El marxisme no és una doctrina fonamentada en afirmacions tancades que facin de guia. Ans al contrari: és un mètode d’anàlisi que es descobreix constantment, a mesura que hom el va aplicant. Proclamar-nos avui marxistes al si del moviment català d’alliberament nacional no és una distinció estètica, nostàlgica o tribal. Significa reconèixer que la filosofia de la praxi, el materialisme històric i la dialèctica són les millors eines conceptuals i interpretatives per analitzar la realitat catalana i la mundial.

L’esfondrament del socialisme realment existent als anys noranta del segle passat, va repercutir en un retrocés del pensament marxista. Però avui, immersos en la crisi del sistema econòmic mundial, tornen a ressonar entre opinadors i articulistes les invocacions a Marx com el millor analista del capitalisme.

Per tant, i contra el que proclamen els independentistes liberals, l’adjectiu marxista aplicat a l’independentisme català no serveix per formar una família política irreductible i dogmàtica, sinó que reflecteix la lluita per intentar dotar el moviment popular d’instruments d’anàlisi el més precisos possibles.

Per conèixer aquesta tradició, aprofitem l’efemèride del naixement del PSAN per assenyalar alguns elements constitutius d’aquest corrent polític i reivindicar-ne la constant renovació.

Tradicions polítiques catalanes

L’independentisme marxista va ser un producte original basat en la necessitat d’un sector de la resistència antifranquista de lligar la lluita per la llibertat nacional amb la lluita de classes, dues realitats fàcilment apreciables en els Països Catalans dels anys seixanta. Aquesta originalitat parteix del naixement mateix del PSAN, que representa la voluntat de superació respecte el republicanisme nacionalista (FNC), força desorientat per tots aquests canvis socials i econòmics.

Evidentment, no partia del buit. Abans de la derrota de 1939 trobem tota l’esquerra marxista amarada de plantejaments nacionals: l’existència d’una socialdemocràcia escindida de l’espanyolista PSOE (USC:1923-1936), la defensa de la República Catalana per part del BOC (1930-1935), la creació d’un partit marxista nacional que agrupava socialdemòcrates i comunistes (PSUC: 1936), o fins i tot l’existència d’un petit nucli de separatisme comunista (Jaume Compte i Manuel Gonzàlez i Alba) són fets que pesen en el bagatge polític de l’esquerra catalana. Però el daltabaix de l’exili i la dictadura van fer difícils les continuïtats.

Entre 1936 i 1939, al Principat es desenvolupà una experiència política de gran importància per a l’esquerra. En primer lloc, pel que té d’aliança de les esquerres (fràgil, és cert: s’acabaria trencant el maig de 1937). El Front d’Esquerres, al costat del Front Popular espanyol, constituïa una de les experiències esperançadores per a l’esquerra del període pre-guerra freda, tal com explicava l’historiador marxista britànic E. P. Thompson [1]. Producte de la revolució catalana de 1936 són les col·lectivitzacions industrials, element central d’una Nova Economia (Decret de Col·lectivitzacions, Pla de transformació socialista del país...). Així doncs, tot i la dificultat de conèixer el passat en temps de dictadura, el marxisme català podia trobar prou experiències polítiques de les quals aprendre sense haver de girar la vista necessàriament a altres països.

A l’exili, sectors importants del republicanisme i del marxisme català assumiren, a partir d’analitzar els motius de la derrota, algunes lliçons polítiques que després repercutirien en el naixement de l’independentisme. Fixem-nos en tres:

- Autodeterminació: els Països Catalans havien d’obtenir l’autogovern prescindint del sistema polític espanyol i apel·lant a un nou ordre internacional (frustrat el 1947 amb l’inici de la Guerra Freda).

- Països Catalans: la reflexió sobre la necessitat que tots els territoris catalans actuessin units en la conquesta de la llibertat emergí en el temps de la República i es mantingué en l’exili.

- Antiestalinisme: si bé la URSS fou un important aliat de l’antifeixisme català, les ingerències d’una potència estrangera i un cert sectarisme partidista, causes de l’assassinat d’Andreu Nin, van ser experiències que influïren en el moviment marxista català

Aquestes tres opcions -dues d’estratègiques i una d’organitzativa- conflueixen en personatges com Jordi Arquer (no casualment, en els darrers anys de la seva vida participà d’una plataforma independentista com els Col·lectius d’Obrers en Lluita), però són aspectes del pensament que també trobem en moltes expressions de l’esquerra catalana.

Tots aquests elements de la cultura política republicana, afegits a algunes experiències internacionals de nacionalisme revolucionari i/o marxista (Cuba, Algèria, Vietnam i Euskal Herria), fan eclosió en el naixement del PSAN el 1968.

Al País Valencià, per la seva banda, també als anys cinquanta i seixanta trobem una naixent esquerra marxista i valencianista (de Països Catalans), que obeïa a circumstàncies similars a les del Principat i que es manifestà en organitzacions com el Front Marxista Valencià.

Alguns conceptes

Recollint aquesta tradició explicada breument, i partint de la realitat del moment, el PSAN va fer algunes aportacions ideològiques importants que formen part del bagatge de l’Esquerra Independentista:

-No dogmatisme: Cal tenir en compte que un dels principals intel·lectuals que ha influït en l’independentisme és Joan Fuster, que no es proclamava directament marxista (si bé era un apassionat lector de Gramsci). Per tant, no es pot pensar en hipotètiques tradicions patrístiques del comunisme català que estableixin una “doctrina de la fe” de la qual no desviar-se. Com hem dit més amunt, el PSAN intentà bastir un marxisme original: ni trotskista, ni maoista, ni althusserià ni lligat a cap corrent, però bevent de tots.
Alhora, la desvinculació del comunisme oficial ha fet que no patís les contradiccions que va patir el PSUC lligades a la defensa (o no) del paper de la URSS, així com el gran retrocés que significà l’esfondrament del socialisme realment existent.

-Classes populars i lluita de classes: l’independentisme no parteix d’una concepció “obrerista”, com molts corrents que van fer fortuna a la Itàlia del moment, per exemple. És a dir, no centra exclusivament l’activitat política en el moment de la producció, en la fàbrica. Així, si bé la reconversió industrial dels vuitanta va afectar l’incipient sindicalisme independentista, el moviment no va quedar tocat de mort.
Derivat d’això, la concepció de la lluita de classes és global: centrada en la lluita per l’accés al poder polític de les classes populars mitjançant la conquesta de la independència i contra els estats espanyol i francès.

-Moviment nacional-popular: més enllà del partit i del sindicat, l’independentisme marxista concep la lluita com la construcció d’un moviment nacional- popular (Gramsci) que ha d’anar esdevenint socialment hegemònic. En els primers anys del PSAN aquest paper el complia l'Assemblea de Catalunya. I a finals dels vuitanta, l'independentisme català comença a definir aquest moviment com a Unitat Popular.
Parlar dels referents històrics i de la plasmació que aquest concepte té ens portaria a tractar des del republicanisme català dels segles XIX-XX, amb la seva xarxa de casals, ateneus i cooperatives, fins allò que avui se’n diu “treballar en xarxa”, passant per referències internacionals com Xile, el Congrés Nacional sud-africà o Herri Batasuna al País Basc. En els primers anys del PSAN aquest paper el complia l'Assemblea de Catalunya. I a finals dels vuitanta, l'independentisme català comença a definir aquest moviment com a Unitat Popular.
-Alienació nacional: aquest nou concepte va ser introduït per descriure el desarrelament causat per l’acció de l’estat-nació sobre els pobles ocupats, com és el cas dels Països Catalans.
Tanmateix, l’independentisme marxista mai no ha tingut una idea etnicista de la nació, sinó basada en la presa de consciència nacional, procés en el qual la llengua juga un paper central i esdevé l’eina de la cohesió social en un sentit emancipador. Alhora, l’assumpció de la defensa de la llengua també li ha donat una perspectiva analítica especial: la sociolingüística pot integrar anàlisis de classe, i de les relacions de dominació per entendre les dinàmiques socials.

També podem afegir que sobre els plantejaments de l’independentisme marxista mai ha planat l’ombra del xovinisme, com ho mostren ben clar alguns punts de la Declaració de Principis del PSAN (1969):

- «4. El PSAN considera que els obrers immigrats als Països Catalans són part integrant de la classe obrera catalana i considera que llur participació a la lluita popular d'alliberament nacional és necessària per al triomf d'aquesta lluita».

- «12. El PSAN constata la realitat actual del xovinisme i l'absorcionisme envers els drets i la vida del poble català que manifesten les masses populars espanyoles alienades per l’acció del nacionalisme espanyol imperialista; realitat que s'estén molt sovint fins als seus sectors revolucionaris. En aquest sentit el PSAN considera que la necessària unitat de lluita anticapitalista i pel socialisme que ha d'agermanar les classes populars catalanes i espanyoles i llurs moviments passa indefectiblement per la reconeixença del dret del poble català a organitzar lliurement la seva vida nacional i pel suport real prestat al moviment català d'alliberament popular».

Per concloure, cal dir que la importància d’aquesta ruptura ideològica també rau en el fet que l’anàlisi de la nació no parteix de concepcions essencialistes i estàtiques, sinó de visions dinàmiques atentes a les transformacions socials i a les classes. Aquest component és important per entendre per què l’independentisme s’ha pogut mantenir com a opció de lluita adreçada al conjunt de les classes populars, tot allunyant-se de visions catastrofistes sobre la “desnacionalització” causada pels creixents fluxos migratoris.

La praxi: desplegar un moviment

Considerant que l’estructura organitzativa d’un moviment prefigura la forma d’una futura societat lliure i socialista, en aquesta petita síntesi del pensament independentista també cal considerar l’element pràctic. Evidentment, en la valoració a 40 anys vista dels encerts o els errors ideològics també influeix la praxi política que se n’ha derivat. Avui podem considerar que s’ha estès l’independentisme nascut en les coordenades ideològiques aquí descrites, i per mostra tenim el creixement de fenòmens com les assemblees de joves, el sindicalisme estudiantil de base independentista o les Candidatures d’Unitat Popular. També és cert que en aquestes quatre dècades s’han viscut debats no resolts, escissions i un risc de trencament generacional després de la reculada de principis dels 90 (per causa de la repressió, de la divisió interna i de l’aparició de noves opcions independentistes).

El punt primer de la Declaració de 1969 ja recollia la visió de construir moviment:

-«1- El PSAN és l'organització política que es proposa la formació del moviment general de les classes populars catalanes per a la lluita d'alliberament nacional, per mitjà d'una progressiva presa de consciència revolucionària global de llur doble opressió nacional i de classe».

Però les relacions entre el(s) partit(s), les altres organitzacions -especialment Terra Lliure, element clau en aquest desplegament independentista- i el conjunt del moviment han estat font de conflictes i les podem considerar un dels motius d’escissió, almenys en els casos de 1976, 1980 i 1987. El pes de la tradició republicana -i llibertària- imprimeix en la cultura política de l’esquerra catalana alguns tics anti-partit. Però en aquesta qüestió, com en d’altres, s’ha de ser crític en analitzar la història. És cert que la pluralitat, la porositat i l’horitzontalitat del moviment republicà van ser la clau de l’èxit de 1931. Però no és menys cert que el 1939, ERC i la CNT es van descompondre i va ser una opció leninista i jerarquitzada com el PSUC la que va sobreviure i va jugar un paper central en la recomposició del moviment obrer i popular català.

Salvant les distàncies, al si del moviment independentista també han existit aquestes tensions. El PSAN, el partit més ben estructurat, ha provat d’erigir-se en direcció del moviment al llarg d’aquesta trajectòria, i en aquest intent ha topat tant amb les tendències anti-partit com amb l’oposició d’altres partits de línia centrífuga i menys centrípeta, com va ser el cas d’IPC.

A finals dels anys vuitanta, al si de l’MDT es començà a plantejar la construcció de la Unitat Popular que ha quallat com a referència per al gruix de la militància, si bé encara ens queda camí per recórrer. Aquest desplegament es va pensar arrelat als municipis, per això la CUP va néixer vinculada al municipalisme coordinat per l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI). La història cíclica: com el republicanisme del s.XIX, el moviment independentista es desplega més enllà de l’estructura partidista, i s’expressa en diverses iniciatives de casals, ateneus, organitzacions juvenils i candidatures.

Tanmateix, cal pensar que aquesta Unitat Popular reeixirà en la mesura que l’Esquerra Independentista pugui crear una direcció política (abstracta, no necessàriament un partit concret) i que basteixi estructures que vagin més enllà del municipalisme. Sols així, el moviment nacional-popular que es teoritzà ara fa 40 anys serà prou fort per assumir la tasca històrica de capgirar tres segles d’opressió nacional i per començar a construir la societat socialista catalana com a pas vers la societat socialista internacional.

[1] “Sempre he pensat que hi havia una altra alternativa l’any 1945. No crec que la degeneració que es va produir a ambdós costats fos inevitable. Crec que hi havia una veritable actitud d’aliança de Front popular en alguns aspectes de l’experiència d’Espanya, de Iugoslàvia, de la francesa i d’altres moviments de resistència. Aquest fou un moment autèntic i no crec que la degeneració, en la qual hi hagué sempre dos actors –l’estalinisme i l’Occident- fos inevitable. Crec que és necessari tornar enrere i dir que aquest moment va existir”. E. P. Thompson, entrevistat a L’Avenç 74, setembre 1984, p.76-77.