Dels 738 jugadors del mundial de futbol, 528 (el 71,5%) viuen i treballen en un país diferent d’aquell per al qual han estat seleccionats. Aquesta mena de competicions esportives “internacionals” contribueixen barroerament (però efectiva) a distorsionar la nostra percepció del món i de la humanitat. Pensar que la comunitat humana es divideix en porcions estrictament delimitades i que cada trosset d’humanitat és diferent de les altres i alhora internament  homogènia, com el color de les samarretes, és senzillament mentida. Només a Europa, on va néixer la idea, hi ha una pila d’Estats on coexisteixen diversos projectes nacionals (què us he de dir?...) i, alhora, hi ha nacions culturals que comparteixen més d’un Estat (Grècia i Xipre, Alemanya i Àustria, Albània i Kosovo, Catalunya i Andorra...). Però és que, a més, dins de cada Estat o nació hi conviu gent que per origen familiar o per la raó que sigui té una altra nacionalitat que combina, o no, amb la del país on viuen. Un embolic, sí, que s’agreuja si tenim en compte que el sentiment o consciència nacional també és una qüestió subjectiva que cadascú viu com li dona la gana. I malgrat això, malgrat la complexitat de la dimensió identitària de l’organització administrativa territorial, aquest factor segueix sent bàsic per entendre adhesions o rebuigs a projectes polítics concrets com el Regne d’Espanya o la República Catalana.

No podem, per tant, negligir la importància de l’aspecte identitari del conflicte nostrat, però sí que podem intentar sortir-ne de tant en tant per mirar de centrar el debat en qüestions menys laberíntiques, més racionalitzables. Al capdavall, quan parlem d’independència estem parlant d’estructures jurídiques, de marcs legals, d’administracions amb competències,  d’àmbits de decisió, del recorregut de les finances públiques, de qui fa què, en definitiva. I és en aquest marc de debat on el republicanisme català és imbatible. Anys i segles enrere, un Estat d’unes certes dimensions garantia mercat i poder militar (per això França, Itàlia o Alemanya). Al segle XXI, en canvi, amb la globalització, amb les poderoses aliances militars i amb la Unió Europea com a mercat primer i com a instrument d’influència al món, als veïns i veïnes de Catalunya (i dels Països Catalans) l’Estat Espanyol com a àmbit politico-administratiu no els és ni necessari ni útil. No hi ha cap aspecte de la nostra vida col·lectiva que no es pugui decidir i administrar des de Barcelona (o des de Brussel·les o des dels Ajuntaments) millor que com es fa des de Madrid (hi mani qui hi mani). Si no volen parlar de nacions, parlem de competències, analitzem-les una per una per veure on és més pràctic que es decideixi i s’executi  i veurem que de tots els nivells administratius actuals, el més prescindible (més i tot que les províncies) és l’espanyol.

Però és que, a més, per bé i per no tan bé, al món emergeixen altres entitats que de mica en mica substitueixen als vells Estats-nació alhora d’estructurar societat i poder. Són les ciutats-regió, les metròpolis, i en aquest sentit, i malgrat els 300 anys de centralisme, Madrid vol ser París, però Barcelona no és Marsella sinó una gran capital que estructura un territori de 10 milions d’habitants i que no necessita per a res –tot el contrari- subordinar-se a una altra metròpoli  de mida i pes equiperables.