A finals dels 80 el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) va aprovar un document titulat La batalla del 92 (o la guerra, no ho recordo), on es plantejava la convocatòria dels Jocs Olímpics a Barcelona com una  ocasió per internacionalitzar la qüestió catalana (aleshores ni tan sols era un conflicte), per posar en qüestió la credibilitat i legitimitat del règim, per connectar amb altres sectors crítics i combatius de la societat i per canalitzar l’efervescent independentisme juvenil. I sí, va ser una batalla, entre el règim i l’independentisme; el vencedor, però, no en va ser l’independentisme. Va ser l’estat qui va aprofitar el consens i l’entusiasme provocat per l’esdeveniment olímpic per camuflar una ofensiva contra l’independentisme que de poc no el deixa del tot KO. Les nombroses detencions i empresonaments (tortures incloses)  no només van debilitar l’estructura organitzativa i militant sinó que també van aconseguir aïllar el moviment i espantar a bona part de la seva base social. La resposta a aquesta batzegada ja no podia ser continuar com si res no hagués passat. Calia un canvi d’estratègia que passava inevitablement per ajornar l’ofensiva, reconstruir les organitzacions, treballar a les universitats, crear espais de resistència (ateneus, casals, bars del rotllo...), fer feina a nivell municipal i electoral, abandonar definitivament la propaganda armada i, per descomptat, treure els presos com abans millor i utilitzant qualsevol de les formes possibles (indults inclosos) excepte el penediment i la delació. No tothom entengué el canvi d’etapa de la mateixa manera. Alguns veieren en la nova ERC, que feia poc s’havia declarat obertament independentista, un espai útil on seguir treballant pels mateixos objectius polítics. Altres veieren aquella nova estratègia i, sobretot, la renúncia a un mitjà de lluita carregat de contradiccions i misèries però amb una força comunicativa evident, una rendició inacceptable. Foren temps de dures acusacions i caceres de traïdors i botiflers, però finalment fins i tot els més adamistes, els que més renegaven de tota la feina feta per la generació anterior, van assumir la via de la unitat popular, la mobilització pacífica i l’acció institucional. I d’aquella derrota, i gràcies a la perseverança i la paciència d’aquells que no van marxar a casa, en va sortir, al cap dels anys, un independentisme més madur, més estructurat, més preparat i format, menys doctrinari i més inserit a la societat.

El que vam viure l’any 2017 no va ser exactament una derrota, però tampoc, és evident, la victòria que molts vèiem a tocar. I la situació de l’independentisme d’aquesta segona dècada del segle XXI tampoc té res a veure amb la d’aquells llunyans anys 90. No obstant, si que es poden establir certs paral·lelisme: La necessitat de  projectar-se cap al futur (i evitar l’immediatisme), de reconstruir el moviment popular, certament desorientat i debilitat, de renovar discursos, per fer-los més complexos, creïbles, inclusius i atractius, d’acceptar que a fora (del moviment i del país) la nostra causa no sempre s’entén i que ens cal, per tant, explicar-nos  més i millor, de trencar inèrcies i perjudicis que impedeixen a l’independentisme penetrar en sectors importants de la societat, de manar arreu on es pugui i de manar bé, per demostrar que aquest és un projecte útil des del minut zero, i d’evitar, sempre i arreu, la politiqueta, la testosterona, el patrioterisme i el caça-botiflerisme. Es va fer un cop, fa trenta anys, i es tornarà a fer ara.