Abans que sigui la premsa qui ho tregui a la llum

Si els resultats no són els esperats, més objectivament, sense massa esperances subjectives, no pot ser que l’error estigui fora nostre…

Perdre representació on es guanyava prestigi, al Parlament autonòmic, o que hi hagi més silenci cupaire al Parlament que a l’Ajuntament, no és de rebut.

Hi ha dirigents que, per més que no coincidim políticament, tenen una gran capacitat de lideratge intern i això és palpable.

Amb l’Anna Gabriel lluny, sembla que el lideratge és compartit i no tota la gent d’Endavant té el mateix carisma; per tant, sent la mateixa línia de diversió política, tenen un nucli central. L’altre sector present, no té capacitat directiva (una de les seves va haver d’anar-se’n per a no plorar davant els estimats companys d’Endavant que no van fer res al respecte)

Pretendre que Poble Lliure no vagi sol a unes eleccions sense lesionar l’autoritat de les CUP, com si un partit degués obediència a un front polític creat pels seus impulsors (els mateixos de Poble Lliure), ja fa molts d’anys i abans de l’arribada d’Endavant, és una entelèquia delirant (des del punt de vista M-L)

Un principi vietnamita deia que no vagis a crear un front que no sigui prolongació en les masses de la línia partidària, i que calia donar la imatge més forta d’unitat cap en fora d’aquest front, i  donar la més fèrria lluita política i ideològica cap l’interior per tal de combatre totes les expressions d’oportunisme, desviacionisme i reformisme.

Vaig descobrir la diferència latent durant l’acte de tancament de campanya de les primeres autonòmiques a Barcelona quan el front va assumir presentar-se com calia anb una formació del seu calat.

Hi havia un sector del públic situat a la dreta d’on era jo, que corejava una consigna no marxista i contradictòria, buida ideològicament, una consigna pseudo hippie: “A, Anti, Anticapistalistes!!!!” (!)

La cup no era homogènia i les posicions més clares van haver de superar contradiccions que no es van vèncer ideològicament sinó “democràticament”. És a dir, per majoria de vots, no per convenciment i superació ideològica del conjunt.

Doncs això va fer que no hi hagués la mateixa implicació i compromís durant la campanya i tot el que significava l’explicació de la decisió presa.

És clar, no hi ha de centralisme on les minories assumeixen la decisió de les majories i tothom treballa en un mateix sentit.

Segons amb qui parlaves, et deien que ja era hora i que s’havia d’haver fet molt abans, i d’altres deien que si fos per ells que no volien compartir institucions burgeses, les CUP seguirien només a l’àmbit municipal ( potser els Ajuntaments ja no són institucions burgeses).

Jo, com un més des de fora, no podia veure una CUP única com la d’en Jaume Soler a Arbúcies.

Les prèdiques sobre la necessitat d’una organització estratègica de caire revolucionari, central i armada d’una ideologia provada que només calia aplicar amb creativitat, finalment van desembocar en la fundació de Poble Lliure.

Ja dins de les CUP no només hi havia un partit (Endavant), sinó que els impulsors més preclars i conseqüents ara hi eren integrats dins d’una estructura de nivell superior, una estructura que decideix de conjunt, i sobre els mateixos objectius, que només vota la manera, la forma, no el contingut, un partit comunista amb vocació revolucionària de poder.

Dins la CUP quedaven conformades dues expressions polítiques i dos mètodes diferenciats.

El messiànic, que exigeix lleialtat i seguidisme, i el marxista de vocació dirigent, no impositiu, sinó aportant sempre elements de convenciment per més que qui defensés les posicions no sigui ni guapo/a ni agraciat ni tingui bona tirada televisiva. Fons i contingut, no formes i imatge.

Però les rèmores de la formació cultural del sistema en què vivint són considerables, i aquest nivell d’una formació com Poble Lliure no està a l’abast del comú de la gent, per més avançats que siguin.

En el mig queda una plèiade de militants a nivell cupaire sense partit.           

Militants amb més cor i sentiments que estructura clara quant a tàctiques, estratègies, aprofundiment del coneixement, eines clarificadores, i interès per el coneixement de les eines idònies per a dirigir a la acció política.

Deixar a la voluntat del destí que aquestes companyes i companys honrats puguin assolir el grau de comprensió adient, sense presentar propostes externes obertes, donat que dins les estructures del front anomenat CUP que es creu a si mateix un partit polític quan és part d’un moviment, si més no, és voluntarista, inútilment subjectiu i agosarat.

En moments àlgids de l’estat de les masses sense direcció revolucionària, vaig tastar l’agredolça sensació de la precipitació.

Molt de temps abans havia parlat de l’orgull del militant, del perfil per a estar en un esglaó de rang superior de la humanitat, del sentiment i convenciment que s’havia de ser el millor, si més no, intentar-ho. De l’orgull que el partit et convidi a formar-ne part, de no haver d’anar a demanar la filiació si ja et coneixenbé.

Llavors la resposta va ser que no; que estem en una altra època i no funcionen així. Aleshores vaig haver d’acceptar que l’arribada de la fundació d’un partit a partir de les despulles de l’MDT, encara estava molt lluny.

Passat un temps, vaig ser convidat al congrés fundacional de PL!  Hi vaig anar ple de goig!

 

El Partit

Després d’un ingent treball per nuclejar totes i tots els i les que des de diferents indrets i localitzacions organizatives havien continuat després de la mort del dictador, amb una mateixa voluntat de ferro i convenciment estratègic, després de presons i tortures, des de les primeres lluites independentistes envers la independència i el socialisme, es va fundar Poble Lliure.

Un partit jove que gaudeix de la conjunció i el reconeixement de  l’estudi i l’assumpció de les diferents escoles i experiències històriques i les noves i conseqüents aportacions a la ideologia del proletariat.

Un partit negat des del primer instant pels que es presenten com els únics apòstols autoritzats, absoluts i legítims hereus d’un passat, per cert, molt passat, de les experiències organitzatives d’opcions de la socialdemocràcia revolucionària contemporània a la península.

Encara ancorats en una segona República que no accepten burgesa i fins i tot reaccionària, centralista, unionista i anti-catalana.

Però aquest no és el terreny que volen disputar, ni és amb ells la disputa, perquè l’educació de les masses supera i obvia l’existència retrògrada i anquilosada de maquinàries que viuen de la connivència amb el règim del 78 que per deferència amb els seus militants honrats i al seus màrtirs, no volen dir que van trair el proletariat i el poble seguint unes altres premisses, que no és aquest el lloc per a plantejar-les.

Tampoc i després d’aquest esdeveniment històric tan assenyalat per a la lluita de classes, el nounat partit pot plantejar-se la professionalitat de l’organització.

De boca dels seus dirigents directes vaig saber que no es pot, en aquesta època, imposar aquest tarannà.

No es tracta d’imposar, sinó d’assimilar i sentir en conjunt que no cal anar amb una enganxina del partit sinó ser reconegut pels seus actes, conducta i posicionament, qualitat humana i capacitat, ique hom és un militant del partit.

Que tenim la possibilitat d’actuar i posicionar-nos com a partit, sense dir que és posició del partit quan se'ns presenti una contradicció a resoldre, que no podem ajornar la resposta fins a consultar la direcció.

Que podem parlar col·lectivament com a nosaltres i deixar de banda el “jo” culturalment obsolet de la cultura burgesa que encara ens pesa.

 

Tornant al Front

Les negatives d’una part que havia cooptat espais de decisió “democràticament” fins arribar a ser sempre majoria d’un “color” i només podent esperar concessions o tractaments vexatoris com el d’un d’ells -que en una organització honesta, no ja revolucionària, hauria d’haver estat expulsat-, contra una companya de més qualitat humana i política que aquest individu, van fer que es pressionés l’essència independent d’un partit d’aquest pretès tarannà.

El dret d’opinar per fora del Front amb contundència, no sobre el Front, sinó sobre el que és l’àmbit de la raó de la seva fundació i existència: l’organització de la capacitat dels treballadors i el poble per a assolir la independència i marxar cap el socialisme; no podia posar-se en dubte.

Que si no reeixien les seves propostes “democràticament” en l’assemblea general del Front o com darrerament en petit comitè; les dones i homes del partit estan en el ple dret com a organització sobirana i independent a portar la seva pròpia línia d’actuació al si de les masses i traduir-ho en una proposta electoral sense demanar permís, autorització, ni assumir sancions per part del Front.

Només per cortesia i honestedat, comunicar-ho prèviament a la difusió pública.

El Front no té cap dret a utilitzar aquest argument com a element llancívol dins les deliberacions pròpies (el Front és conegut com a CUP).

El Front no pot ser la continuïtat de la política de l’organització convidada a participar que assumeix entrar per estar en total acord amb les propostes. No pot ser que una vegada dins pretengui marcar el funcionament, fer un treball de divisió i fracció; que sense tenir cap altre presència militant de masses on actuar, dediqui totes les forces i energies del Front al que ha ingressat per a guanyar la direcció, dividir, desviar i pretendre fer efectiva la política tradeunionista que caracteritza aquest tipus de formacions.

Si una formació no pot fer això èticament, en un organisme ample al que ingressa, molt menys pot pretendre que una altra organització que sí en té diferents fronts a nivell de la societat, que actua i impulsa diferents graus organitzatius dins el si de la classe obrera i el poble, hagi de ser submís a la voluntat d’un front copat per una organització d’aquelles característiques.

Amb els meus rudiments i escàs coneixements profunds de les eines per a dirigir l’acció oper aconseguir que la classe obrera i el poble arribin a una societat superadora de l’explotació de l’home per l’home, no puc anar dient com fan molts: que són comunistes o marxistes leninistes.

Mai un partit sobirà, encara que no sigui revolucionari, podrà acceptar aquesta imposició.

Si el Front no es reacondiciona garantint un autèntic funcionament democràtic en igualtat, respecte a les bases, i no deixa de banda els mateixos tics autoritaris de qualsevol formació burgesa, si no deixa de ser un viver dels vicis del sistema que es pretén canviar, no serveix per els objectius i les raons per a les que va ser creat i per tant cal prendre una decisió clara i transparent que es faci pública. El front és això i a qui no li agradi que se'n vagi o que s’ho quedin. Tant sigui una com l’altra, ells hauran aconseguit una vegada més, dividir i afeblir el moviment.

Millor donar un cop de puny sobre la taula a deixar que es podreixi la situació i que la pudor ens delati. Per alguna cosa estem convençuts que volem ser quelcom més que masses conscients.

 

Les masses

Sense direcció reconeguda, vacil·lant entre el seguidisme i les simpaties, l’organització de masses de l’ANC o d’Òmnium, deixen ben a les clares que no volen ser part del sistema polític, encara que vagin o es presentin individualment en algunes candidatures; aquestes entitats no  poden suplir el paper del partit revolucionari.

Si mantenen el seu nivell de revolta personal, sense més voluntat que la consciència compartida, però sense partit, sense el nucli central d’acer conseqüent que fins ara no ha estat en primer pla perquè el nivell de la lluita de classes no ha assolit l’escalfor adient, crida a tenir una visió de capacitat i previsió de futur per tal d’avançar, protegir-nos, preservar forces, i no estar a disposició de les vel·leïtats del migjorn o la tramuntana.

Decidir quan i com bufarà el vent, metafòricament, és el seu paper davant les masses.

I saber quan bufa el vent per a inflar les veles populars per agafar el timó enarborant la bandera de la independència.