Diumenge els i les independentistes anirem a votar. Però no ho farem per les raons que ens donen els tres partits en qüestió. No ho farem per bloquejar el Congreso o la governabilitat a l’estat espanyol, perquè sabem de sobres que quan cal els grans partits espanyols arriben a pactes que els permeten trencar bloquejos i formar governs. Ja ho van fer per reformar la Constitució l’estiu del 2011, per investir Mariano Rajoy l’any 2016  o per aplicar l’article 155 l’any 2017. Amb l’actual conjuntura i amb qualsevol de les configuracions parlamentàries probables, ni tant sols el paper de crossa i la vella estratègia del peix al cova tenen cap possibilitat d’èxit. Els diputats i diputades independentistes poden impedir o facilitar determinades aritmètiques, però en cap cas, per si sols,  posar en perill l’estabilitat del sistema polític espanyol. Per altra banda, i malauradament, amb un bon resultat diumenge tampoc aconseguirem fer seure el govern espanyol resultant a cap taula de diàleg o, encara menys, de negociació.  Ja han deixat clar que no en tenen cap voluntat ni (de moment...) necessitat. Per últim, presentant llistes a les eleccions espanyoles i anant massivament a votar tampoc esdevindrem ingovernables ni serem –és evident- conseqüents amb el mandat de l’1 d’octubre. Tot el contrari, estarem fent un exercici de realisme, de renúncia a un dels vells principis de l’independentisme d’esquerres i d’acceptació, en definitiva, de la molta feina que encara ens falta fer. Un exercici -vull pensar- útil i necessari però que poc té a veure amb l’embolcall de rebel·lia i transgressió que algú li ha volgut donar.

I, no obstant, és una bona notícia que la CUP es presenti a les eleccions, perquè recollirà una part important del vot independentista i autodeterminista més crític amb el Govern que d’altra forma es quedaria a casa. I és que de la mateixa manera que algunes de les afirmacions o insinuacions que es fan en campanya no es corresponen amb les possibilitats reals d’intervenció política, també és cert que un bon resultat de les tres forces independentistes aquest diumenge seria un missatge molt potent de  cara a l’estat, el món i la pròpia societat catalana. Al capdavall, de què serveixen la majoria de campanyes i mobilitzacions sinó per comptar-nos, per demostrar que hi som i que som molts i per ensenyar múscul. Doncs les eleccions, igual. Amb l’afegit que la presència al Congrés es tradueix també en minuts de televisió, en presència pública, en possibilitats d’arribar a més gent i, encara que no ens agradi parlar-ne, en recursos econòmics per reforçar l’estructura dels partits i, per extensió, del moviment polític que tenen al darrera i al davant.