Quan els empresaris suïssos necessiten mà d'obra, omplen uns impresos. L'Estat suís fa una primera selecció. Rebaixa dràsticament el nombre de peticions. Després la llista passa als Estats sobrats de mà d'obra. Hi ha tractes secrets entre l'Estat receptor i l'Estat donador de la mà d'obra. Aquest darrer cobra per cedir treballadors. Després l'Estat sobrat de treballadors en atur distribueix els fulls pels diferents territoris proporcionalment a la distribució de l'atur.
Els obrers que s'apunten van així al país que els acull amb el seu contracte de treball. A l'empresa de destinació es formalitza el contracte.
Automàticament es comencen a pagar els impostos. Es paguen globalitzats, els referents al municipi, al cantó i a la Confederació. Inclòs ja l'impost religiós per catòlics i protestants. Qui es declara no creient paga igual un impost per a fins humanitaris. Amb aquest impost humanitari Suïssa sol ser la primera que envia ajuda quan hi ha una catàstrofe en qualsevol punt del planeta. L'impost religiós puja al voltant de 100 francs suïssos a l'any. Unes 8.000 pessetes. L'impost general equival a dos mesos de sou. D'altra banda, cal pagar les assegurances. La de malaltia i accidents té uns mínims obligatoris, però no és necessàriament estatal. La de vellesa si que és estatal.
L'Església suïssa atén econòmicament tot el servei religiós. Existeixen actualment 37 sacerdots espanyols per a la nostra emigració. En l'aspecte laboral, educatiu, d'habitatge, etc., hi ha un incipient i deficient servei suís anomenat «Comunitat laboral per a les preguntes que puguin fer els estrangers». Per cobrar funciona bé l'Estat. Per ajudar funciona millor l'Església fins i tot en aspectes no religiosos. En aquests llocs el capellà és una mica el qui ho arregla tot.
----
Els serveis que l'Estat espanyol té muntats per atendre als seus treballadors emigrats a Suïssa se centren en l'Ambaixada de Berna. D'una banda en depenen i del Ministeri d'Afers Exteriors 4 consolats. Ginebra, Berna, Basilea i Zuric. D'altra banda, hi ha a l'Ambaixada l'Agregadoria Laboral que depenia del sindicat unitari espanyol. A través d'aquesta el Ministeri de treball amb el seu Institut Espanyol d'Emigració té obertes catorze oficines laborals esteses arreu del país. Hi a Madrid uns diners sota el llarg títol «Ajudes col·lectives dels Plans Assistencials del Fons Nacional de Protecció al treball». L'ajuda és variable, segons projectes. També donen alguna cosa els consolats.
Crida l'atenció del visitant el corrent associacionista que s'observa entre els treballadors immigrats, induïda per la gran llibertat d'associació que hi ha al país. Existeixen més de 200 centres espanyols amb els seus estatuts reconeguts per les autoritats suïsses i espanyoles. Són centres autogestionats la finalitat bàsica dels quals és recreativa, cultural i assistencial. N'hi ha que s'han especialitzat per diversos conceptes esportius, educatius, regionals, nacionals i algun polític, sota capa cultural. Els catorze centres de Sant Galen –Appencell– funcionen bé en règim de federació superior que es reuneix cada mes amb la qual cosa tenen més força organitzativa i reivindicativa, però no hi ha la necessària gran federació a nivell de tot Suïssa. Es va parlar de celebrar l'Assemblea General de l'Emigració Espanyola a Europa, però es veu que no està per orgues. A Suïssa, després de la baixada de 1974-1977 torna a pujar lentament l'emigració estrangera. És tristament simptomàtic que la màxima pujada en 1977, d'un 10,8 per cent sobre l'any anterior correspon als treballadors temporers, que sumen a Suïssa més de 100.000 i que poden quedar de nou sense feina a cada temporada, pel simple procediment de no tornar a ser cridats pel seu patró. La immensa majoria dels emigrats voldrien tornar a la seva terra d'origen. Però, qui ho intenta amb el milió i mig d'aturats que no fa més que augmentar?
Neva a Zuric i els obrers, que m'han vingut a acomiadar a l'aeroport queden tristos allà baix, entre flocs blancs.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina