Ja sé que moltes lectores i lectors de les opinions publicades a Llibertat.cat esperen que es parli de la situació de col·lapse polític que viu tant l’autonomia de Catalunya com el govern monàrquic del PSOE i la Constitució Espanyola a Espanya: només cal concloure que el 155 continua ben viu, que els presos i preses, refugiats i refugiades i els milers d’investigats que fan cua als jutjats són utilitzats com a ostatges i retinguts i amenaçats de viure en presó per dècades si no fem bondat i no ens agenollem i ens sotmetem als dictats que imposa la “realitat”, si no obeïm  a  la mentalitat de que “les coses són com són i no com voldríem que fossin”; vivim també en el món dels “equidistants”que conceben l’equidistància com el lloc mig entre el botxí i la víctima, al 50% de la raó per a cadascú i que, si no vols el pitjor i que no t’esborrin totalment del mapa, has d’acceptar el menys dolent i que t’esborrin només dues terceres parts; vivim en un món on es produeixen -sense cap resistència important per part dels partits dirigents-  situacions tan bèsties com l’última reculada del Tribunal Suprem en favor dels interessos de la gran banca i els seus oligarques; en definitiva vivim enmig d’un cinisme tan brutal que allò que és difícil es trobar raons per no promoure una revolta general que giri aquesta truita corrompuda.

Però estem en vigílies del 7 de novembre, quan els catalans  recordem que pel Tractat dels Pirineus firmat el  novembre del 1659, varem veure la nostra nació i els seus habitants esquarterada i repartida entre dues corones ambicioses i depredadores, la dels Habsburg hispànics i la dels Borbons del regne de França; va aixecar-se  aleshores una frontera que amb els anys va blindar a sang i foc la partició de la nostra nació: els catalans mai no hem acceptat aquesta frontera i sempre hem reclamat esborrar el Tractat dels Pirineus i les seves conseqüències: el catalans al sud de la frontera no volem ser espanyols i al nord de la frontera no volem ser francesos: Ni FRANÇA, NI ESPANYA: PAÍSOS CATALANS és el lema d’aquesta diada reivindicativa des de fa anys; la reunificació és un factor ineludible i estratègic en la construcció de la futura República Catalana Independent . Segons va deixar escrit anys abans de la firma del Tractat l’aleshores virrei de Catalunya, el duc de Feria:«los vasallos que no se pueden refrenar es bien que no crezcan en número ni en substancia [...] El ]Rosellón seria una gran pérdida para ellos [...] porque por este medio se reducía la provincia (Catalunya) a ser menos extendida, a ser menos gente y cantidad de hacienda Barcelona y sin duda se reduciría a mejor disposición que la que hoy tiene». Quan llegeixes aquestes paraules redactades pel virrey del segle XVII sembla que sentis la veu dels ministres socialistes Juan Alberto Belloch (1992,1994) o Josep Borrell (2018)  instant i vantant-se de la partició del bisbat de Lleida i del lliurament de les terres, parròquies i monestir de Sixena a l’Aragó i al  bisbat aragonès  de Barbastre, tot fixant una frontera que es vol menjar part de terres catalanes, sempre amb l’objectiu que “los vasallos que no se pueden refrenar” - i que ara munten referèndums d’autodeterminació per pròpia voluntat -, siguin els menys “en número y en substància”. Tenim, doncs una altra frontera que no es estratègicament menys important per als catalans que la del nord i que l’estat espanyol té molt d’interès en consolidar i que els catalans tampoc no podem acceptar de cap de les maneres.

En aquests moments del segle XXI el tema de les fronteres no únicament no ha perdut importància sinó que constitueix un dels elements clau en una altra qüestió que hi està estretament vinculada: són les fronteres polítiques dels estats  les que creen la condició de migrants irregulars o “sense papers” quan es constitueixen en una barrera que controla qui entra i qui surt d’un determinat espai polític estatal i quins drets i obligacions adquireixen o els són denegats als qui entren o surten. Una frontera terrestre o marítima o a l’espai pot ser, doncs, el que separa de manera molt clara fins i tot la vida o la mort de la gent migrant, allò que converteix el comerç i l’intercanvi en contraban i frau criminal si no respectes les barreres frontereres. I no obstant avui dia som conscients que per als gran negocis i les tecnologies més noves no existeixen fronteres ni murs infranquejables: en tenim exemples de tot tipus i condició moral, des de com viatja per tot el món el diner evadit, el narcotràfic  i altres negocis i pràctiques criminals fins a les possibilitats que ofereixen els servidors d’internet que es troben per tot el món i que van facilitar el referèndum català de l’ 1 d’octubre.

El que avui resulta paradoxal és que una frontera pot ser un element molt tangible per a milions de persones que volen traspassar-la a la recerca d’una vida millor i al mateix temps és una entelèquia, un element polític obsolet i en vies d’extinció. Això és el que es va plantejar fa poques setmanes a Escòcia en un fòrum internacional de diplomàcia que amb el títol de Beyond Borders(Més enllà de les fronteres) va comptar amb la intervenció d’un conegut exiliat i expatriat català, el president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont, que té vetada la frontera espanyola si vol continuar en llibertat.

De manera que frontera política tangible i migració són dos realitats destinades a xocar perquè tenen objectius contraposats: la frontera és un fenomen que ha nascut i s’ha anat modificant al llarg de molt segles, però les migracions han existit des que els humans van aparèixer com a tals damunt del planeta.

En la història de la humanitat no són una excepció sinó un fenomen normal la migració periòdica dels grups humans a la recerca de pastures i millors condicions climàtiques i de vida. El nomadisme era allò habitual i l’assentament i la vida sedentària era excepcional. Que la revolució agrícola i l’espera dels fruits de les collites produís una necessitat de fixar territorialment els grups i la domesticació d’alguns animals lligats als treballs agrícoles va ser una conseqüència que en principi no anava emparellada amb la idea de la propietat privada de la terra ni per part del grup ni dels individus. Ja hi hagué qui teoritzà aquesta idea “que la , terra no té amo ni mestressa” des d’un punt de vista religiós, en el cas de les religions monoteistes del llibre (ja sigui la Torà,la Biblia, o l’Alcorà) sostenint que “Adam i Eva no van fer testament”  i per tant la terra és de tothom i de ningú en particular.

També s’ha teoritzat en textos prou coneguts el recorregut històric humà que ha conduït a la construcció social humana de la família, la propietat privada de territoris i persones i la formació dels estats com a construccions polítiques, jurídiques i socials que en principi tenien funcions defensives i identificatives del grup i que aviat prioritzen les funcions expansives, d’hostilitat envers altres grups i en definitiva construeixen el conegut “Leviatán”  el contracte social d’un estat regit per una o unes autoritats que no tenen llicència divina sinó humana i un estat  que construeix una convivència pactada a fi que els humans no es destrueixin els uns als altres en una guerra perpètua.  Que la idea hagi tingut èxit és més aviat discutible donat que els estats i les seves fronteres han estat construïts a sang i a foc, amb guerres d’expansió interminables i objectius defensius del grup generalment per passar pel damunt d’altres grups dins el mateix estat  i barrar el pas a altres comunitats. O sigui als migrants.

Ara, per cenyir-nos a aquella part de la humanitat que anomenem occident  (i això no vol dir que el fenomen no sigui planetari)  estem literalment “esperant els bàrbars” i “els bàrbars” ja estan pressionant els límits de les societats més benestants i tal com va passar en els límits del nostre conegut imperi romà, les migracions ens desbordaran i entraran vulguem o no vulguem; de manera que el més intel·ligent i raonable i al mateix temps el més humà és admetre el fenomen i saber-ne les seves causes, preveure’n les conseqüències dolentes i bones i planificar l’entrada enlloc d’aixecar murs i fomentar el caos i la desesperació.

Tenim uns quants exemples ara mateix del xoc entre migracions i fronteres: a llatinoamèrica no és la primera vegada en aquest segle XXI que es posa en marxa una caravana de milers de persones que, a causa de l’empobriment de que és víctima la població i de l’estat permanent de guerra contra els pagesos i el poble menut, volen migrar cap a zones que els permetin conservar la vida i treballar per una millora de les seves condicions vitals. Ara mateix un cop més als petits estats de centreamèrica com El Salvador, Hondures, Guatemala... la gent que veu amenaçada la seva vida i que no vol ni pot continuar en les condicions de pobresa i manca de perspectives de millora social, s’agrupa en milionaris moviments de migració que s’encaminen a provar sort cap al nord: Mèxic, i els EEUU. Quins obstacles  es troben aquests milers de persones?: bàsicament els passos fronterers, les fronteres i els seus guardians estatals i les polítiques antimigracions dels règims i dirigents polítics dels estats. La desesperació i el caos són la conseqüència d’aquest xoc però el moviment migratori no s’aturarà, per més que el president Trump (els pares del qual en el seu moment van migrar cap a l’estat que ara ell presideix) s’ho proposi amb amenaces i mesures coercitives tan cruels com inútils.

La mateixa situació tenim molt més a prop al Mediterrani: milers de persones, joves, en edat de treballar i construir-se un futur millor estan pressionant les fronteres dels estats europeus, fugint de les guerres i de la falta de perspectives vitals: si no entomem aquest desafiament amb mesures que vagin des de combatre’n les causes socio-econòmiques i polítiques fins a treballar estratègies d’inclusió a les nostres societats que evitin les polítiques que ratllen la xenofòbia i fins i tot el racisme, i sobretot la indiferència envers tot el dramatisme que comporta l’emigració forçosa, estem condemnats a viure en una societat on regni el rancor, l’hostilitat envers l’altre, on pensar que “som un sol poble” sigui una amarga fal·làcia més de les que vivim.