El Morell, Tarragona. Un descampat ple de fang i milers de persones disposades a gaudir de la música en directe. S’han aplegat a l’escenari un nombrós grup de bandes històriques i les guitarres distorsionades comencen a sonar.

Són les tres de la tarda però l’assistència ja és massiva per veure com afilen l’Eina els amics de Vilafranca, aquells que saben que a les cantonades del Raval sempre es combat a vida o mort. La veu trencada i el cap rapat arribat des de Madrid no permet tenir dubtes; no som servils. Un andalús canta en memòria del Noi del sucre i la gent aplaudeix quan crema una fotografia gegant del cap de la institució medieval. Som la fúria tot i que vivim en una llibertat vigilada entre reixes, acords en brutal sintonia amb el leitmotiv de l’ofensiva. Samarreta d’okupa holandesa directa al cor, mai ens rendirem, mai ens rendirem. Vides rebels en l’acció directa, conviuen entre cadàvers que callen en una ciutat morta. El segueixen poemes de carrer i fàstic social de la mà d’uns galls d’Agurain, història musical pura de la Ibèria desfeta. La nostra particular visita acaba amb aquell “ens vam veure a Berlín” que ja fa dues dècades, per no dir més, que cantàvem sense que gairebé ningú del nostre entorn sàpigues de què anava tot allò de les criatures alienades pels tubs catòdics dels seus televisors.

Les oïdes fan un so d’aigua mineral fregant la roca i el fred no impedeix que la suor regalimi per l’esquena. Ha set un plaer veure que està viva l’essència de la música combativa i que encara es pot gaudir d’uns grups de qualitat indiscutible.

En aquest mateix moment d’escriptura trenco la màgia melancòlica de la música amb què hem crescut. Apago els llums de colors i esborro el fum èpic d’escenari.

Cal advertir que cadascú és lliure i que aquest escrit no pretén alliçonar a ningú. El món n’és ple de llibertats i esclavatges i la reflexió sobre allò que si és coherent i allò que no ho és, constitueix per si sola un intent estèril de puresa, que no aporta cap incentiu al pensament. Aquest fet però no exclou que cada individu exerceixi el seu dret a la reflexió. Disparo.

Tinc tres vehicles aparcats al davant. Al primer dues noies sopen fideus xinesos. Al segon dos homes juguen al dos en ratlla. Al tercer un nombrós grup de joves beuen, fumen, enrotllen cigarrets en forma de ela i també juguen a la nit blanca de la pols màgica. Enfarinada.

Hem escoltat un discurs filosòfic d’alliberament i de combat per les causes justes: igualtat, justícia social, drets de les minories, retrobament amb la classe obrera, solidaritat internacionalista, memòria antifeixista, crítica social, pobles i dones en marxa, canvi de sistema econòmic, confrontació davant la passivitat...Nou hores de música i poesia de carrer d’alt nivell.

De tant en tant m’agrada anomenar-los perquè com la majoria de bandes que han tocat avui, tot i que van arribar més tard, són un referent de música, de compromís i de lluita.  Crec escoltar aquell tema, anomenat Alternativa platino, que com un tsunami va aparèixer a l’escena de la mà d’uns joves de Vallecas, que demostrava que la crítica i el compromís també es pot fer de portes endins dels moviments socials. Segur que no van ser els primers. Segur que no seran els darrers.

La reflexió és sobre la desmobilització i les drogues. Sobre la inundació dels carrers amb narcòtics d’Estat. Tràfic de drogues a Intxaurrondo: motius, beneficiaris i objectiu perseguit. Alternativa platino. Se malo, bebe Pepsi. Control. Vacuna revolucionària. Enfarinada.