem de la política en el sentit més noble i elevat, com d'aquella essència única que pot infondre un contingut ideal i humà en el cooperativisme, esguardat pels altres com un simple instrument pràctic d'aquella economia que el càlid espiritualisme de Ruskin havia denunciat per insuficient, com la “ciència llóbrega”—the dismal sciencie—que cobeja només l'acreixement de les materials riqueses, ignorant que la societat fretura tant o més de riqueses morals.
Compadim els pobres “cooperativistes i res més” que, entre tuti i bescambrilla es limiten, a parlar del temps i del futbol, evocant interiorment “aquella costellada” que aniran a fer quan arribi l'hora del repartiment de fi d'any. No poden interessar-nos. Nosaltres, però, ens sentim, sincerament agermanats, al costat de tots els cooperativistes de sensibilitat afinada que, per damunt de tot, esguarden llur fogar corporatiu com un mitjà per l'enfortiment de la seva consciència de productors explotats, i un valuós instrument per assolir la capacitació tècnica necessària per regir el futur govern de la Societat. Si el cooperativisme no és un caire conscient i franc del socialisme, no és res. La Cooperativa Socialista, però, devé una veritable casa del poble i la millor escola del civisme.
Tinguem sempre presents aquelles paraules de l'Oriani: “Els primers fundadors d'una cooperativa foren certament un grup de poetes i de sacerdots que, en el camp comercial, per comptes d'una botiga alçaren un temple.” Convertiu en temples les botiguetes rònegues, i encengueu, amics, en cada una de les vostres Cooperatives, una llàntia a l'Ideal alliberador.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org