Si ha d’escollir un llibre, tria Desobeir, de Frédéric Gros. Quan ara pensa en una cançó, sona “Esperança”, de Txarango. Pels volts de l’11-S, diu que li ronda la pel·lícula No, de Pablo Larraín, sobre el plebiscit de Xile el 1988. Marina Garcés l’ajuda a pensar i entre versos té gravats els d’“Elogi de viure”, de Joan Maragall. Res és endebades per a Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975), qui ja fa pràcticament dos anys que és en presó preventiva. Les seves paraules transpiren una consigna: el límit de la lluita no pot ser la presó i, per tant, des que està pres no ha perdut el temps, sinó que l’ha guanyat. A més d’escriure Ho tornarem a fer, ha editat, amb Iñaki Rivera i el projecte Sirecovi, un llibre sobre l’allunyament penitenciari, i ara en prepara un altre sobre el dret del pres a participar activament en el naixement dels fills. Li falta ben poc per ser pare de nou. El qüestionari per al president d’Òmnium Cultural va viatjar a Lledoners el darrer divendres d’agost i va arribar a la redacció l’endemà de l’Onze de Setembre. La versió completa de l’entrevista a Cuixart la podreu llegir al nostre web.

El 16 d’octubre farà dos anys que tu i Jordi Sànchez esteu en presó preventiva. Quina sensació tens del pas del temps i com el gestiones?

Sentiments contraposats. Les setmanes passen volant, però cada cop que truques per telèfon has de marcar el teu número de NIS [número d’identificació del pres] i els quatre primers dígits són l’any d’ingrés (2017), i som a les acaballes del 2019. Massa temps ja per poder renunciar a res. Segueixo convençut que la presó és un altaveu immillorable. És clau mantenir les rutines. Meditació, poca televisió, fruita, horaris a la cel·la, cuidar els de casa de la millor manera que puguis, relacionar-te amb els companys del mòdul, ceràmica, escriure i llegir, molt… En el fons no és tan diferent del que podria ser la vida a l’exterior. Cuidar la ment i mantenir “connexions de qualitat” amb l’extramurs, que et mantinguin vinculat amb el que passa allà fora. Intento seguir exercint de president d’Òmnium però sense ser cap limitació per a la feinada que fa l’entitat i el lideratge del nostre vicepresident
i estimat Marcel Mauri.

Hauràs viscut moments d’esperança i moments de desesperança o complicats. Quins han estat?

D’esperança molts, però tocant de peus a terra i sense fer volar coloms. És a dir, conscient d’una estada llarga però de la importància de les petites victòries quotidianes. Posicionaments, mobilitzacions, cartes, vis-a-vis, o ara l’arribada del fill que està de camí. Són moments que reconforten i que aquí dins prenen un sentit encara més vital. Moments de desesperança els recordo llunyans. Possiblement les pors del primer mes, just fins que vaig interioritzar que la presó també era un instrument de lluita per assolir els objectius polítics.

Has conegut presos tant a Soto del Real, com a Lledoners. Què t’han ensenyat?

Que la lluita per la dignitat s’expressa de moltes maneres diferents i que prejutjar és un dels pitjors defectes. Aquí dins hi ha tones d’humanitat i veus actes de solidaritat cada dia. Crec que la presó et canvia per sempre i que de fet, com diu la Nadia de les Pussy Riots, no és el pitjor lloc del món per algú que s’atreveixi a pensar per ell mateix. Recordo sovint als companys amb els qui m’he anat creuant durant aquests prop de dos anys i penso en quina haurà estat la sort del molts d’ells.

Havies estat en una presó abans d’entrar-hi aquell 16 d’octubre?

Vàrem fer el darrer acte de Justícia contra les crims del franquisme just abans que es tanqués la Presó Model, l’any 2016. He conegut alguns presos que havien estat a La Model i tots posen en valor l’elevat grau de fraternitat que hi havia entre els presos socials.

Amb l’experiència que acumules, creus en la funció de reinserció de la presó?

Estic convençut que existeixen sistemes de reinserció molt més eficaços que la presó i aquest és un debat que no podem evitar. Aquí dins el que trobes majoritàriament són persones dels sectors més desafavorits de la societat, perquè els veritables responsables de les majors atrocitats que estem vivint (crisi climàtica, mort de refugiats al Mediterrani o venda d’armes) estan en llibertat. Soc partidari de l’abolició de les presons, ja ho era abans d’entrar-hi. Moltíssims dels meus companys són més víctimes que culpables. Només gratant una mica, veus que la sort o dissort depèn només d’haver nascut uns carrers més amunt o més avall o d’uns quants milers de quilòmetres. A la vegada, és cert que hi he conegut professionals excel·lents que fan una feinada brutal.

Les condicions amb què us van traslladar de Catalunya a Madrid per a la celebració del judici van aixecar polseguera. Però l’autobús de la Guàrdia Civil amb cel·les de la mida aproximada d’un lavabo i finestres petites a dalt de tot són els vehicles amb què traslladen tots els presos. Creus que hi ha molt desconeixement per part de la majoria de la ciutadania del sistema penitenciari?

Sí. I si el nostre trasllat va escandalitzar l’opinió pública, que tothom sàpiga que vàrem ser molt i molt afortunats, ja que les cundes (trasllats d’una presó a l’altra) poden arribar a durar setmanes i mesos, i passes molts dies als mòduls d’ingressos abans no et mouen de centre a centre, en rutes interminables. Un trasllat d’El Puerto de Santa María a Vigo pot durar perfectament dos o tres mesos.

Imagino que la lectura és una gran companyia a la presó. De llibres i de cartes. Un dels primers que vas llegir va ser Walden o la vida als boscos de Henry David Thoreau. Què t’ha aportat aquesta o altres lectures?

Gràcies a la lectura he enfortit la consciència en la lluita noviolenta i la importància de la desobediència civil i la transformació personal. Els llibres són un dels darrers baluard de la condició humana i la veritat és que em fan molta companyia. Des dels clàssics grecs i llatins al Bagavaad Gitta, passant per la literatura contemporània i els reculls de poemes. M’apassionen la Szymborzka i la Pessarodona i So Jong-Ju.

El Tribunal Suprem es pronunciarà aviat. Es pot estar preparat per a una sentència com la que vindrà?

L’única sentència justa és l’absolució. Sí, crec que hem tingut temps. Aprofitarem les condemnes com a palanca de transformació democràtica. Després de dos anys de presó preventiva i d’acord amb els esdeveniments dels darrers anys, no tenim cap motiu per no preveure unes condemnes de doble dígit. En la batalla jurídica, la relació històrica entre Catalunya i l’Estat, sempre o quasi sempre, ha tingut un clar guanyador: el Ministeri Fiscal. Una altra cosa és l’ús moral i polític que farem de les sentències i, en aquest sentit, estic convençut que els pesarà molt més a ells que no pas a nosaltres. Condemnar l’exercici de drets fonamentals i el dret a la dissidència política a Barcelona és també fer-ho a Madrid, Segòvia o Sevilla; per tant, és un atac a tots els demòcrates de l’Estat i, per extensió, d’arreu del món. Que una democràcia europea empresoni drets humans al segle XXI és molt significatiu del món que cal canviar.

Has viscut tot el judici des de la banqueta dels acusats, la mateixa on va ser jutjat el president de la Generalitat Lluís Companys. Quines sensacions i conclusions et deixa?

El dia a dia del judici, per a mi, no va ser especialment dur. Era una oportunitat per escenificar l’embat de l’Estat contra la societat catalana i la democràcia, i per això no vaig voler anar a seure darrere dels advocats. El fet que fos a la mateixa sala on van jutjar el president Companys ens mostra que l’Estat, a grans trets, no ha variat l’estratègia repressora cap a Catalunya i que, per tant, som encara en el mateix contenciós polític. Si Franco no va poder liquidar la voluntat d’autogovern de la societat catalana, Felip VI tampoc podrà. La lluita ve de lluny i estan en joc els drets nacionals, que també són socials, com hem viscut en altres capítols de la nostra història col·lectiva.

Confies amb què Estrasburg dictamini que no heu tingut dret a un judici just?

Ens hi deixarem la pell, però Estrasburg no està fent un paper gens digne amb les sentències sobre el tema dels refugiats, o la vulneració de drets fonamentals. Per tant, considero que farem bé en no generar unes expectatives excessives. Som conscients que la lluita per internacionalitzar aquest atac a la democràcia i els drets humans va més enllà del TEDH, no es limita al front jurídic.

El suport a les preses polítiques i exiliades és persistent. Creus que la lluita antirepressiva centra massa energies o que hi ha risc que faci perdre de vista la lluita pel dret a l’autodeterminació?

Des d’Òmnium sempre hem entès el front antirepressiu com una part indestriable de l’estratègia autodeterminista i, per tant, renunciar-hi seria un error tan greu com també ho seria el fet de prioritzar-la per damunt de la resolució del conflicte polític. Per això diem que l’amnistia seria una victòria per al moviment sobiranista perquè seria reconèixer, per part de l’Estat, que els fets condemnats no són delicte. En Xirinacs és un dels millors exemples.

Algunes veus han parlat d’indult. Indultar què i a quin preu?

Des d’Òmnium som molt curosos amb les decisions personals de cadascú, però jo tinc clar que el meu objectiu, ara que soc a la presó, no és la lluita per sortir-ne. Així que l’indult no és una opció, ni per a mi ni per a Òmnium. La prioritat és la llibertat de Catalunya, la fi de la repressió, el respecte als drets humans i l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Parles de mobilització constant i perseverant. En què es tradueix?

Considero que entrem en una nova etapa que podríem definir com de lluita antifranquista; és a dir, accions que van des de la mobilització i la protesta fins a l’acció no-violenta i la desobediència civil. Accions fetes de manera molt organitzada i propositiva. Això també demana una transformació personal i que cadascú es pregunti a si mateix quin és el grau de sacrifici que està disposat a assumir. Revertir la penalització de drets fonamentals és una lluita que interpel·la tots els demòcrates de Catalunya i l’Estat; l’aleteig de la papallona que ens ha de portar al tsunami democràtic, com ho explica Gene Sharp.

En aquesta lluita pel dret a l’autodeterminació, què és el que tornarem a fer, segons Jordi Cuixart? Què no vam saber fer bé i què queda per fer?

Queda gairebé tot per fer, però hem fet una cosa molt important que és demostrar-nos que col·lectivament podem inundar Catalunya d’urnes amb tot un Estat i més de 6.000 policies perseguint-les. Cal donar molt més valor a l’1-O, aquest gran èxit col·lectiu, i la resposta a la brutalitat policial que va aturar el país el 3-O. “Ho tornarem a fer” és la reafirmació que tornarem a exercir cada dret que amb la condemna s’intenta conculcar. Des de la llibertat d’expressió fins a l’acció no-violenta, passant òbviament pel dret a l’autodeterminació. L’única manera de garantir la pervivència dels drets és exercir-los. I hem de ser implacables en la seva defensa, pels qui s’hi van deixar la pell i pels qui vindran.

I què és el que no hauríem de tornar a fer?

No soc persona de retrets, però sí que és imprescindible que els fets i les paraules no difereixin, perquè aquí hi ha l’inici de la desorientació i la desmobilització. Mentre busquem culpables, l’Estat no atura la seva espiral repressiva i regressiva. El topall a les nostres aspiracions socials i nacionals no pot ser ni la por a la repressió ni l’amenaça de l’ús de la violència institucional per part de l’Estat, com tampoc la lluita per l’hegemonia política del sobiranisme. Les sufragistes o els insubmisos ens recorden que sense lluita no hi ha conquesta social possible.

D’aquí ben poc ja farà dos anys de l’1-O. Quina lectura política i social fas d’aquest temps? El referèndum va ser un objectiu polític que va ajuntar la gent -també no independentista- i les institucions, però després van començar a aflorar les discrepàncies.

Em resulta molt difícil visualitzar altres escenaris, per tant, penso que l’Estat va actuar de l’única manera que sap, amb violència. En canvi, a Catalunya tant els aprenentatges (per exemple al voltant de l’acció noviolenta i una articulació del moviment de baix a dalt) com l’eliminació d’apriorismes i el creixement individual i col·lectiu, pot donar molts fruits. L’1-O vam demostrar que la gent pot guanyar, que com diu Arendt “l’ús de la força és la demostració de la manca de poder”. Per tant, la por no pot condicionar cap de les nostres decisions i la coherència ha de regir-ho tot. El procés sobiranista té alts i baixos des del primer dia, és una realitat estructural i pròpia de la transversalitat i pluralitat del moviment. En el mar de la transformació social, que ens parlava Gandhi, junt amb el programa constructiu i l’acció política, hi ha també la transformació personal. Aquest és el següent pas que hem de decidir. Preguntar-nos fins on arriba el nostre compromís personal?

S’ha discutit força sobre el mandat. Quin és per a tu el de l’1-O?

L’1-O vam exercir el dret a l’autodeterminació. L’Estat espanyol ho volia impedir, però no ens vam quedar a casa. Per garantir aquest dret, el vam exercir. I ho vam fer amb el que s’ha convertit en un dels actes de desobediència civil més important a Europa en les darreres dècades. Dues setmanes més tard, van començar els empresonaments i l’exili. Avui tenim una presidenta del Parlament empresonada, conselleres i consellers a la presó o a l’exili. Tot i així, l’Estat no ha aconseguit neutralitzar el moviment sobiranista. El mandat per a mi és clar: cal seguir lluitant des de la transversalitat i la unitat d’acció. La repressió no pot ser un topall i, per tant, votarem tants cops com calgui.

Ara mateix hi ha una certa contraposició entre diàleg i confrontació amb l’Estat. Són incompatibles o dialèctics? Cal confrontar per obtenir una resolució dialogada?

No té sentit la discussió entre diàleg o confrontació perquè la petició permanent de diàleg forma part de l’estratègia de confrontació per resoldre aquest conflicte. Hem de començar a abandonar aquests debats superflus i, com diu en Marcel Mauri, parlar menys de la unitat i treballar més per la unitat.

No és aquesta precisament la pràctica de la desobediència?

Exacte. La desobediència civil és un instrument més de la lluita no-violenta que té per objectiu la millora de la societat i l’enfortiment de la democràcia, adaptant les lleis a les necessitats socials. Es fonamenta en l’acció no-violenta i en assumir l’autoria dels actes, que no vol dir reconèixer la legitimitat del possible càstig, però sí les seves conseqüències. Demana molta formació i conscienciació i és l’antítesi de la unilateralitat. L’objectiu és forçar l’Estat a acceptar que ha de negociar. Per això no té sentit el debat entre diàleg o confrontació, perquè evidenciar la manca de voluntat de diàleg per part de l’Estat forma part de l’estratègia de confrontació.

Què diries a les persones que desitgen una Catalunya independent i se senten frustrades? I a altres que no són independentistes i pensen que cal cenyir-se a la legalitat vigent?

Als primers els diria que els qui ens han precedit en la defensa de la democràcia i la llibertat van estar disposats a donar-hi la vida i que, per tant, no tenim gaire dret a sentir-nos frustrats. Als segons que, en nom de la legalitat vigent, pensin com tracta la Unió Europea els refugiats, els subsaharians que moren a les nostres costes o els milers de veïns que pateixen la pobresa energètica mentre creixen els beneficis de l’Ibex-35 amb l’aval del Tribunal Constitucional. Com deia Howard Zinn, el nostre problema no és la desobediència civil sinó les persones que obeeixen les ordres dels governants que permeten que tot això estigui passant. La desobediència civil no deixa de ser un test de constitucionalitat permanent per millorar les lleis vigents, i això fins i tot ho reconeix el mateix Tribunal Suprem en una sentència del 2009 que afegia, aleshores, que és també el reflex del bon estat de salut d’una societat democràtica. En tot cas, el 80% dels catalans està en contra de la repressió i demanen una solució política al conflicte. Aquest és un consens de país que volem reivindicar.

Especialment des de la dreta, s’ha intentat mantenir un relat basat en una crisi de convivència. Com ho analitzes i quins riscos comporta?

És lamentable i temerari que, per interessos electorals, ens vulguin confrontar entre els diferents pobles d’Espanya o entre els mateixos ciutadans de Catalunya. Denota una irresponsabilitat majúscula. Malauradament, és un relat que, a voltes, el PSOE també fa seu i és l’instrument habitual dels règims totalitaris. Sembrar la llavor de la por i buscar un enemic. Però sento molta autoestima en veure que no ho han aconseguit i que, malgrat la renúncia de molts intel·lectuals progressistes de l’Estat a alçar la veu, n’hi ha d’altres que ho fan i cada cop més desacomplexadament. Aquí l’única fractura real que hi ha és entre els qui poden arribar a final de mes i tota la resta. I també m’agradaria recordar que, com va reconèixer Felip de Borbó el 1990: “Catalunya serà el que vulguin els catalans i catalanes”.

Què van significar i signifiquen per a tu els mots “lluites compartides”, en les que sempre insisteixes?

Lluites compartides neix en una reunió de treball amb en Marcel Mauri i la Marina Llansana. Volíem trobar la manera de posar en valor l’esforç de molta gent d’aquest país a qui ningú ha regalat mai res i que s’ha asfaltat les places i carrers amb les pròpies mans. Homes i dones, des de la base, vinguts d’arreu que, en moltíssims casos i de manera conscient o inconscient, han fet de la catalanitat la manera de fer comunitat i lluitar per un futur més digne pels seus fills, per un futur compartit.

La independència convenç si aconsegueix millorar les condicions materials de la societat?

Ni fred, ni set, ni foscor. Aquest és l’objectiu. El país se’ns desfà a les mans: un de cada quatre catalans està en risc de pobresa o exclusió social, més de la meitat dels catalans té dificultats per arribar a final de mes i tenim 360.000 persones sense feina. No es tracta de prometre cap arcàdia feliç, sinó de dotar-nos d’instruments per combatre aquesta realitat. Perquè quan l’Estat renuncia a defensar els interessos del conjunt de conciutadans i sobretot els dels més desafavorits, tenim la responsabilitat de buscar solucions. És importantíssim que el sobiranisme no abandoni el combat de les idees i sobretot de les propostes.

Des d’Òmnium us heu implicat -amb Coop 57 i ECAS- en el projecte Lliures, un fons de solidaritat econòmica. Quins valors transformadors guien aquest projecte?

Ho interpreto com l’essència del Projecte Constructiu del que parlava Gandhi en el marc del procés de transformació social que estem vivint, perquè això és el que vol dir autodeterminar-se. La situació és de veritable emergència social, hi ha gent que esta patint molt durament les conseqüències de la desigualtat social.

Dius que “això no va de banderes, sinó de guanyar un país millor per a tothom”. Per guanyar-lo, cal impulsar estructures socioeconòmiques pròpies?

Apoderament ciutadà, dotar-nos d’espais propis i de decisió col·lectiva que provoquin el tsunami democràtic del qual estem parlant. És una palanca imprescindible per al canvi. Catalunya i els Països Catalans són un dels motors econòmics del sud d’Europa però alhora tenim un dels índexs de desigualtat social més elevat. És evident que aquí el que falla és la gestió i la priorització que es fa dels recursos que generem com a societat.

Durant el procés polític s’ha evidenciat la posició de les empreses de l’Ibex-35 i, en definitiva, de les grans corporacions que controlen les finances, l’energia, etc. Es pot guanyar la sobirania política sense sobirania econòmica?

Com a consumidors o usuaris tenim una força gegant i no l’hem de menystenir. Per això és tan important la transformació personal, perquè la dependència que creiem que tenim respecte a les grans corporacions no és tal; tenim molt més poder del que ens pensem. Aquesta és la veritable revolució, tampoc exempta de contradiccions, tot sigui dit de passada. Sobiranies: energètica, nacional, alimentària… Dret a decidir sobre el propi cos i a decidir-ho tot.

Per tant, una república catalana és una oportunitat de construir un país millor però dependrà de les bastides que es vagin articulant des d’aquest moment?

No m’interessa gens una república catalana si és només per canviar el rei per un president i una bandera per una altra. Del que estem parlant és de construir un projecte col·lectiu on l’economia responsable, la defensa i protecció del medi ambient, la lluita feminista per la igualtat real i la cultura siguin al centre de totes les decisions. La proposta d’un país millor és un projecte d’alliberament col·lectiu, però això comença, insisteixo, per un procés de transformació personal.

Aviat naixerà el teu quart fill i en tens un que encara és molt petit. Com explicaràs als teus fills quan creixin el que ha passat i el fet de ser a la presó?

“El regal més gran que pots fer als altres és l’exemple de la teva pròpia vida”, deia Brecht, i, de moment, dedico bona part dels meus esforços a intentar que no tinguin odi contra res ni ningú. També crec que amb la perspectiva dels anys els serà fàcil entendre que el seu pare i la seva mare no han fet res d’excepcional, que la lluita pels drets humans i la república catalana no deixa de ser la mateixa que la dels abolicionistes del segle XIX, els lluitadors antifeixistes de l’Europa de mitjans dels 30 i 40 del segle passat, la dels kurds en l’actualitat o tantíssims altres col·lectius arreu del planeta que no tenen malauradament el mateix altaveu.