Aquests, van planejar una acció mortal i regicidi col·locant unes bombes a la via del tren al Garraf. El grup tenia la intenció de fer volar el tren en què viatjaven el rei i els responsables de la dictadura en el pas d’un tunel. L'acció fracassà a partir del descobriment de la policia (no està clar si per una delació o algun error dels independentistes) de l’organització de l’acció, i comportà la detenció de molts dels seu membres.
Les detencions van començar el dia 30 de maig i mitjançant tortures la policia (i els militars que van portar judicialment el cas) va anar obtenint noms de 'militants separatistes'. El 7 de juny de 1925 van ser detingudes les últimes persones acusades de pertànyer a l'organització armada La Bandera Negra. Els detinguts també van ser acusats de posar un explosiu a la casa de la baronessa de Maldà, que el dia 28 de maig havia ofert un ball en honor del rei borbó.
A principis de juny van començar a apreìxer pintades i cartells clandestins demanant la llibertat dels presos. El 14 de juny del 1925 el F.C. Barcelona havia organitzat un partit contra el CE Júpiter en homenatge a l'Orfeó Català. Inicialment l'autoritat governativa no va concedir el permís (l'ambient de la ciutat de Barcelona estava bastant agitat per les detencions i cal tenir en compte que un dels detinguts, Marcel·lí Perelló, havia estat jugador ocasional del Barça l'any 1915) i això va provocar que el dia del matx una gran quantitat d'aficionats i catalanistes es concentressin als voltants del camp de les Corts. Finalment concedida l'autorització prèvia, a la mitja part del matx amb el públic a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine (ancorada aquells dies al port de Barcelona) va interpretar els himnes espanyol i britànic. El públic va xiular sorollosament mentre sonava la Marxa Reial i, ben al contrari, va aplaudir el God Save the King britànic. L'autoritat governativa, enfurida per l'incident, no trigà a reaccionar contra el club i en represàlia pels fets, el Camp de les Corts fou clausurat per a una durada de sis mesos (del 24 de juny al 17 de desembre).
El juliol del 1925 foren duts a judici Jaume Compte i Canelles, Marcel·lí Perelló i Domingo, Jaume Julià, Miquel Badia i Capell, Deogràcies Civit i Vallverdú, Francesc Ferrer i Torrents, J. Garriga, Emili Granier Barrera, Ramon Fabregat i Arrufat i Antoni Arguelaguet. Aquests tres darrers foren posats en llibertat sota fiança i van fugir. Els advocats defensors foren Josep Bordes i Gebhart, Santiago de Riba i d'Espanya, Rafael Closas i Cendra, Joan Moles i Ormella, Antoni Sansalvador i Castells, Ferran de Sagarra i de Siscar, Candi Cervera i Joaquim Degollada i Capdaigua. El procediment judicial restà en mans de militars, que foren acusats de no respectar el procediment legal, de torturar els detinguts i d'irregularitats i contradiccions en el sumari. Finalment, Jaume Compte fou condemnat a la pena de mort per garrot vil, pena que li fou commutada, juntament amb Perelló, Julià i Garriga per la de cadena perpètua (o 30 anys). Badia, Civit i Ferrer foren condemnats a 12 anys de privació de la llibertat.
5 anys més tard tots els presoners independentistes van ser amnistiats (indultats) amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera (1930) i després d'una important campanya a favor de l'amnistia dels presos (es van recollir 200.000 signatures demanant la llibertat dels presos).
Quan els presos van ser alliberats van ser rebuts multitudinàriament a l'estació de Passeig de Gràcia de Barcelona. Entre els que anaren a rebre'ls hi havia moltes de les persones que més s'havien mobilitzats per aconseguir la seva llibertat (per exemple, l'escriptora i dibuixant Lola Anglada). Dies després es van fer festes i aplecs per celebrar l'alliberament on algunes 'padrines de presos' van conèixer els presoners recentment alliberats. Marcel·lí Perelló es va acabar casant amb la seva 'padrina' Edelmira Valls (s'havien conegut durant una visita a la presó) i tinguren tres fills i dues filles (molts anys després una d'aquestes filles, Edelmira Perelló Valls, va ser 'padrina' del pres polític Lluís Maria Xirinacs).
La Bandera Negra
La Bandera negra fou una organització secreta d’acció directa nascuda a Barcelona a principis de 1925, dependent del partit Estat Català, dirigit des de l’exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El nom provenia de la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la cançó popular "La dama de Reus."
Els conjurats d'aquest grup clandestí signaren un document que més tard fou dipositat en una caixa forta en un banc americà. Entre els seus adherits hi figuraven en Daniel Cardona, Miquel Badia, Josep Badia, Jaume Compte, Jaume Balius, Joan Bertran i Deu, Artur Cussó, Deogràcies Civit, Francesc Ferrer, Salvador Garriga, Emili Granier-Barrera, Jaume Julià, Marcel.li Perelló, Ramon Xammar, Josep Papasseit......
Aquest grup estava domiciliat a un centre excursionista anomenat "Serra del Cadí", que tenia la seu al carrer Vertrallans de Barcelona, raó per la qual, en els medis catalanistes se'ls coneixia "pels de Vertrallans". La Bandera Negra va arribar a tenir delegacions a Perpinyà-Beziers, a Buenos Aires i a diferents indrets de Catalunya, però es va dissoldre després de l'intent de Prats de Molló, el 1926.