Fa tres setmanes que tots els prosistema d’aquest país i tots els d’aquell estat estan que no caguen amb la violència produïda durant l’onada de manifestacions desencadenada per la sentència del Tribunal Supremo. Activistes d’esquerres txupiguais que defensen drets nacionals de pobles sense estat de la quinta forca, intel·lectuals d’ordre que s’acaronen els baixos amb els aldarulls a Hong Kong o Veneçuela, sindicalistes més grocs que els llaços que menyspreen i que se solidaritzen amb vagues generals polítiques al Líban, independentistes del lliri a la mà que es neguen a donar la foto que vol Espanya, constitucionalistes d’article únic.... Tots estan preocupats per la violència, però no per la rebuda pels manifestants, no, sinó per la que suposadament provoquen aquests. Els prosistema només tenen ulls per a les víctimes que van uniformades (policies caiguts en acte de servei, contenidors agredits, llambordes mutilades...). Les altres, les produïdes entre els milers de manifestants que han sortit als carrers per les llibertats d’aquest poble, encara que hagin perdut un ull o un testicle, els importen una merda.

Fins i tot Caixabank, la campiona de l’altruisme nostrat, considera una prioritat l’erradicació de la violència a Catalunya. Segons va declarar Gonzalo Gortázar, conseller delegat de l’esmentada ONG, que es cronifiqui el conflicte pot tenir un impacte econòmic i social negatiu. Si ho diu ell, que en temes de calés hi deu entendre força, haurem de fer-li cas: si entre els diferents escenaris possibles que poden donar-se a curt termini el que els preocupa més és la cronificació de les mobilitzacions “que ja han tingut un impacte en determinades indústries com el turisme, l’hostaleria i el comerç” caldrà fer per manera de que així sigui. Les solucions democràtiques al conflicte només poden arribar a partir del moment en que els que remenen les cireres (a Barcelona, a Madrid o a Berlín) calculin que l’ocupació els surt més cara que la nostra llibertat. Podem abaratir la independència? No ho crec, ja devem haver esgotat tot el crèdit de la targeta de jugades mestres. I encarir el cost de l’ocupació? I tant! Com? L’estel de Caixabank i el dit del seu conseller delegat en assenyalen el camí.

“Teniu dret a manifestar-vos però jo tinc dret a fer vida normal, sense que m’afectin les mobilitzacions”, diuen alguns dels que són aquí entre nosaltres com si la cosa no anés amb ells. “És que si no emprenyes molta gent ningú no et fa cas!”, deien en els seus respectius moments des de taxistes a controladors aeris. I tenien raó, les mobilitzacions han de traslladar la indignació a carrers, despatxos i palaus. Emprenyo ergo sum. Ara bé, cal socialitzar al màxim les molèsties, emprenyant el major nombre de gent possible, o és millor tractar de ser el més selectius possibles i, més enllà de vagues generals i de jornades de lluita multitudinàries, concentrar la cronificació de mobilitzacions en uns objectius concrets?

Tots els discursos l’espanyolisme coincideixen en negar el caire bilateral del conflicte entre el poble català i l’Estat espanyol. “No és un problema entre Catalunya i España sinó un conflicto entre catalanes”. Repeteixen contínuament la mentida perquè volen que ens la creguem i volen que ens la creguem perquè deixi de ser mentida. Ja se li va escapar una vegada al feixista malcarat del Cañas: “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”. Tinguem-ho també present per a evitar caure en provocacions i/o a l’hora d’escollir accions.

Podem aturar-ho gairebé tot en una vaga general –molt més del que ens pensàvem no fa gaire- i, si concentrem esforços en punts concrets, bloquejar infraestructures clau per períodes més llargs del que hem fet fins ara –algú entén l’arrencada de cavall i aturada de ruc de Tsunami Democràtic?- però difícilment podem paralitzar aquest (tros de) país de manera indefinida. Si els nostres recursos humans són insuficients per a assaltar el Palau d’hivern abans de que acabi l’octubre julià potser no seria desencertat del tot fer una tria d’objectius que ens permetés, d’una banda, dosificar esforços i, de l’altra, apuntar de manera més clara qui volem que siguin els màxims afectats per la cronificació de les mobilitzacions. Dit en altres paraules, si podem parar-ho tot perfecte, però en cas contrari val més tocar la butxaca als amos de l’autopista que putejar al passavolant enxampat al tall de la via.

De mobilitzacions que afectin directament els interessos de les principals empreses del règim (i les de col·laboracionistes de segona divisió) n’hi pot haver moltes, des de retirar i endur-se les barreres dels peatges fins a bloquejar hotels que hagin allotjat forces d’ocupació. L’experiència d’aquests dies a l’aeroport o a les estacions ferroviàries també ens donen pistes: què faria la pasma davant d’una convocatòria de mobilització a l’interior d’un gran centre comercial? Impedir l’accés a manifestants i, alhora, a possibles clients, afectant els ingressos de l’empresa? Si, sense ser massa selectives, Gortázar advertia que les mobilitzacions “ja han tingut un impacte en el turisme, l’hostaleria i el comerç” compte amb el mal que podrien fer –que els podrien fer- amb una mica de punteria en la tria.