“El rei, nostre senyor, ens ha declarat la guerra.” Així s’expressa una de les versions de l’himne Els segadors mostrant d’una manera ben clara com es considerava el comportament de la monarquia espanyola envers el poble català.

Un règim que no vol ningú al nostre país i que ja ha estat denunciat com a injust des de fa segles és una bona mostra de continuïtat d’una política sistemàticament adversa i sense cap mena de legitimitat contrastada democràticament. Quin és, per exemple, el percentatge de persones favorables a aquest règim, que al nostre país té tan poc reconeixement? És una qüestió que serà certament difícil de saber perquè no es voldrà sotmetre a la voluntat popular, per tal com la cultura democràtica és un veritable harakiri per a un règim monàrquic, el tipus de règim més semblant a una dictadura unipersonal. Només podem dir que, segons alguns sondejos recents (del mes d’abril passat), a Catalunya la monarquia tenia un escarransit suport del 12,3%, una xifra força allunyada dels “percentatges exigibles” que els pocavergonyes no paren de reclamar a les reivindicacions de republicans i independentistes perquè puguin ser preses en consideració.

El nostre adversari polític és el règim monàrquic. Les successives eleccions a què ens veiem sotmesos a causa del règim d’ocupació que patim serveixen per a desenfocar la realitat en què vivim: el sistema polític que ens oprimeix no depèn substancialment de si mana el PSOE o el PP, els dos “partits dinàstics” pensats, ja des del transfranquisme, per al joc del bipartidisme, i dissenyats per a mantenir el marc d’una monarquia continuadora del règim precedent en molts aspectes: en el sistema administratiu i policíac; en el sistema judicial, continuador del que va desenvolupar el franquisme; en el sistema mediàtic fortament controlat pels partits monàrquics; en la concepció del sistema autonòmic sempre sotmès a una jerarquia absoluta inamovible que pot fer i desfer a plaer, etc.

D’altra banda, cal tenir clar que el neofranquisme i el neofalangisme que es mou entre els partits PP, Ciudadanos i Vox (implicant també sectors importants del PSC-PSOE), i que sembla que ara revifa, no és cap anomalia, sinó que són forces promogudes pel règim mateix (el que es pot anomenar com l’“estructura profunda del règim postfranquista espanyol”) amb l’objectiu d’obstruir l’avanç de la consciència política de la població. Nosaltres, com a catalans, ja hem conegut episodis ben matiners del règim vigent en plena transició modèlica al País Valencià, com ara les agressions espanyolistes que el falangisme de carrer va protagonitzar en aquesta part del país, on defensar la llengua catalana ha estat durant molts anys objecte d’actuacions de bandes incontrolades sense excloure atemptats i crims (tant si es tractava de llibreries, com de moviments, com de persones emblemàtiques com ara Joan Fuster, o com de joves independentistes com per exemple Guillem Agulló, assassinat per membres d’una banda espanyolista, etc.).

Treballar per a donar el poder a un partit monàrquic en lloc d’un altre és acceptar, de la mateixa manera, el règim polític que ens oprimeix. El PSC-PSOE és una peça clau de l’entramat opressiu del règim del 78: els seus líders i militants ocupen llocs clau en l’administració, la policia, la judicatura i les empreses de l’Íbex 35.

Cal treballar per a afeblir el nostre adversari, el règim monàrquic espanyol. Només podrem ser lliures si sabem posar fre al sistema d’ocupació del nostre país en tots els seus aspectes, rebutjant els abusos d’aquest sistema decrèpit de poder. Per això es van estenent al nostre país iniciatives socials de foment dels valors republicans que seran la llavor que permetrà assolir la força política i social necessària per a desempallegar-nos d’aquest règim despòtic i de tots els paràsits que té arrecerats darrere seu.

Què vol dir ser republicà avui i aquí? Ser republicà avui i aquí vol dir creure en la democràcia per al poble sense les interferències de poder d’origen aliè o inventat. Vol dir defensar les decisions populars sense trampes (com les que fa massa sovint la judicatura del règim); vol dir finalment creure en la justícia social i aplicar-la, i defensar el dret a l’autodeterminació i la independència del nostre poble.