“Porque tenemos un Estado de Derecho, nuestra Constitución y nuestras Leyes Institucionales completas, tenemos una solución para todos los problemas”.  Aquestes paraules  que podrien haver estat pronunciades per en  Rajoy, Sánchez o Rivera van ser dites pel “Caudillo por la gràcia de Dios” a la Plaza de Oriente de Madrid el dia 17 de desembre de 1970, coincidint amb el judici conegut com “Procés de Burgos”.

Efectivament el dictador disposava d’“una solución para todos los problemes””: el 1940 es deia Tribunal Especial de Represión  de la Masoneria i el Comunismo, l’any  1964 Tribunal de Orden Público.  I, com a mostra del “atado y bien atado” el seu successor, el  Borbó Juan Carlos, va firmar el 4 de gener de 1977 el Reial Decret Llei pel qual es creava  l’Audiència Nacional, instància judicial que s’ha distingit per tancar i segrestar diaris i revistes,  perseguir independentistes i no investigar les tortures a què els detinguts  eren sotmesos.

La recepta d’imposar les seves solucions, menystenir l’opositor i perseguir els que “fan coses” ha sigut el leimotiv, primer de la dictadura i, després, del sistema autoritari que ens toca viure.  És una mostra clara d’aquesta manera d’actuar la inconstitucional “llei mordassa” de 2015 (amb més de 60 mil multes imposades) o  la grollera violació de l’esperit amb què va ser redactat el article 122.3 de la Constitució espanyola sobre el Consell General del Poder Judicial que va permetre al vidriòlic Alfonso Guerra afirmar que “Montesquieu ha muerto!”.  Al 2012, Aznar amb el suport del PSOE varen carregar-se definitivament la democràtica separació dels poders de l’estat, acordant que el  nomenament dels 20 membres del Consell General del Poder Judicial depengués directament del legislatiu.

Dic tot això perquè, si el diàleg ha estat substituït per la brutalitat i la imposició i, la separació de poders ha estat liquidada,  el sistema polític espanyol ja no és el d’una democràcia. Hauríem de trobar una denominació mes adequada: democràcia autoritària?  Encara que em sembla que és millor definir l’estat espanyol  com una democràcia residual. Una democràcia que, a cada bugada perd un llençol.

L’estat espanyol ha actuat, tant en el passat com en el present, com instrument d’un conglomerat d’interessos format per terratinents, grans fortunes rendistes i extractives, banca, monopolis que dominen tots els serveis públics, elits funcionarials i magistratura endogàmiques, les jerarquies militar i eclesiàstica, etc. 

La consecució dels seus objectius exigeix submissió plena. És per això que, a Catalunya, davant de la resistència que troben, el poder espanyol actua com a potència ocupant , ofegant tota expressió d’autogovern i cercant, per tots els mitjans, la claudicació del poble català i les seves instàncies representatives.

En un article recent de Carles Castellanos publicat a Llibertat.cat titulat  “Partits, trencaclosques i unitat”, https://www.llibertat.cat/2018/05/partits-trencaclosques-i-unitat-42194  aquest autor assenyala la necessitat de la unitat de tota la societat civil i política catalana a fi  “d’afrontar amb possibilitats d’èxit la lluita independentista i republicana tot contrarestant l’acció repressiva de l’Estat espanyol ...una acció empresa des d’una direcció, que pot ser matussera en l’estil, però que és articulada de manera planificada, sota criteris de funcionament de tipus militar”.

Juntament amb la necessitat d’unitat, Castellanos evidencia la complexitat del trencaclosques català:   “tres espais polítics (partits) parlamentaris (JxCat, ERC, CUP-CC), tres organitzacions populars àmplies (ANC, Òmnium, CDRs) i tres pols institucionals (la Generalitat de Catalunya, els Ajuntaments i el Consell de la República a l’exterior), a més de la influència intermitent de moviments socials influents com el sindicalisme, el feminisme, l’ecologisme, etc.”… i -afegeixo- altres eixos de poder popular, cívic o professional,  com són les diferents marees de  pensionistes, de defensa de la sanitat publica, l’aigua, l’educació pública, per l’habitatge digne,  casals, clubs, col·legis professionals, ateneus, associacions, etc. 

Sempre hem valorat com a positiu el teixit associatiu català. Cal posar-lo en valor en la articulació d’una resposta unitària  i organitzada front a les forces d’ocupació. Cal, malgrat tot, dotar aquest  patrimoni sociopolític d’un marc organitzatiu i de definició política escaient.

A l’article signat per mi mateix “Per un Consell D’Acció Republicana” https://www.llibertat.cat/2018/ 04/per-un-consell-d-accio-republicana-41740  hi assenyalava que els avenços polítics i socials més remarcables s’han produït aquests anys quan s’ha afermat la col·laboració,  l’entesa i la suma entre l’acció institucional dels partits polítics  i la societat civil  mentre  que, les desavinences, les malfiances, les pressions i els retrets, han produït moments d’impàs i/o retrocés en front a l’acció de les forces ocupants. 

Crec que hauríem  de  aprendre de la nostra història. Cal examinar com l’Assemblea de Catalunya, no era únicament una coordinadora de partits i grups polítics i socials, sinó un mecanisme de debat resolutiu i una cambra de representació social i política alhora. 

Avui, per oposar-nos eficaçment a l’ocupant, necessitem unificar els tres espais d’acció política que Castellanos identifica. És això el que justifica la proposta de Consell d’Acció Republicana o congrés nacional del poble català com proposen d’altres, que unifiqui col·laborativament l’acció política de tots els que estem per la República Catalana Independent que, hauria de comptar amb “una forta representació territorial, de l’associacionisme cívic, professional, sindical i polític de l’interior i l’exterior que pugui plantejar polítiques d’ampli espectre”. 

Aquesta organització, d’ampli abast, hauria de tenir la voluntat de créixer incorporant diverses i noves sensibilitats republicanes, ha de delimitar uns pocs objectius bàsics, integradors i d’ampli consens. Avanço un esbós del que entenc com eixos programàtics del Consell d’Acció Republicana que es podrien resumir en punts com els següents:

1. El sobreseïment immediat de totes les causes penals i procediments administratius i l’amnistia general dels presos i exiliats polítics. 
2. L’exigència a l’estat espanyol de rectificació en la seva conducta antidemocràtica, el lliure exercici de les llibertats  fonamentals, el reconeixement de la voluntat popular expressada en el Referèndum del 1-O i del ple dret d’autodeterminació de Catalunya, reparació de totes les conseqüències socials, econòmiques i polítiques derivades de l’acció repressiva de l’estat espanyol al Principat i la restitució de les institucions, del càrrecs electes i de tots els acords presos en el exercici del seu mandat democràtic. 
3. El poble de Catalunya té la legitimitat per a desenvolupar un Procés Constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes. El procés constituent ha de tenir la capacitat d'encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials.
4. La República Catalana ha de significar un aprofundiment en la democràcia econòmica, política i social. La lluita per la seva implantació es basarà en el exercici de les llibertats democràtiques i en els principis de la resistència civil. Ens declarem germans i coordinarem la nostra acció internacional amb tots els pobles i nacions en lluita per la llibertat i la democràcia.

Un Consell d’Acció Republicana i un acord bàsic semblant a l’anterior podrien unificar tots el esforços que entre tots fem per alliberar-nos del poder  ocupant i de les seves polítiques opressores i depredadores. 

Alfredo Bienzobas, emembre de Drassanes per la República Catalana