La mort de la militant independentista Eva Serra i Puig (1942-2018), em va sorprendre mentre provava d’endreçar les idees que havien de bastir aquest text. Colpit pel traspàs d’una activista política que va haver de patir tanta repressió a causa del seu compromís íntegre i obstinat amb les llibertats del nostre poble ‒una repressió que formava (i forma encara avui) part d’una estratègia de l’Estat espanyol per junyir-nos, amb jou o amb dogal, i sotmetre’ns al seu domini, i que, entre 1974 i 1993, es va traduir en la detenció de 270 independentistes‒, em va venir a la memòria, irremeiablement, les figures dels seus germans: la Blanca i en “Cala”, que ens va deixar el 2011. Tres membres indefugibles en la història del fil roig de l’esquerra independentista que ens porta, en aquest cas, de la negra nit del franquisme a l’actual jorn en què la rufa encara ens enteranyina l’albada de la llibertat.

Aquesta imatge del fil roig l’hem de tenir sempre ben present perquè som baules d’aquest enfilall invisible que ens enllaça i vincula amb els lluitadors antifranquistes, els marxistes defensors de l’autodeterminació dels pobles dels anys 30, els rabassaires, el moviment obrer i, no ho oblidéssim pas, amb totes les reivindicacions de les classes populars catalanes: remences, segadors, barretines, vigatans, maulets... És per això que hem de ser ben conscients d’on venim i, per reeixir en aquest exercici de memòria històrica i de reconeixement d’aquest bagatge heretat, crec que és fonamental estudiar allò que ens ha precedit i aprendre’n dels encerts i els errors.

Per tal de realitzar aquesta pràctica, crec que és fonamental llegir. Llegir-nos. Acostar-nos als documents que ens expliquen el camí recorregut fins als nostres dies. I aquest treball ha de prendre esment, com a mínim, en tres aspectes: el camp de les idees, les vivències dels militants i el desenvolupament de les organitzacions. Aquesta tasca és de vital importància perquè, tal i com ens diu Joan Rocamora al pròleg del llibre d’Agustí Barrera, Inscrit en la memòria històrica: “Els cronistes, historiadors i les noves fornades d’independentistes no haurien de negligir aquest traspàs de dades, fets, anàlisi, dolor i esperança”.

Personalment, crec que l’estudi del desenvolupament de les organitzacions que conformen l’enfilall de l’esquerra independentista comença a estar ben enfocat gràcies a textos que han anat apareixent aquests darrers anys com els de Albert Botran (Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres, El Jonc), Gerard de Josep (La CUP, el poder de ser antisistema, Edicions UOC), Julià de Jòdar i David Fernàndez (Cop de Cup. Viatge a l’ànima i a les arrels de les Candidatures d’Unitat Popular, Columna), Roger Buch (L’Esquerra independentista avui, Columna, i L’herència del PSAN, Base), etc. Per bé que disposem, fins i tot, d’una sort de cànon literari de l’esquerra independentista gràcies al magnífic treball de Ferran Dalmau, Lletra per a la batalla (El Jonc), l’estudi de les organitzacions històriques de l’esquerra independentista és un camp on encara hi tenim molta feina a fer.

Pel que fa a l’estudi biogràfic d’alguns militants de l’independentisme revolucionari i d’esquerres, crec que és un camí molt útil per entendre com era el dia a dia dels militants que ens han precedit i fer-los servir d’acompanyament i d’experiència en la nostra doble lluita d’alliberament social i nacional. Perquè, com ens recordava en Josep Guia a l’editorial del darrer exemplar de Lluita, “si hom prescindeix del rent que cal, els pans poden eixir geperuts”. En aquest camp, podem destacar, a més del llibre d’Agustí Barrera ja mencionat, textos com el de Quim Pelegrí (Rotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionari), Àlvar Valls (Al cap dels anys. Militància, presó i exili, 1970-1988), ambdós publicats per Edicions del 1979, el llibre de David Fernández i Anna Gabriel (August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra, Sembra Llibres), la biografia sobre el polifacètic Xavier Romeu escrita per Maria Conca i Josep Guia (A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier Romeu, El Jonc) o la llunyana autobiografia de Carles Castellanos (Reviure els dies. Records d’un temps silenciat, Pagès). En aquest terreny, és obvi que ens calen molts més estudis sobre la vida dels militants i lluitadors que ens han precedit, tant des d’una òptica autobiogràfica com, sobretot, acadèmica.

Per últim, cal assenyalar que l’estudi de les idees que ens han precedit ha estat el més desatès per l’esquerra independentista. Amb això, no vull pas menystenir publicacions sorgides els darrers anys com els de Xavier Diez (Anatomia d’una ruptura. Espanya-Catalunya, 1975-2014, El Jonc) o el recent recull del pensament revolucionari d’Anna Gabriel (I parlarem de vida! Discursos i conferències, Tigre de Paper), els beneficis del qual, cal recordar, es destinen íntegrament a la campanya Free Anna Gabriel; sinó posar l’accent en la necessitat de tornar a posar a l’abast de tothom algunes eines teòriques per a l’anàlisi de la realitat i la seva transformació sorgides al llarg de la nostra història a partir dels elements del materialisme històric.

Dins del bagatge ideològic que hem heretat (en siguem o no conscients), crec que hem de tenir molt en compte la dècada dels setanta del segle passat, perquè, tal i com diu Carles Castellanos a Reviure els dies: “Amb les noves coordenades establertes per l’independentisme marxista de principis dels anys setanta, el moviment nacional català podia cercar per primera vegada unes noves bases arrelades socialment i totalment independents del catalanisme tebi, confús i indecís propi dels sectors més lligats als interessos mercantilistes curts de vista, tradicionals. Sense copsar la importància qualitativa d’aquest fet no es podria entendre l’expansió independentista posterior, dels anys vuitanta”. Ni tampoc, per tant, no es podria entendre la nostra situació actual.

            Partint d’aquesta idea, considero que seria molt bo recuperar i reeditar textos, conferències, ponències, etc., d’aquella època tant rica ideològicament. Un dels llibres que mereixen ser rescatats seria, probablement, Per l’alliberament nacional i de classe, del filòleg i escriptor Josep Ferrer i Ferrer (Barcelona, 1941). Aquest llibre publicat ara fa tot just 40 anys aplega tot un seguit de textos escrits en la clandestinitat entre 1966 i 1975, que considero que, tal i com podem llegir a la contraportada “encara poden proporcionar valuosos elements de conscienciació i de combat als qui lluiten contra la doble opressió de classe i nacional als Països Catalans”. Al llarg del llibre som testimonis d’un nou replantejament del nacionalisme a partir d’una presa de consciència marxista que entén la política com una pràctica revolucionària contra un sistema opressor i veu en el partit una eina al servei d’aquesta pràctica.

Entre el reguitzell d’escrits del volum, voldria destacar, per la importància que poden tenir en el pensament actual, tres articles:

- “Nacionalisme, estat, revolució i nació” (1973), on Ferrer ens adverteix que el dilema per a un socialista revolucionari català no es troba entre fer la revolució internacional o la revolució catalana, sinó que consisteix entre fer la revolució catalana o bé entretenir-se fent una “pseudo-revolució” espanyola que, a la pràctica, consisteix en cooperar a consolidar l’imperialisme de l’Estat espanyol i, per tant, consolidar aquest mateix Estat. Això, significaria contribuir a supeditar el ritme històric i la dinàmica de la societat catalana als d’una altra societat i, per tant, acabaria esdevenint una opció contrarevolucionària que caldria evitar de totes totes;

- “L’alliberament nacional i de classe als Països Catalans” (1973). En aquest llarg escrit, l’autor ens descriu la nació com un fenomen social i històric que només pot ser comprés com un procés dialèctic i que, per analitzar-lo, s’ha de fer tenint en compte tant l’alienació de classe com l’alienació nacional que pateixen els proletaris catalans; i

-“Desalienació revolucionària contra espanyolisme” (1974). Aquí hi trobem, un cop més, la denúncia de la doble alienació (de classe i nacional) que pateix la societat catalana i defensa que hem d’entendre el moviment obrer i el moviment d’alliberament nacional per part de les classes populars com dues fases en la presa de consciència política d’un mateix procés històric. Aquest text serveix de crítica a les desviacions espanyolitzants de qualsevol tipus: del soleturisme al regionalisme (avui en dia, també hi podríem afegir el neoautonomisme vergonyant que ens volen vendre), i s’ha d’incloure en la línia de la lluita dels oprimits per fer valer les seves aspiracions per tal d’assolir una sobirania nacional (com apuntava Mèszàros), perquè l’imperialisme d’explotació, com bé sabem, també provoca l’opressió cultural dels pobles i la minorització de les seves llengües endògenes.

Òbviament, el llibre de Ferrer i Ferrer tan sols és un dels casos que es podrien exposar en aquesta estratègia de recuperació ideològica dels postulats que hem anat teixint al llarg de la nostra història, baula a baula, document a document. Unes idees que ens han de servir per (re)pensar com analitzem la realitat i com mirem de transformar-la, uns textos que han de servir-nos per a la nostra formació i instrucció, per a la realització completa del famós lema de Gramsci: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”.