Les dues grans revolucions del segle XX

Tigre de paper edicions, una editorial amb una llarga llista de títols que ens han posat en contacte amb les lluites d’arreu del món, Kurdistan, el poble del Sol, Palestina, els Tupamaros, aquesta vegada ens ha sorprès amb un llibret de 103 pàgines i unes mides de 12cmX17cm, amb el títol que encapçala aquesta ressenya. El llibre, d’un grafisme excel·lent, ha estat editat a Manresa (Bages) el març de 2019.

L’autor del text, Alain Badiou (1932), és un filòsof, novel·lista i dramaturg francès ,proper al marxisme, La traducció ha anat a càrrec d’Oriol Valls. L’índex està format per un advertiment de l’autor, quatre punts i una conclusió que es desenvolupen al llarg del llibre.

I. Sobre la revolució Russa d’Octubre de 1917

D’uns 30 anys ençà, la propaganda del sistema ens ha dit, de totes les maneres possibles, que canviar el sistema polític vigent i establir un règim igualitari, era una utopia absurda. Un exèrcit d’escriptors, periodistes, al servei del poder, s’han especialitzat en la defensa de la dominació capitalista,  l’imperialisme i el seu acompanyant les multinacionals. Fou amb la revolució Bolxevic que s’arribà al fons del debat polític sobre la naturalesa de classe de l’Estat, el de l’oligarquia o de la majoria, el de les desigualtats o l’anivellament econòmic. És a dir, els Soviets, com a forma de poder popular, expulsen l’oligarquia econòmica i la producció passa a dependre de tots aquells que treballen, els Comitès d’obrers.

Potser la mare de totes lles revolucions després de la neolítica, fou la Revolució Francesa del 1789, la de l’Enciclopèdia i la Il·lustració. Fou una revolució burgesa que marcà el pas del feudalisme al liberalisme. La revolució Russa del 1917 va posar en pràctica alguns dels principis bàsics de la Revolució Francesa amb la democràcia de base dels Soviets. Fou la confirmació que la revolució podia triomfar, que s’havia iniciat un procés cap a la igualtat i la democràcia econòmica, mitjançant la col·lectivització de les propietats agràries, industrials i bancàries, junt amb la descentralització de l’Estat 

II. Les “Tesis d’abril” de Lenin: una obra política

Estem d’acord que el mot “política” té relació amb el principi d’autoritat, del control del poder. En un dispositiu constitucional, l’exercici d’aquest poder implica el control de la policia, l’exèrcit i l’aparell judicial. El concepte “política” implica l’existència d’uns polítics professionals i administracions especialitzades que formen part de l’entramat de l’Estat.

El febrer de 1917, a Rússia un moviment de masses ha derrocat el règim tsarista, V. I Lenin fa una anàlisi de conjuntura política i cerca línies de treball per desbordar per l’esquerra la pseudorevolució de febrer, que només vol canviar la forma d’Estat. V.L Lenin creu que cal anar més enllà canviant l’organització social, vencent l’oligarquia econòmica, donant el poder als treballadors. Aquesta revolució dins la revolució, voldrà dir control del poder pels treballadors i guerra defensiva contra les potències imperialistes. Si la revolució es va poder consolidar, fou per l’existència d’una “consciència política” entre els Bolxevics i els òrgans de masses (Consells d’obrers i soldats).

V.I Lenin presenta els deu punts de les “Tesis d’abril”, com el camí necessari per consolidar el procés revolucionari. Al llarg de cadascuna de les 10 Tesis, apareixen conceptes com,guerra imperialista, donar el poder al proletariat i la pagesia, cap suport al Govern provisional, explicar als treballadors la línia política dels Bolxevics, partint de les necessitats del poble, supressió de la policia, l’exèrcit i els funcionaris, nacionalització de la terra i els Bancs, control de la producció i del repartiment dels productes,abolició de la propietat privada dels mitjans de producció.

III. La Revolució Cultural

Abasta del 1966 al 1976, una dècada de debat ideològic, revoltes i lluites internes, entre les diverses fraccions del Partit Comunista Xinès. En les mateixes dates la Revolució Cultural tingué una forta influència a França, generant un corrent maoista dins el moviment estudiantil i obrer, que tenia com a lema principal “canviar l’home en allò que hi ha de més profund”, deien que calia alhora ésser “l’arquer i la diana”, que el sentit de tot plegat era servir al poble. La Revolució Cultural va voler reactivar l’acció revolucionària de masses, al marge de l’Estat de la dictadura del proletariat, perquè creien que malgrat que l’Estat sigui formalment un estat proletari, la lluita de classes continua en la forma de revolta de masses. Alerten que la burgesia es reorganitza dins del Partit Comunista Xinès.  

La Revolució Cultural, vol dir la lluita contra les velles idees, els vells costums, nombrosos grups fan una interpretació, destructiva, persecutòria, d’aquesta consigna, amb la idea que sense destrucció, no hi pot haver construcció, es tracta d’engegar una nova articulació entre la iniciativa política popular i el poder de l’Estat. Al llarg dels 10 anys del procés de la Revolució Cultural, és cabdal el paper de l’Exèrcit Popular com a pilar bàsic del Partit –Estat, que en tot moment va vetllar perquè no esclatés una guerra civil, seguint el principi, “ que res d’essencial divideixi la classe obrera”

IV. Una altra obra política: la “Decisió en setze punts” del partit Comunista Xinès (agost de 1966)

Quan comença l’estiu de 1966, a la Xina hi ha un mobilització de milions de persones, alhora que una divisió del Partit Comunista entre la tendència conservadora i la d’esquerres, més tot un seguit de posicions intermèdies. Mao dirà que una nova burgesia s’ha reconstruït dins el Partit Comunista, destruir aquesta nova burgesia que ocupa llocs de direcció, i que es decanta per la via capitalista, que s’ha instal·lat en l’estabilitat burocràtica, és un dels objectius principals de la Revolució Cultural.

Conclusió

Mao ens adverteix de la necessitat de la vigilància del Partit per part de les masses. L’experiència de la Revolució Cultural i els seus ensenyaments són material de reflexió per a qualsevol experiència política que vulgui fugir del fangar del capitalisme contemporani. La Revolució Cultural manté similituds amb la Comuna de París. Estudiar-ne els errors i encerts de cadascuna ens ajudarà en la construcció de la societat igualitària.