Article 92 a) del DL 1/1997, de 31 d'octubre: els funcionaris la Generalitat tindran el dret de ser assistits i protegits per aquesta mateixa institució envers qualsevol amenaça, ultratge, injúria, calúmnia, difamació i, en general, envers qualsevol atemptat contra la seva persona o els seus béns, per raó de l'exercici de les seves funcions. Article 14 f) del RDL 5/2015, de 30 d’octubre (Estatut bàsic de l’empleat públic): els empleats públics tenen dret a la defensa jurídica i protecció de l’Administració pública en els procediments que se segueixin davant qualsevol ordre jurisdiccional com a conseqüència de l’exercici legítim de les seves funcions o càrrecs públics.
Aquesta mica de democràcia en la que vivim té avantatges i inconvenients. Algunes d’aquestes derivades d’això que anomenem el sistema d’equilibris i contrapesos, dissenyat, en principi, per impedir derives autoritàries i que l’executiu, per molt que hagi sorgit d’unes eleccions més o menys lliures, esdevingui plenipotenciari i anul·li drets i llibertats tant de la oposició com de ciutadans concrets. Dit d’una altra manera, manar, en una democràcia liberal, no vol dir fer el què et doni la gana; i obtenir la majoria no et dona dret a trepitjar els drets de la minoria. Entre aquestes limitacions a l’exercici del poder hi ha tota la legislació que protegeix als treballadors públics dels cicles polítics i la discrecionalitat dels governants
Per això ni un Conseller ni el President poden negar a un treballador públic, que diu haver estat agredit en el compliment de les seves funcions, la defensa legal que li pertoca; ni tampoc poden dir al lletrat o lletrada que el representa què ha de posar i què no a l’escrit de qualificació (les penes sol·licitades). Fins aquí, en principi, tot força raonable, no?
El problema sorgeix quan des del govern, i des de bona part de la opinió pública, es valora que en determinats casos els drets dels funcionaris (de policia, per exemple) trepitgen de forma il·legítima els dels ciutadans (el dret a la protesta, per exemple). Per això llegim desconcertants titulars on es diu que la Generalitat fa d’acusació particular en casos que tenen a veure amb protestes a les quals han donat suport els mateixos partits que formen l’executiu.
Cal, per tant, buscar un equilibri raonable entre la protecció del treballador públic i els drets i llibertats de la ciutadania. Per aconseguir-ho, el govern no pot retirar la defensa jurídica al treballador, però sí que pot fer altres coses: Pot exigir que els atestats i els informes de lesions siguin rigorosos, coherents i versemblants; pot fer d’acusació única i exclusivament en allò que estrictament obliga la llei; pot –per descomptat- obrir expedients informatius als funcionaris que menteixin alhora de redactar atestats i informes; pot fer formació interna en matèria de protecció legal dels drets civils i polítics; es pot –tot i la contradicció- donar alguna mena de suport a les persones processades; i fins i tot -més contradicció- es pot encoratjar la solidaritat ciutadana.
En fi, la política institucional ja ho té això: obliga a navegar en un mar de limitacions i contradiccions. Per cert, la no institucional, també.