El dia 3 de gener de 1889, i si la història no ens enganya, va veure un cavall que era maltractat al carrer i no va poder estar-se’n. Va córrer per abraçar el cavall a l’alçada del coll amb intenció de protegir-lo, plorant desesperat, fins que va caure a terra i va perdre el coneixement. Va patir un col·lapse i això va provocar que uns dies després fos traslladat a un asil mental a Basilea.
Pot semblar una simple anècdota però el colofó darrer que va dur a Friedrich Nietzsche a patir el seu col·lapse, va ser un acte de violència humana vers un animal noble, majestuós i indefens.
El seu fàstic vers el comportament dels seus contemporanis, la seva irreverència i la seva personalitat iconoclasta van dur-lo a descriure la realitat que vivia sota un prisma radical, on l’ètica tradicional era percebuda com una immoralitat. Segons la història que coneixem, la seva defensa de la idea de la voluntat de poder i de defensa de la vida contra el nihilisme, la decadència i la moral d’esclaus, el van dur a un estat de bogeria, i sigui o no així, no era per menys.
La societat occidental segueix protegint un model d’ètica tradicional perversament immoral que basa la seva existència en el robatori indecent del sentit de la paraula. D’aquesta manera els immorals s’han fet amos de la defensa de la mal anomenada moralitat i de l’ètica i apliquen, sistemàticament, una llei de força sobre els decadents que han acceptat la seva moral d’esclaus.
Així els esclaus creuen que una entitat internacional salvarà els seus presoners d’una llarga condemna i s’aferren al discurs robat de justícia, pau i llibertat, signat en papers mullats, falsament inoculats com a manaments que no es compleixen.
Així els esclaus creuen que els ministres de Déu són els defensors de la vida, de la misericòrdia i de la bondat, mentre aquests miren des de les mateixes costes de la bota itàlica, com les filles de nostre senyor, apareixen de matinada surant ofegades a escassos metres de la sorra.
Així les esclaves van morint a mans dels seus botxins, defensors de la tradició i la violència estructural i estructurada, violades per escamots que queden mig impunes i que es passegen sense recança grapant-se l’entrecuixa davant la càmera.
Perversament decadents, inundats per la moral dels esclaus i per la buidor d’haver acceptat aquesta màxima, són capaços d’aplaudir qui diu que defensa la vida negant l’auxili al nàufrag o qui avala l’empresonament del dissident que pretén canviar una llei per entendre-la injusta.
Una massa d’individus que han construït un relat basat en mites i icones emmalaltides, asseguts a la gespa artificial de l’autocomplaença i que, fent sonar les seves copes a una terrassa a prop de la mar, es feliciten per la seva moral bondadosa i per la seva capacitat de resar o de fer discursos ètics mentre miren fixament com s’ofeguen a la mar que tenen davant seu, els fills de Déu, els qui segons la llei de l’home i contra el sentit estricte de la paraula robada, no tenen previst un port que els salvi de la mort.
OPEN ARMS