Sóc una persona excessivament ingènua i massa inclinada a ben pensar. M'havia semblat que el PSOE, precisament pel seu progressisme, per la seva preocupació per l'alliberament de la classe obrera i de tota persona o grup sotmès a l'opressió, jugaria decididament a favor de les nacions oprimides de l'Estat espanyol.
Ja veiérem com a l'hora de discutir en el ple del Congrés la qüestió de la federació de territoris autònoms, el portaveu del PSOE valencià atacà la moderadíssima intervenció de Jordi Pujol a favor dels Països Catalans. També veiem, cada dia, com el president de la Generalitat pre-autonòmica valenciana, igualment del PSOE, fa un paper més trist que els presidents de les Illes i d'Aragó, que són d'UCD.
Finalment, el senador Fernàndez Viagas, president de l'ens pre-autonòmic andalús, ha declarat públicament que no creu el en nacionalisme d'Andalusia, i el senador Rubial, president del Consell pre-autonòmic basc, tampoc no és gaire conegut pel seu nacionalisme.
Què t'ha passat, Partit Socialista Obrer Espanyol? On vols anar? ¿Per què calleu, nacionalistes del Partit Socialista de Catalunya davant una actitud tan equivocada que acosta el PSOE a l'Aliança Popular? ¿Que potser és cert que no tenim res a fer en tot allò que es decideix més enllà de les nostres fronteres catalanes i que porta el nom d'espanyol, vingui de la dreta, vingui de l'esquerra?
Davant aquests fets la desanimada defensa socialista d'un Estat espanyol de caire federal per a no se sap quin boirós futur, alça en el nostre ànim una fundada sospita de trampa fonamental. Sabem de països que han triat el model confederal i que mantenen per sota un ferreny centralisme de fet.
En la campanya electoral del 15 de juny tothom era nacionalista. Ara, què en queda?
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina