No podem negar-ho; l'activisme ens pot cremar. Com trobar el camí de tornada? A continuació exposaré una sèrie d'idees basades en la meua experiència personal, una experiència no molt extensa però on he après a observar. Òbviament, no té perquè ser d'utilitat per a tothom. Hi han altres tipus d'estratègies igualment valuoses. Probablement em deixe al tinter moltes més idees.

En quin context ens movem?  Això suposa ser conscients d'on som, quins aspectes positius té aquest espai d'activisme i quines limitacions trobem. Es fa necessari analitzar si és un context acord amb les nostres idees o si difereix molt. Si la seua organització ens agrada o si per contra no ens interessa. Es tracta de veure si els objectius del col·lectiu i els nostres encaixen i s'equilibren.

Per exemple: si participe en un espai on hi ha gent iniciant-se en el feminisme, entendré que segurament les hores de pedagogia siguen elevades. Em faré la següent pregunta: em ve de gust formar part d'aquest col·lectiu? Si per contra estic en un espai d'activisme amb un historial extens, tindré present que el nivell teòric i pràctic siga major. Aleshores, m'hauré de fer la mateixa pregunta.

Quina posició vaig a adoptar? És el meu moment?  Tan essencial és saber en quin context em moc com conèixer-me a mi mateixa i saber en quina situació em trobe. En molts moments, he tingut forces per fer-me més visible, per a participar de manera més activa. No obstant això, en altres necessite un respir, entendre que hi ha altres aspectes de la meua vida que em preocupen més o que senzillament m'he de retirar. És ací quan he de veure l'activisme com a una esfera més que no vaig a deixar (tot i que també podria fer-ho) però que cal gestionar de manera diferent.

No sé de tot.  És important que ens formem, que intercanviem opinions, però tot i això, hi ha coses que no sabem. I no passa res. No saber de tot ens fa humans. De vegades podem sentir que estem fallant al col·lectiu però en realitat estem assumint amb honestedat la nostra realitat.

Quins aspectes són bàsics per a mi?  És a dir, he de fer un exercici d'auto-coneixement i tindre present la meua escala de valors. En el meu cas, vaig decidir no fer pedagogia amb persones que veig obertament masclistes i sense interès pel canvi (el que em sembla del tot raonable). No obstant això, quan capte una sensibilitat en persones que són d'esquerres i volen seguir formant-se en feminismes i altres espais de lluita, mostre més comprensió a l'hora d'explicar-me i debatre (conèixer part de la trajectòria de la persona que tenim davant ajuda).

No tolere per exemple que es justifique el maltractament cap a la dona ja que em sembla d'una gravetat molt alta. Ara bé, si algú té dubtes sobre per què diem que la violència de gènere forma part d'una violència sistemàtica, segurament em mostre oberta i més reflexiva.

Equilibri en les nostres relacions dins de l’activisme.  Estem emprenyades i amb raó. Estem fartes i amb raó. De vegades no volem dialogar més, ni comentar res més, ni fer pedagogia, ni ser calmades. Tot això és lícit. Molta gent és calmada i pedagògica, molta és rebel i contundent. Totes i tots tenim un espai important en l'activisme. Totes i tots construïm. Es tracta de saber quina és la nostra posició al respecte i sobretot tindre relacions que ens ajuden a trobar la proximitat a l'equilibri. A nivell personal, si només mantinc un tipus de relacions em creme. Si estic en un espai de gent molt diplomàtica i pedagògica, m'esgote de no poder confrontar. Però si per contra només em relacione amb gent en lluita permanentment, cos a cos, també m'afecta. En cap cas pose en dubte a aquestes persones, puc entendre els seus comportaments i les dinàmiques que trien, segurament tinguen raons de pes i com he dit, totes les formes construeixen. No obstant això, a nivell personal necessite envoltar-me de relacions de tot tipus amb la intenció de trobar un equilibri de profit. Si trobe a gent que camina entre una banda i l'altra, millor que millor, ja que és aquesta gent qui m'ensenya a situar-me en l'activisme, analitzant el context, analitzant els meus valors i analitzant quin objectiu persegueix.

Temps.  Sovint trobem que se'ns demana posicionar-nos amb rapidesa davant temes molt diversos. A vegades no tenim una idea clara d'un conflicte o d'un tema sobre el qual s'exigeix opinió. En aquests casos, jo preferisc ser honesta i manifestar els meus dubtes, els meus conflictes interiors i demanar temps. Temps per recopilar informació i pronunciar-me amb claredat.

Això pot sonar a que no "em vull mullar" o que vull ser "neutra", però el que es demana és un marge per a la reflexió, evitant contestacions precipitades. He de reconèixer que en alguns moments m'he vist pressionada a prendre una postura davant un debat que no dominava. Algunes persones argumenten que no pronunciar-se és donar cabuda a l'agressió o acceptar la violència. Entenc que aquestes persones tenen motius per sentir-se així. No obstant això, si jo no tinc tota la informació sobre un tema és lícit que em puga sentir perduda. També diuen que m'he de fiar de les companyes de lluita i no dubtar. Però vull recordar que som moltes amb molts punts de vista diferents i que per lo tant he de sospesar tots els punts de vista. Em sembla de responsabilitat informar-me i em sembla bàsic en el meu dret a decidir com, quan i fins on vull posicionar-me. El contrari, pot portar-nos a postures dogmàtiques. I personalment, els dogmes no m'agraden.

Confiança.  Quan entre en contacte amb gent activista, amb una sensibilitat que m'uneix a elles, que es formen, es preocupen per les injustícies socials i que busquen construir i canviar pas a pas la realitat que ens envolta, em mostre esperançadora. No vol dir que de sobte crega que tot és meravellós. Això no és real. Les relacions socials també passen per conflictes. La vida mateixa. Simplement que partisc de la premissa que ens movem per un eix molt semblant i mostre confiança. Tampoc vol dir que vaja a idolatrar la gent o negar els seus errors. Vol dir que si alguna vegada no estem d'acord o hi ha un dubte, dialogant podrem arribar a una entesa, fins i tot, a acceptar que hem de deixar el tema perquè les postures són diferents. He vist en espais de activisme com s'entra en una dinàmica de desconfiança permanentment dels i les altres, encara que t'hagen demostrat sobradament la seua honestedat, la capacitat de retirar-se o de rectificar. Cal recordar que la desconfiança permanent ens posa en alerta i en un nivell d'estrès perjudicial. És en aquests moments on no entenc quina utilitat té la ironia, els sarcasmes, la violència gratuïta. Suposadament són mecanismes de defensa davant una opinió que s'ha vist com a conflictiva. Des del meu prisma és molt diferent defensar-se davant un nivell de violència verbal extrem que assenyalar a un/a company/a per una opinió que pot venir de la ignorància o l'equivocació. Una altra cosa diferent serà si el company respon amb violència i es posiciona en una postura que és injusta o discriminatòria amb nosaltres o amb un col·lectiu. Altra resposta que m'ha donat molta gent davant la ignorància o equivocació dels companys i companyes, és que podem formar-nos pel nostre compte. Aquestes postures tan puristes simplement em semblem classisme. Crec que si no construïm des d'aquesta confiança, de fet, si no treballem aquesta confiança, podem perdre grans oportunitats. Però sobretot, i el que més importa, la nostra pròpia salut psicològica.

Distància.  Quan el nivell de conflicte és alt, i interacciona amb altres de caràcter privat, o senzillament veiem que ens està afectant d'una manera important, tenim el dret a posar distància. Segurament molta gent creurà que som covards, o que no sabem aguantar però totes les persones hem d'aclarir les nostres idees i cuidar-nos. Això ens ajudarà i ens aportarà la calma que anhelem.

Vincles positius.  Hi ha gent que ens entén? Hi ha gent que ens accepta? Hi ha gent que ens cuida? Hi ha gent que ens aporta una calma meravellosa? És important envoltar-nos de gent així. No vol dir que ens hagen de fer teràpia gratuïtament. Vol dir que valorem els vincles personals positius, a la gent que ens fa millors també dins de l'activisme. És important tenir una xarxa de suport que ens permeta treure el cap quan els conflictes semblen envoltar-nos.

Assumir el conflicte com a normal.  De vegades no arribem a consensos, ni a acords, fins i tot, hi ha ruptures. Encara que ens faça mal. I és normal. Cal afrontar-lo, o almenys intentar-ho. Potser enyorem no arribar a negociacions on totes les parts ixen victorioses. Tant de bo tot fóra així de fàcil! Però en alguns moments, senzillament, no es pot. Jo he viscut grans duels arran de grans conflictes amb companys i companyes que m'han portat a replantejar-me si el context era el propici per a mi en aquell moment, quin era el meu paper en ell o si era necessari canviar el meu rol dins del grup. Això pot ser dur. Més si has donat molt de tu. Però cal fer-ho. A vegades et pots sentir culpable o desesperançada. I fa ràbia, molta ràbia. Potser és hora de fer servir algunes de les estratègies plantejades. 

He sonat massa a llibre d'autoajuda? No era la meua intenció, però bé podria semblar-ho. Com vaig dir a l'inici, això no té perquè ajudar tot el món. Crec que podria seguir escrivint i treure del meu cap altres idees, o parlar amb altra gent i poder filar més prim. S'accepten crítiques i suggeriments. Som aquí per (auto) cuidar-nos.