Parafrasejant a La polla Records podríem dir que Populismo és todo aquello que os puede quitar el chollo!. I és que darrerament  la utilització d’aquesta parauleta com  arma llancívola contra l’adversari polític i, sobretot, contra tothom que se surt del guió del There is no alternative  Thatcherià, és un no parar. No fa gaire, per exemple, una tertuliana espanyolista (descric, no qualifico) afirmava que parlar negativament del paper i la influència política de l’oligarquia espanyola (d’allò que col·loquialment es coneix com la Llotja del Bernaveu) en el conflicte Catalunya-Espanya és fer populisme perquè es contraposaria els interessos  d’una elit més o menys difusa als del conjunt de la societat, altrament dit poble. Home, doncs no. El llenguatge tendeix inevitablement a simplificar la realitat i a obviar matisos, per pura economia del temps. I també és cert que en determinats contextos informals, com el d’una tertúlia o una conversa de sobretaula, s’utilitzen conceptes molt connotats i poc acadèmics. Ara bé, l’alternativa a la demagògia no pot ser el relativisme absolut, la indefinició conceptual i l’acceptació acrítica de la realitat. S’ha de poder dir -només faltaria- que, per exemple, des dels consells d’administració de les principals empreses de l’IBEX 35 es pressiona i s’influeix en les decisions polítiques, igual com ho fa Wall Street o la City de Londres. Tot i sabent, evidentment, que si hi posem la lupa veurem que no tothom situat en aquest àmbit fa exactament el mateix paper i que la realitat és sempre més complicada que les paraules que utilitzem per mirar de descriure-la. Una complexitat, però, que no pot ser una barrera que ens impedeixi qüestionar i criticar-ho tot o plantejar i discutir alternatives més o menys radicals i transformadores en qualsevol àmbit. Així, i anant a allò concret, no és acceptable que s’afirmi més o menys obertament que més enllà d’una lectura restrictiva de la constitució espanyola i de l’ortodòxia neoliberal, tot el demès és demagògia i populisme. Al capdavall, quin sentit tindria la democràcia, si no hi hagués marge per prendre camins diferents?

Dit això, el cert és que el populisme, entès com el corrent polític que practica l’exaltació d’unes suposades virtuts inherents a la gent senzilla i no tant senzilla (el poble) i que culpa de tots els mals a una determinada elit transversal, tentacular i mentidera, existeix i cal evitar-lo. I és bo reconèixer que de vegades  -només de vegades- el populisme treu el nas en el discurs de l’esquerra i l’independentisme de la mà de plantejaments rousseaunià, llibertaris o nacionalistes. Corrents, tots ells, que han tendit i tendeixen a exaltar de forma incondicional  al  poble suposadament pur i bondadós. No passa res, no és tant greu,  però si ens ho podem estalviar, si podem optar per un discurs menys condescendent, més adult, més proper a la realitat, és a dir més complex, millor. Si podem evitar parlar de la casta, de la bona gent o de que només el poble salva el poble i si no caiem en la temptació de contraposar unes suposades bases valentes, honestes i sacrificades a uns dirigents inevitablement covards, caragirats i ganduls, ens estarem fent un gran favor. L’esquerra i l’independentisme tenen raons i propostes de sobra per criticar l’actual statu quo i oferir alternatives engrescadores a una societat (un poble) que és prou  llegida i entenimentada com per admetre que ningú és perfecte i que les culpes estan repartides però que, alhora, no per això cal renunciar a canviar tot el què és efectivament millorable, que no és poc.

Adam Majó