En el vintè capítol del segon volum del Capital (https://www.marxists.org/catala/marx/capital2/me24_391.htm#Kap_20_II), Marx divideix la producció total de la societat en dos departaments:

- El departament I: “els mitjans de producció, les mercaderies que tenen una forma tal que han d’entrar en el consum productiu, o si més ho poden fer”.

- El departament II: “els mitjans de consum, que tenen una forma tal que entren en el consum individual de les classes capitalista i treballadora”.

Més endavant en aquest mateix capítol, Marx distingeix entre dos subdepartaments del departament II:

- “Els mitjans de consum que entren en el consum de la classe obrera i, en la mesura que són mitjans de vida necessaris, encara que de manera diferent en qualitat i valor respecte dels treballadors, també són part del consum de la classe capitalista”. El subdepartament IIa de “mitjans de consum de primera necessitat”

- “Els mitjans de consum de luxe que entren només en el consum de la classe capitalista”. El subdepartament IIb de “mitjans de consum de luxe”.

Aquest esquema depèn de la distinció entre “consum productiu” i “consum finalista” i de la divisió de la societat en dues classes socials: la classe propietària dels mitjans de producció i la classe treballadora. En la mateixa escola marxista hi haurà tota una reflexió sobre “les terceres persones” que, sense ésser purament classe capitalista o burgesa, participen del consum dels béns del departament IIb (i IIa, naturalment). Com que el departament I és equivalent a la “inversió privada” i el departament II és equivalent al “consum privat”, també hi ha hagut discussió sobre el rol que prenen la inversió i consum públics, és a dir estatals o institucionals (=burocràtics). El capítol 9 del segon volum del Capital s’havia ocupat també d’altres aspectes lligats al procés de circulació de béns i serveis, contraposant el treball improductiu vinculat a l’estructura capitalista de la societat del treball productiu pròpiament dit dedicat a la producció de béns i serveis de consum, i de béns i serveis destinats a la producció.

El segon volum del Capital presenta aquest repartiment entre els departaments I, IIa i IIb en un context de “reproducció simple”, és a dir d’una economia de creixement zero. És en el capítol següent, el 21 (https://www.marxists.org/catala/marx/capital2/me24_485.htm) on es tracta “l’acumulació i reproducció ampliada”. Rosa Luxemburg i altres figures de l’esquerra marxista consideraran insuficient el desenvolupament d’aquest capítol i cercaran vies per esclarir l’acumulació de capital (https://www.marxists.org/catala/luxemburg/1913/index.htm). Lenin publica en el 1917 “L’imperialisme, fase superior del capitalisme”, amb la voluntat d’integrar en el model marxià l’impacte que té la concentració i centralització de capitals.

Les dues guerres imperialistes del 1914 i del 1939, i les revolucions russa del 1917 i xinesa del 1949, conduïren, ja entrats en el segona meitat del segle XX, a diversos intents d’“actualització” d’esquemes marxians. Paul Sweezy i Paul Baran, editors des del 1949 de la revista nova-iorquesa “Monthly Review” (https://monthlyreview.org), centraren el seu en explicar el desplaçament des d’una economia capitalista competitiva a l’economia capitalista monopolística contemporània. En el volum “Monopoly Capital”, Sweezy i Baran complementaren els dos departaments de la producció social (mitjans de consum i béns d’equipament) amb un tercer departament. Aquest departament III cobreix allò que Joseph Schumpeter qualificava de “schöpferische Zerstörung”, una destrucció creativa que Sweezy i Baran identifiquen particularment amb la despesa militar, però en la que també incloïen altres aspectes que Marx hauria qualificat de “treball improductiu”. El departament III, a diferència de l’I i el II, no produeix valor social sinó que bàsicament absorbeix el capital addicional generat pels altres dos departaments: és a dir que consumeix “mitjans de producció” del departament I i, a través dels salaris dels seus “empleats”, consumeix també “mitjans de vida”.

En certa manera, l’assumpció del departament III, implica també deixar de banda la diferenciació marxiana entre treball productiu i improductiu. Per Marx la diferència entre el treball productiu i l’improductiu rau en el fet que el primer genera plus-valor mentre que el segon senzillament el consumeix. De la mateixa manera, però, que el plus-valor es converteix en benefici a través de la socialització del capital, també les necessitats d’acumulació acaben per situar el departament III al mateix nivell que els altres dos.

El llegat de Paul Sweezy (mort el 2004) ha estat continuat per John Bellamy Foster com a editor de “Monthly Review”. La noció del departament III també ocupa un paper especial en el pensament de Samir Amin, que es moria l’any passat a 86 anys d’edat. El juliol del 2015, Samir Amin publicava a Monthly Review un article sobre “l’imperialisme contemporani” (https://monthlyreview.org/2015/07/01/contemporary-imperialism/).

El terme “imperialisme” apareix en els anys 1860 com a crítica de les polítiques expansionistes de Napoleó III, interpretades com un mecanisme per afermar el poder polític de l’emperador a la metròpoli. En termes no gaire diferents es fa servir en els anys 1870 per criticar Gran Bretanya com a potència global. “Imperialism” fou el títol del llibre de John A. Hobson (1858-1940) publicat en el 1902. El concepte d’imperialisme també és rellevant en l’obra de Rudolf Hilferding (1877-1941) sobre el “Capital financer” (1910). En el 1911, Nikolai Bukharin publica “L’imperialisme i l’economia mundial”. D’aquests tres autors, particularment dels dos darrers, i de l’experiència de l’esclat de la guerra mundial, Lenin extrauria la definició de “l’imperialisme” com a “fase superior del capitalisme”.

Per Samir Amin, les relacions entre l’imperialisme i el capitalisme són més antigues i complexes: “el capitalisme històric sempre ha estat imperialista, en el sentit que ha conduït a una polarització entre centres i perifèries des del seu origen en el segle XVI”. D’aquesta manera, l’acumulació primitiva (tractada ja en el Primer Volum del Capital, https://www.marxists.org/catala/marx/capital/me23_741.htm) reapareix a cada nova fase del desenvolupament capitalista. El capitalisme industrial de lliure competència d’Anglaterra seria, doncs, indestriable del domini imperialista britànic sobre l’Índia. Com Hilferding i Bukharin, Lenin era conscient que aquest desenvolupament imperialista afectava la lluita de classes dels grans centres imperialistes. En plena conflagració imperialista, a partir del 1914, calia pensar l’imperi més feble o més perifèric, constituiria la baula més feble, de forma que una possible onada revolucionària pogués avançar des de la perifèria fins al centre. El fracàs de la revolució a Alemanya en el 1919, i fins i tot l’absència de cap moviment important a França o a Anglaterra, deixà la revolució bolxevic a Rússia “aïllada” front a la intervenció imperialista i a les forces contrarevolucionàries. El 1921, el “comunisme de guerra” deixava pas a una “nova política econòmica” (NEP) que prenia en consideració el caràcter agrari de Rússia. En el 1926, Stalin parla del “socialisme en un sol país”, entenent que la revolució bolxevic havia arrabassat a l’imperialisme una sisena part de la superfície continental. Rússia podia fer, doncs, quelcom que no era a l’abast dels països colonials o semi-colonials. Ara bé, l’amenaça permanent de les potències imperialistes vencedores de la Primera Guerra Mundial (Gran Bretanya, Estats Units, Japó) obligava a fer compatible la NEP amb un programa de militarització el qual requeria un desenvolupament industrial. A partir del 1928, la NEP deixaria pas a un programa de ràpida industrialització i militarització que, especialment en el període del 1930-33, s’acompanyà de la col·lectivització. En la Tercera Internacional això es plasmà, entre el 1928 i el 1935, en una esquerranització de les polítiques i dels discursos. Les tensions imperialistes, però, manifestades en el desenvolupament de règims feixistes a Itàlia i a Alemanya feren cercar solucions unitàries front el feixisme (“els Fronts Populars”). Però això no evità una nova guerra mundial.

Si de la Primera Guerra Mundial havia sorgit la Unió Soviètica (1922), de la Segona Guerra Mundial sorgí la República Popular Xinesa (1949). De nou, un partit autodefinit com a marxista dirigeix una revolució en un país agrari de la perifèria. La falç i el martell, símbol dels partits de la Tercera Internacional, expressa la necessitat de l’aliança obrera-camperola. És significatiu que el Partit Comunista Xinès no adoptés els termes “socialista” o “soviètic” per al nou estat xinès, i que parlés de “revolució democràtica popular” abans que no pas de “revolució socialista”. La base material d’aquestes revolucions s’expressava teòricament en la tensió entre els “principis socialistes” i la pràctica. Trotski, a “La revolució traïda” (https://www.marxists.org/catala/trotsky/1936/revtra/index.htm) ho esquematitza com una contradicció. Prenent l’esquema de la Gran Revolució Francesa, els trotsquistes parlen d’un termidor (en referència al colp contra Robespierre de 9 de termidor de l’any II) com el moment de capgirament de l’impuls revolucionari, d’un brumari (en referència al colp de Napoleó Bonaparte del 18 de brumari de l’any VIII) com el moment que consagra el retrocés i, finalment, d’una restauració (en referència al retorn dels Borbons en el 1814). Per Trotski el termidor de la revolució bolxevic es produeix en el 1930, però alguns elements més esquerrans l’havien situat en el 1921, amb la introducció de la NEP. En les tendències “anti-revisionistes”, normalment, hom situa el termidor soviètic en l’era Kruscev (1956) i en la “desestalinització”, i el termidor xinès en l’era Deng Xiaoping (1978). La Unió Soviètica, formalment, desaparegué en el 1991, mentre que la República Popular Xinesa continua, ara esdevinguda com la segona economia del món després dels Estats Units.

Per Samir Amin, l’imperialisme contemporani constitueix un nou estadi del capital monopolístic. Algunes dels processos vigents són aprofundiments de tendències antigues del capitalisme globalitzat. Per Amin, “el contrast entre el centre-perifèria” significa que la “transformació del món comença amb revolucions anti-imperialistes, nacionals, populars” que només en aquest sentit són potencialment anti-capitalistes. Però aquestes revolucions nacional-populars de la perifèria només podrien encarar-se cap al camí del socialisme “si els pobles dels centres comencen la lluita pel comunisme, vist com a estadi superior de la civilització humana universal”.

Amin discrepava de les visions triomfalistes sobre el desenvolupament del capitalisme contemporani. En considerava excloses directament tres quartes parts de la humanitat i alertava de les conseqüència de “la ràpida destrucció de societats camperoles a Àsia i a Àfrica. Qualsevol intent en la perifèria de substreure’s d’aquest desenvolupament rep “una resposta geoestratègica dels poders imperialistes”, de manera que Amin percebia la necessitat de “derrotar el control militar del món pels Estats Units i els seus aliats subalterns europeu i japonès”.

Hom pot pensar que aquesta descripció d’Amin no és gaire diferent de la que podia exposar Bukharin abans i després de l’octubre del 1917. Per Amin es feia necessari enfrontar “la qüestió dels temps” en el tractament del desenvolupament del capitalisme:

- la incubació del capitalisme constituiria un període llarg de gairebé un mil·lenni. Les bases d’aquest període es poden localitzar a la Xina de l’any 1000.

- el capitalisme floreixent i triomfal es concentraria en el segle posterior a les revolucions industrials d’Anglaterra i de França

- entre el 1875 i el 1945, el capitalisme patiria la seva primera llarga crisi sistèmica. Fou en resposta a aquesta crisi que s’agreujaren tres tendències internes: 1) el control de la concentració del capital; 2) l’aprofundiment d’una globalització desigual (tensió centre-perifèria) i 3) financerització de la gestió del sistema. En aquest període de setanta anys tenen lloc dues guerres mundials i la revolució bolxevic.

- entre el 1945 i el 1975, el capitalisme viu un segon període “gloriós”. Ja en el 1979, Jean Fourastié (1907-1990) havia publicat un llibre titulat “Les Trente Glorieuses, ou la révolution invisible de 1946 à 1975”, centrat en la situació a França.

- el 1975 el capitalisme cau en una segona crisi llarga. Es desenvolupen les mateixes respostes de centralització, globalització i financerització.

Ja en els 1970, Amin havia començat a parlar d’una nova fase del capitalisme, la del “monopoli generalitzat”. Aquesta fase succeïa al “primer capitalisme monopolístic” de 1920-1970. La transició entre aquestes dues fases s’hauria verificat entre el 1975 i el 2000, en mig d’un procés de centralització de poder monopolístic i de la seva capacitat de control sobre tot el sistema productiu. Signe de la globalització creixent fou l’externalització de bona part de la indústria manufacturera del centre cap a les perifèries. La globalització i la financerització s’acompanyen per fer que els monopolis siguin capaços de reduir gairebé totes les activitats econòmiques a l’estatus de subcontractes.

Amin posa com a exemple la situació de les empreses familiars del sector agro-ramader en els països centrals. Aquestes empreses són efectivament controlades per proveïdors i finançadors, d’una banda, i per les cadenes de comercialització de l’altra. Són les mateixes estructures de preu que forcen aquests “proveïdors” i aquests “clients” monopolístics, a sobreviure únicament gràcies als “ajuts públics”.

La financerització creixent conduí directament a la crisi del 2008. Per Amin els rescats bancaris mostren la lògica del capitalisme monopolístic generalitzat: “privatització dels beneficis dels monopolis i socialització de les pèrdues”.

En el 1941, James Burnham havia identificat alguns dels processos de concentració a “The Managerial Revolution”. Bàsicament el poder econòmic fragmentat de les famílies propietàries burgeses deixava pas a un poder centralitzat exercit pels directors dels grans grups i per cohorts de quadres assalariats. Amin coincideix en assenyalar que el capitalisme de monopoli generalitzat no implica la concentració de la propietat formal sinó del poder per gestionar-la. Això explica que sigui compatible (o fins i tot necessària) la dispersió de la propietat a través dels accionistes amb el domini absolut dels grans executius dels monopolis. De la mateixa manera, la globalització elimina la lògica sòcio-político-econòmica dels sistemes nacionals sense substituir-los per una lògica anàloga de caràcter mundial. A “L’imperi del caos” (1991), Amin ja parlava de com la violència política internacional tendia a ocupar el lloc de la competència econòmica.

La concentració de la gestió del capital també implica un canvi en les estratègies de financerització. El domini del capital dels monopolis generalitzats s’exerceix a través d’un integració globals del mercat monetari i financer.

No cal dir que els discursos de legitimació del sistema passen per assenyalar que el capitalisme continua essent un sistema de “lliure competència” i que són els mercats els que determinen els preus. D’altra banda, la generalització del sistema salarial fa que “tots siguem treballadors”, des dels CEO de les més grans companyies fins els repartidors, o fins i tot que s’inverteixi la situació de manera que els CEO siguin considerats “assalariats” i els repartidors “autònoms”. Pel que fa a la polarització entre el centre i la perifèria, és fàcil assenyalar com a perifèria allò que Amin anomena “la superclasse de neo-compradors”, és a dir les elits dels “països emergents”.

Una altra família de discursos de legitimació del sistema són els que fan referència a la globalització. En el 1990, “el nou ordre mundial” semblava conduir a una mena d’“imperialisme col·lectiu” o “imperialisme unitari”, a través de l’acció coordinada dels Estats Units i dels seus aliats europeu i japonès. El desenvolupament espectacular de les tecnologies d’informació i comunicació sembla materialitzar allò que Marshall McLuhan denominava fa 50 anys el “global village”. El capitalisme global, doncs, s’hauria de correspondre socialment a l’aparició d’una burgesia global i, políticament, a la constitució d’un estat global fonamentat en la democràcia burgesa.

Amin discrepava sobre la formació d’una “burgesia globalitzada”. En primer lloc, perquè la centralització del control del capital monopolístic es produeix dins del marc d’uns pocs estats-nacions (Estats Units, els membres de la Unió Europea, Japó). De la mateixa manera que la integració europea ha enfortit els oligopolis alemanys, la integració entre els tres principals centres imperialistes ha enfortit els oligopolis nord-americans. Amin, per raons semblants, no compartia la idea “postmodernista” de la desaparició del sistema estatal en benefici d’una societat civil globalitzada: al capdavall, les forces armades i els diners de curs legal continuen com a instruments de l’estat i no pas del mercat.

L’imperialisme contemporani, segons Amin, seguiria centrat en Estats Units, Europa i Japó, i continuaria la seva ofensiva “contra els pobles i estats del Sud” a través d’una via econòmica (la del neoliberalisme globalitzat com a única política econòmica possible) i d’una via política (la de pressions o intervencions contra els moviments o governs que s’hi resisteixin). A mitjan de la dècada actual hom veia en el BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica) una possible alternativa a l’imperialisme contemporani. Però Amin remarcava ja llavors que aquests govern “refusen la geopolítica de l’imperialisme però accepten el neoliberalisme econòmic”. Aquest era el punt feble del BRICS. De les cinc lletres del BRICS, Brasil ha estat fagocitada, i Sud-Àfrica i Índia neutralitzades. La posició de la Rússia de Putin i de la Xina de Xi serveixen als Estats Units i a la Unió Europea de coartada per alimentar el “Departament III” de cada estat i el “consens autoritari” que aquest comporta.