No han volgut entendre que el marc legal de l’estat espanyol no és el nostre i, d’aquesta manera, ERC i PDeCat s’han acabat barallant per la manera com s’han d’adaptar a aquesta llei. 

Això és el que passa a aquests partits polítics que al Parlament  escenifiquen disputes sense sentit. Sense sentit perquè tothom sap (ells també) que, es prengui la solució que es prengui, al capdavall la capacitat de maniobra dins la legislació espanyola és extremament reduïda.

La superació d’aquestes disputes només tindrà lloc, com ja s’ha explicat a bastament,  quan el moviment independentista català estigui en condicions de situar la lluita sobre dos pilars fonamentals:

PRIMER: Que l’àmbit de decisió del moviment no estigui ofegat dins la legislació espanyola. Això vol dir que, com en tots els moviments independentistes seriosos, la política emanada dels “governs provisionals” (o com se’n vulguin dir) no es vegi condicionada per organismes sotmesos a l’Estat opressor.

SEGON: Que tot el moviment independentista estigui coordinat dins un  sol àmbit que englobi partits i entitats de tota mena (segons un esquema organitzatiu com el de l’Assemblea de Catalunya, en el seu moment), un fonament imprescindible per a una acció eficaç i ben coordinada.

La lluita per una nova legalitat (tal com recorda l’article “Una altra llei és possible”  de Carles Castellanos que hem publicat recentment a Llibertat.cat), és una pugna de legitimitats. I la possibilitat de desenvolupar la nova legalitat demana que la nova dinàmica pugui néixer i desenvolupar-se amb tota llibertat i independència.

D’altra banda, la possibilitat d’una unitat política d’acció (estratègica i tàctica) demana poder disposar d’un sol organisme aglutinador que (com en el cas del Congrés Nacional Africà en el seu context - un  altre exemple important) pugui mantenir una unicitat en les formes d’acció principals en tot moment.

No se’ns acut cap altra manera de sortir dels embolis en què s’ha ficat la política parlamentària en aquest moment per manca de prou perspectiva que li permeti abandonar els referents de l’autonomisme.