Foragitar l’estratègia de degradació.

 La Franja. 2020.

Puntualització històrica.

Primer. Existeix nombrosa documentació, com llibres d’ordinacions o documentació jurídica, en què es recull que la llengua que es parlava a les comarques de l’anomenada Franja era català, i no només que es parlava, sinó que era una llengua d’ús en l’àmbit oficial. L’any 1500, per posar un exemple, a la Torre del Comte, a Penya Roja de Tastavins, a Fórnols de Matarranya, la nostra llengua era denominada pel seu nom.

Segon. Les institucions aragoneses van ser prohibides el 1707 per Felip V perquè els comtats li eren rebels. Aquesta prohibició incloïa l’ús de la llengua que si parlava, en favor sempre, de la llengua de conquesta. Es va prohibir el català, amb aquest nom.

Tercer. En el moment en què els comtats liderats per Barcelona es van expandir van dur amb ells la seva llengua. Aquesta llengua va evolucionar del llatí i és la llengua que es parlava als comtats antics i als repoblats: a l’Urgell, al Pallars, a la Ribagorça, al Baix Cinca, al Matarranya o a la Llitera.

Quart. Tot i la prohibició de les institucions i la persecució de la llengua, el territori de la Franja és un clar exemple de com la llengua viva va resistir el pas dels segles. És un exemple de com la llengua va sobreviure de generació en generació malgrat l’oposició del poder i de qualsevol càstig. Va sobreviure decrets de nova planta i dictadures, així, amb el seu nom històric i reconegut pels seus parlants. En relació amb aquesta idea és molt important destacar que era reconeguda pels mateixos que la van voler reprimir i prohibir.

Puntualització lingüística.

Primer. Els acadèmics, filòlegs, lingüistes i científics, en definitiva els experts en la matèria, han  estudiat, afirmat, reconegut, signat i coincidit en el fet, obvi com la pluja, que la llengua que es parla a la Franja és català.

Segon. El més important al voltant d’aquesta idea general és que en la seva majoria, són experts que abandonen la seva ideologia per fer un estudi rigorós. Podeu trobar (per no avorrir a ningú amb dades i noms) estudis d’experts de reconegut perfil nacionalista espanyol que així ho afirmen. Perquè rigorós vol dir lingüístic, no polític.

Puntualització política. La política per negar la ciència.

Primer. El que quaranta anys de dictadura no van poder aconseguir es pretén vèncer a còpia d’apropiar-se de la llengua i tergiversar la seva essència. És per això que hi ha un insistent robatori del discurs, dels mots.

Segon. Aquest fet és semblant al viscut al País Valencià i a altres territoris de parla catalana.  Els qui volien esmicolar el català i van intuir que no ho podien fer, van fer seva la màxima ”divide et impera”. Esquarterar la llengua per trencar la seva unitat i, amb això, la seva estructura. En una conversió gairebé religiosa van passar de combatre l’existència del català a denominar-lo valencià, però sempre en negació obstinada que aquests dos termes fossin definitoris de la mateixa llengua. Van apel·lar constantment al valencià com una llengua pròpia diferenciada del català, això si, sense dur a terme polítiques que el poguessin enriquir i fer-lo créixer.

Hom que accepta anomenar la seva llengua materna com si fos una llengua que no és, accepta robar-li la seva dimensió i permet degradar-la com a llengua en si mateixa. Compte que no parlo de la denominació dialectal o popular que pugui tenir. Parlo de mots usats de manera repetida i conscient per no dir català. Només un discurs de caràcter polític i d’autodí molt arrelat pot explicar que una persona que parla a casa seva català del Baix Cinca o del Matarranya, insisteixi a dir que no parla el que parla i que malparla una llengua mig local o zonal, però que per damunt de totes les coses, no parla el mateix que els seus veïns que viuen uns quilòmetres més enllà.

Siguin quins siguin els teus colors polítics, no permetis que la teva llengua, la que parles a El Campell o a la Freixneda, sigui reduïda a un ús mínim i petit.

Xerra-la. Fes-la viure. Foragita l’estratègia de la degradació.

Agrana els rucs escales avall.