Per més que intento seguir l’estat de la qüestió, no arribo a tenir una visió clara davant el desconcert que trobo en tots aquells coneguts i amics que, organitzats o no, diuen no saber què passarà.

Tenen una lànguida il·lusió, i en acabar l’intercanvi de paraules expressen aquesta frase: “potser, diuen que alguna cosa es pensaria fer per l’1-O.”

Per tal com en anys anteriors, d’accedir a l’última actualització en directe, vaig anar primer a fer l’homenatge particular als herois i màrtirs de 1714 al Fossar de les Moreres a mig matí.

Després recórrer els espais del Passeig del Born, dinar a un dels espais populars, xerrant, sentint xerrades,saludant coneguts, amics i companys, vaig ser-hi durant tot l’acte en el qual va participar la Mireia Boya i després de la paella vaig partir a ocupar el meu lloc de voluntari al tram 18.

Copsar una sensació general i tenir una idea del posicionament fins ara més encertat i que sovint també coincideix amb les CUP’s em fa sentir a gust dins la coincidència, però, després no he estat capaç de trobar els comentaris en una línia similar per part de la gent que participa més activament en organitzacions més àmplies o que habitualment estan actualitzades respecte els fets generals.

Així va ser quan l’11-S, en vigílies del referèndum, però bé i més combatiu em podria haver arribat el murmuri contingut entre els catalans i les catalanes conscients del moviment indepe, i no ha estat així.

Entre un grup reduït sabem i coincidim que hauríem d’alliberar els presos i preses (ells hi haurien d’estar d’acord, si no seria un suïcidi), que tenint-los com a un regal o un ferro roent a presons catalanes, cap membre del govern de la Generalitat farà res en aquesta línia perquè la seva prudència és més por. Ells no pateixen el mateix que la majoria del poble i són molt comprensius amb els seus antics socis de dominació que no els qui sempre hem estat patint ser dominats.

Atzucac tàctic?

No ho sé, no estic dins les organitzacions i no sé si se sentiran prou reconegudes i fortes com per a anar al davant fent camí com demanen moltes de les més petites i noves organitzacions, i com ho expressaven les masses en general abans de la Diada.

Cal l’anàlisi concreta del fet concret.

Hi existeix el factor subjectiu? L’organització indepe-revolucionària conseqüent i amb la capacitat ideològica suficient com per a trobar la síntesi que amalgami els objectius amb els desitjos conscients de la població?

Si existeix, és prou reconeguda per al conjunt de la gent, des dels treballadors fins a la petita burgesia i els sectors més baixos de la burgesia afectada per l’estat de la rapinya actual?

Aquí i en l’accionar independent i lligat a les masses està el quit de la qüestió del moment actual.

Res vindrà per decantació, per cansament o pel pes de la pressió internacional. Contradictòriament, no hi haurà prou cansament ni pressió internacional tal com diu el sindicat català de classe i compromès (CSC), si les treballadores i els treballadors, estudiants, sanitaris, comerciants, educadors de conjunt i conjuntats no repetim pàgines glorioses que volen que oblidem, com les jornades que vam paralitzar el país, i que només per a superar-les resta tallar les comunicacions telemàtiques i aturar les transaccions de fuita de capitals.

Algú dirà: si fem això, només caldrà tenir una banca pròpia de la República, uns tribunals propis de la República i evidentment, una força pròpia que no siguin només els membres de forces policials del sistema que se sumin a la concreció Republicana.

Qui tingui por del sistema mesetari, no creu prou en el futur lluminós que s’albira davant nostre.

Qui no assumeix la responsabilitat d’anar al capdavant, després podrà dir que havien encertat, però si no l’hagués posat en marxa la gent espontàniament, sense coordinació a tots els nivell, aleshores sí estaríem esquivant el lloc que la història els ha deparat.

Podem fallar, podem ser derrotats, però no podem deixar d’intentar-lo; perquè podem vèncer!