Tot és molt suggestiu i enriquidor en el nou llibre del tàndem integrat per Enric Marín i Joan Manuel Tresserras i que concilia molt bé el rigor científic en la selecció, tractament i interpretació de les dades, la claredat expositiva i la precisió i oportunitat de l'argumentari polític. I l'amenitat literària i l'honestedat i competència intel·lectual que tot ho lliga. Començant pel títol, de caràcter polisèmic i que tant pot evocar una estratègia del joc d'escacs, el començament d'una peça musical per a orquestra –d'execució plural sincronitzada, com la mateixa república en construcció, i amb expectatives de continuïtat no solament en els debats que l'obra està destinada a suscitar sinó també en futures incursions i amplificacions dels autors en els temes proposats– com, en el nivell més literal vinculat a una de les tesis centrals de la proposta, l'eixamplament de la base social com a premissa per a la consecució efectiva de la República.

Obertura republicana, doncs, arriba en bona hora, en un moment ple d'incerteses i perplexitats, d'intensificació i extensió de la repressió, de retrocés en drets i llibertats, però també d'internacionalització de la causa catalana i de replantejament d'estratègies en el si del moviment republicà independentista. És cert que la revolta democràtica de Catalunya està produint una quantitat significativa de papers que des d'un vessant o altre o des d'una perspectiva global l'analitzen i retroalimenten. La major part d'aquesta literatura, però, la inspira la urgència, el vertiginós dia a dia, la resposta immediata a reptes i problemes nous i vells que van apareixent a mesura que el moviment avança (per molt que de vegades les aigües semblen empantanades i l'acció política aturada en una cruïlla). L'articulisme, en particular, ha atès aquests anys de revolta un nivell de qualitat que diu molt sobre la societat en què s'emmarca. Són, però, petites obres mestres destinades a l'oblit de les hemeroteques o a incertes recopilacions futures.

Hi ha també els llibres publicats per presos (em venen al cap el de Romeva i el de Forn, per exemple), testimoniatges històrics de primera mà i d'un valor humà extroardinari, dietaris, entrevistes, memòries, fins i tot contes pensats per als fills, com en el cas de Junqueras. Obertura republicana, però, té una altra comesa, més reposada i, tot i que íntimament imbricada en la lluita per l'alliberament nacional i social, es mou en la distància analítica amb voluntat d'aclarir l'actual situació i de desbrossar el camí cap a la República. I a fe que ho aconsegueix i que el lector interessat ho agraeix. Perquè es tracta tant d'una anàlisi teòrica i històrica del moviment com d'una sèrie de propostes ben enraonades de caràcter pràctic que defineixen els eixos essencials de l'horitzó republicà.

Entre les idees fortes que planteja el llibre, a rajaploma, citem-ne la de nació estat (oposada a la d'estat nació tradicional i alienant), la de ciutat estat sobre el nucli de Barcelona (relectura de la idea noucentista de civilitat), la de situar la cultura en el centre del projecte republicà, per davant de l'economia i la política, el canvi d'hegemonia social d'una burgesia que ha esgotat el seu projecte per a Catalunya a una àmplia majoria social de treballadors assalariats, mesocràcia popular i menestral, autònoms, col·lectius professionals, petits empresaris i funcionaris públics, la projecció d'una república inclusiva on cultura, llengua i identitat són de caràcter electiu per a tota la ciutadania i han de conviure amb d'altres formes d'identitat, culturals i lingüístiques, etc. Tot això ben fonamentat en la prospecció històrica del catalanisme i oferint noves lectures (ja desenvolupades en treballs anteriors dels autors) sobre presumptes «decadències» i sobre la vitalitat d'una cultura popular que ha fet possible la continuïtat de la nació a través del temps i davant un estat absent (en el millor dels casos) o obertament hostil. Un altre encert a l'hora d'analitzar el panorama de la Catalunya «postnacionalista» és situar-la en el context europeu i mundial i en un temps d'oberta crisi i de transformació profunda dels models socials. En aquest sentit, i des de la singularitat d'una cultura (i d'un país) amb vocació universal, l'experiència catalana està obrint noves formes democràtiques d'apoderament popular i organització social que la situen com un referent internacional valuosíssim.

No esquiva el llibre, tampoc, l'autocrítica: la sobrevaloració de les pròpies forces i la subestimació de les del rival (l'estat), la confiança un xic «naïf» [sic] que la capacitat repressora de l'Estat davant l'èxit democràtic de l'1 d'octubre no depassaria segons quines línies vermelles (aquesta posició «naïf» és més difícil d'empassar venint d'on venim, però bé), la manca de control dels «tempos» polítics, etc. Tot això com a basament per a la definició dels objectius immediats que han de fer possible la implementació de la República: l'eixamplament (obertura) de la base social sobiranista que assegure majories independentistes més sòlides, la preeminència de la lluita contra la repressió i la internacionalització del conflicte i la mutilateralitat que farà possible un referèndum d'autodeterminació vinculant i reconegut internacionalment. Amb tot i que els autors reivindiquen clarament el llegat de Fuster i la realitat nacional dels Països Catalans amb la proposta d'una futura nació d'estats federats (i lliurement assumits per les parts), els lectors i lectores «perifèrics» (ai, valencians i illencs com a mínim) hi trobaran a faltar un desenvolupament sobre el tema que ara com ara el llibre no podia abordar.

Amb les tesis d'Obertura republicana s'hi estarà més o menys d'acord, però estic segur que l'assaig no decebrà ningú i que el llibre de Marín i Tresserras conté els ingredients d'oportunitat històrica i capacitat analítica necessaris per moure debats inajornables i vies d'acció política engrescadores. Amb tot, una cosa és la teoria en què s'ha de fonamentar un projecte polític com el que es defensa en aquesta pàgines i una altra les polítiques del dia a dia, les urgències i misèries partidistes, raó per la qual sovint tenim la sensació de paràlisi i desorientació del moviment independentista, sobretot del partit que ara en representa la centralitat, ERC. El cas és que a partir d'ara, i amb aquesta obra a les mans, i totes les altres que han anat fonamentant les raons i objectius de la independència, ens serà més difícil entendre qualsevol distància entre el «pensat» i el «fet».