La lluita contra l'espoli històric i estructurat que patim el poble valencià no pot restar condicionada permanentment per les confrontacions electorals, que, tot i ser legítimes, entrebanquen la consecució d'uns objectius que ens afecten positivament o negativament al conjunt de la ciutadania valenciana, i molt especialment als sectors populars.

La negativa a assumir el problema per part de les delegacions del partits de la dreta espanyola i els diversos "ritmes" expressats pels partits del Botànic són tota una mostra del que no hauria de ser si volem dotar-nos d'una estratègia de País. Primer va estar el silenci clamorós dels partits citats davant dels estudis que anaven sorgint d'àmbits universitaris, d'entitats de la societat civil o d'altres partits, que evidenciaven les diverses facetes de l'espoli que patim, com són les infrainversions històriques, l'infrafinançament de la Generalitat i l'endeutament forçat al qual han obligat a les nostres institucions.

Després va estar la indignació creixent davant dels diferents Pressupostos Generals de l'Estat que, any rere any, ens condemnen a unes infrainversions que en cap cas responen ni al nostre pes poblacional ni a la nostra aportació al PIB. L'esclat simbolitzat en aquella expressió de la Sra. Vicepresidenta del Consell de "si cal, muntarem un pollastre" va estar refredada immediatament des del PSPV, ja que, segons el seu parer, hi havia un perill de catalanitzar el problema. El guant el va recollir la societat civil, tot organitzant la "Crida pel finançament valencià" i convocant diverses mobilitzacions, com la manifestació del 10 de juny de 2017. La resposta dels partits del Botànic va anar des del boicot actiu fins a la participació simbòlica de part de les seues direccions.

El clam, però, ja hi era, a bona part de la societat, bo i aconseguint que l'espoli (disfressat, això sí, de subterfugis lingüístics) entrés de ple al centre del debat polític. Com si d'una partida d'escacs es tractés, des del Botànic es va respondre organitzant una altra resposta popular més massiva (això faltava) el 18 de novembre, però autolimitada en els seus objectius i controlada per entitats de la societat civil que, coincidència o no, mantenen un alt grau de lligams amb els partits que gestionen els diversos pressupostos públics. El resultat de tot plegat han sigut batalletes polítiques en clau de política espanyola amb la dreta casposa, una reivindicació amb sordina, amb actes excessivament elitistes, delegant en tècnics la confrontació amb l'estat i desconfiant de la mobilització popular, amb la clara voluntat de deixar el tema com a munició electoral per a les pròximes conteses.

Ves per on, el canvi de majoria al parlament espanyol i el nou govern -pel desgast del govern del PP fruit de la seua política repressiva a Catalunya, tot i els diversos escàndols per la corrupció-, ha generat un nou escenari al País Valencià. El foc d'encenalls llançat des del Botànic contra el govern del PP, tan útils políticament com inútils per aconseguir canvis de debò, ja no serveix per a res. La prova del cotó resta ara amb el nou govern de Pedro Sánchez i, clar, els partits del Botànic han de repensar la seua estratègia, i hi comencen a aparéixer escletxes, tot pensant en les dificultats per a mantindre un relat coherent electoralment durant massa mesos.

Els acords acceptats per la Generalitat Valenciana, a la darrera reunió del Consell estatal de política fiscal i financera, que tant d'enrenou han obert entre els socis del Govern, certament són engrunes del tot insuficients, però és més d'allò que tàcitament s'havia acceptat abans del canvi sobtat de govern espanyol, ja que objectivament es donava per amortitzada en aquest terreny la present legislatura. I, tot i que quantitativament hi ha una important diferència entre la xifra aconseguida i gestionada pel PSPV-PSOE i la reivindicada per Compromís, qualitativament totes dues continuen dins el paradigma de la dependència.

El problema de les infrainversions espanyoles al País Valencià, l'infrafinançament de les nostres institucions, la condonació del deute i la manca d'autonomia per a redissenyar el nostre propi model econòmic, només començarà a tindre visos de resolució positiva a partir d'assumir que el País Valencià és un subjecte polític de dret i no una mera autonomia administrativa d'àmbit regional i la configuració d'un veritable Pacte Valencià Contra l'Espoli. Un pacte que seria desitjable que abastés la totalitat o el màxim de l'espectre social, polític, sindical, econòmic i institucional, però que no pot restar limitat per renúncies prèvies ni per fidelitats alienes al nostre poble. 

Sense gestionar directament la nostra economia no es pot garantir la vida amb dignitat al nostre país, i cal recordar que bona part del nostre poble viu en unes situacions d'emergència social que necessiten polítiques valentes i un posicionament clar i decidit al costat del poble valencià.

Antoni Infante @InfanteAntoni

Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV