Nat el 1888 a Barcelona, hi cursà dret i filosofia i lletres, i amplià estudis a França, Anglaterra i d'altres països europeus. Es familiaritzà amb els clàssics grecs i llatins i s'especialitzà també en literatura catalana medieval, matèries sobre els quals va escriure nombrosos treballs dotats d'un doble interès: erudit i literari. Aquesta formació cosmopolita i la passió pels desplaçaments i viatges li facili- taren l'ingrès en diverses associacions científico-literàries de caràcter internacional. D'ací que per a l'Institut d'estudis Catalans resultés el més eficient ambaixador de la nostra cultura, i per a la Fundació Bernat Metge un dels més experts col·laboradors. Si com a intel·lectual, la seva vocació era innata, la decisió de participar en la política activa fou promoguda pel somni daurat de restaurar l'antiga i perduda grandesa de Catalunya. El primer càrrec que exercí va ser el de president de la comissió de cultura de l'ajuntament, on desplegà una tasca memorable.
El 1922 fou un dels fundadors d'acció Catalana, de la qual seria elegit president. L'estulta persecució desfermada per Primo de Rivera contra ta cultura i els intel·lectuals de Catalunya, l'obligà a exiliar-se. I cara costaria al dictador una tal persecució! Seria un dels principals factors que promourien la proclamació de la República, de la qual Nicolau esdevindria ministre del primer govern. Devia sentir-se satisfet. Si a Barcelona tenia fervorosos admiradors, la seva actuació causava a Madrid una certa sopresa per la mai no vista disciplina que imposava als seus subordinats, fossin del ministeri o del Banc d'Espanya, del qual se l'havia nomenat governador. Però esclatà la guerra, arribà l'hora de l'exili... A la França envaïda, l'atrapà la Gestapo, que en féu una de les seves víctimes.
Un intel·lectual alemany de qui s'havia fet amic en algun dels seus viatges, aconseguí alliberar-lo. Es refugià a Mèxic, on durant uns quants anys exercí el càrrec d'ambaixador de la República.
Físicament, amb la salut malmesa i la vista minvada, era l'espectre d'ell mateix. Així i tot, per superar l'escepticisme que el destruïa, els dolors i l'angoixa, es lliurava intensament al treball. Entre molts altres papers, va escriure la biografia de l'enigmàtica figura de Fray Bernardino de Sahagún (1499-1590), que provocà l'admiració dels intel·lectuals mexicans. I, per nodrir l'enyor i no sentir-se del tot desarrelat, publica Caliu: records de mestres i d'amics. I és així, aplicant-se un consell que li plaïa de donar -«que mai no us falti el delit pel treball»-, que s'extingí a Mèxic el 1965.