Ja hi haurà temps per analitzar amb calma l’ anomenada Assemblea Organitzativa i Estratègica de la CUP post eleccions municipals i preeleccions novament a una CAC, si abans no avancem en estratègies rupturistes que estripin la baralla i obrin noves perspectives polítiques: de motius no en faltaran,  estrictament polítics, socials i de perspectiva i base estructural nacional, per tal d’avançar  cap a l’exercici de l’autodeterminació,  fora ja dels òrgans regits per la Constitució Espanyola (com són les diverses CCAA) i tal com és exigible en Dret internacional. 

De moment estem encara atrapats en el temps de la teranyina espanyola: 

de l’estructura inamovible de la divisió provincial (per més que hi hagi un cos jurídic que  interfereix que és , ara per ara, la divisió autonòmica) i darrera de la província trobem articulada l’estructura de les diputacions provincials (diguin-se diputacions, cabildos, diputacions forals o algun altre nom de maquillatge històric).

No hem d’oblidar que la Província és una divisió administrativa que existeix com a forma d’administració territorial des de la divisió de 1833 (és a dir que no té ni dos-cents anys) però que ha estat l’intent més seriós d’articular un estat centralitzat a la manera francesa, però sense “revolució francesa burgesa”, ni “escola gratuïta i obligatòria i laica per a tothom”, ni altres peculiaritats que ens proporciona la història de l’estat francès. Sí bé l’ex- imperi colonial espanyol no ha reeixit completament a articular –se en un estat uninacional centralitzat, sí que la divisió provincial ha estat interioritzada en la ment de la gent de manera notable:¿qui no ha sentit dir, a les persones que es dediquen a la informació, a la meteorologia, a la política etc.: “avui farà molta calor a les comarques de Lleida”, “hi ha hagut tres accidents a la demarcació de Tarragona” ( a vegades, s’elimina el terme “província” per maquillar-la en forma de “demarcació”), “les platges gironines han rebut molts visitants”? En totes aquestes frases el marc mental imposat és el de la “província “ corresponent: No hi ha manera que les informacions facin referència a termes geogràfics reals o s’insereixin en l’univers de les comarques?;  igual com hi ha una por i aprensió política reverencial a mencionar el terme “nació” que sol ser substituït per la paraula “territori”. Algun dia s’hauria d’estudiar quina mena de submissió mental s’amaga darrera d’aquesta terminologia mistificadora que es va estenent entre els parlants. I no obstant això, ni la divisió en províncies va tenir gaire simpaties sota les dictadures quan  es cridava “España una y no cincuenta y una”.

Més o menys des dels inicis del segle XX (1907),  com a fruit de la crisi colonial i el consegüent debilitament del Regne d’Espanya,  (“la morta” com  definia Espanya el poeta Joan Maragall), les  quatre diputacions de les quatre províncies en que havia estat dividit el Principat de Catalunya, van poder quedar enllaçades i convertides en una Mancomunitat de les quatre diputacions que va tirar endavant, sota la presidència del diputat Enric Prat de la Riba, un projecte de modernització en tots els camps, que és el més a prop que havien tingut els catalans semblant a un petit autogovern d’ençà de la Nova Planta. El petit autogovern va ser dissolt per la dictadura de Primo de Rivera del 1923 però dels projectes de la Mancomunitat encara ara en vivim: des de l’Institut d’Estudis Catalans, fins a la xarxa telefònica i de biblioteques, fins l’Escola del Treball, la xarxa de museus...

La proclamació  de la República l’abril de 1931 va implicar la desaparició de les quatre diputacions que van ser integrades a la nova Generalitat i la divisió comarcal va prendre una entitat que no havia tingut abans, així com la divisió en vegueries que ens remetia al passat d’abans de la Nova Planta felipista. La victòria franquista i la nova dictadura va fer reaparèixer altre cop les quatre diputacions provincials ,convertides en simples ens administratius en el marc d’una administració espanyola autoritària i centralista. Però els diners i el poder que manegaven les diputacions –sobretot la de Barcelona- vinculats als resultats electorals municipals, les feien políticament molt desitjables 

En els programes dels partits de la transició sempre hi va figurar –probablement de manera hipòcrita i rutinària- que les diputacions provincials havien de desaparèixer així que un estatut d’autonomia regís una nova generalitat. Va organitzar-se l’operació Tarradellas a fi de tallar de soca arrel la deriva esquerrana de la societat catalana i es van obrir les portes per dècades al pujolisme autonomista i conservador: de la desaparició de les Diputacions, el pressupost i poder de les quals el propi Tarradellas hauria certament trobat més adient que una generalitat pobre i provisional, va desaparèixer dels programes polítics així com tots els propòsits rupturistes; i de reclamar la desaparició de “las províncies i les corresponents diputacions  i governs civils” es va passar a disputar-se quina força política manegaria el suculent pressupost i sense massa controls tindria els poders municipals a les seves mans. Del conservadurisme més carca i amic del franquisme –com l’ara mai prou lloat i olímpic Samaranch, es va passar a una successió ininterrompuda de 6 presidents de la diputació de Barcelona del Psoe (seria una broma dir-ne del psc) entre els quals brillen amb llum pròpia  personatges com José Montilla, o Celestino Corbacho i ara Núria Marín : així s’explica el poder municipal que el psoe ha tingut durant dècades sobretot a l’àrea metropolitana entorn de Barcelona i a la capital mateix. Ha estat, sempre que ha pogut – i ha pogut molt i durant molt de temps- un autèntic contrapoder d’una Generalitat que tendia a l’empobriment i a la descapitalització ens mans de Convergència i Unió.

Així també s’entenen  més els actuals  tripijocs i pactes entre grups pro i contra 155, si els mirem a la llum del manual de supervivència de la politiqueria catalana: a la capital de Catalunya els grups ens donen una organització geomètrica de tipus pentàgon irregular: ERC ( i adjunts) – A. Colau en comú (ella sola ja és “el partit”)- PSOE- JxC (Pdcat)- Cs (Valls): formen un pentàgon irregular amb cinc costats diferents, cada costat forma part del pentàgon i tots els costats per irregulars que siguin conflueixen en un mateix punt: el control dels calers que aniran als municipis. Per què uns pactes han convingut i d’altres no han convingut? Perquè per una banda són faves comptades: Psoe+JxCat sumaven 23 escons, els mateixos que ERC+JxCat; Psoe+Colau sumava 21 i tot el bloc del 155 sumava 22; és evident que si jxCat i ERC es posaven d’acord, immediatament es posava en marxa l’alternativa per impedir una Diputació de Barcelona independentista, tal com ha passat a l’Ajuntament de la capital; aleshores qui hi sortia perdent més? Jo penso que JxCat, que perdia possibilitats i una influència  necessària per mantenir el pols intern (Jxcat-Pdcat) i sobretot per mantenir unes quotes de poder institucional que asseguressin el manteniment de la implantació territorial i el suport als seus batlles, a més dels llocs de treball i les cadires, naturalment. I el Psoe no ha pactat amb ERC perquè és el seu rival més important i està creixent en àrees on fa dècades l’hegemonia era absolutament Psoe i ara veuen amenaçada aquesta hegemonia. 

Davant el manual de supervivència, la coherència, la dissolució de les províncies i diputacions, la decència... no compta. Evidentment la República Catalana independent i el procés de debat constituent que està engegat ara mateix tornarà a replantejar l’existència d’aquestes institucions de l’aparell polític espanyol. 

Sempre que el Regne d’Espanya s’ha debilitat – i ara està amb respiració assistida- hem tingut una oportunitat per tirar pel  nostre compte i autoorganitzar la nostra independència.