Així com hi ha deformacions orgàniques produïdes per la continuada adopció de determinades posicions—gairebé sempre degut a les insanes condicions de certs treballs i, entre els pobles salvatges, per voluntàries tortures tradicionals—, existeixen paral·lelament deformacions mentals derivades de la permanència en falses posicions d'esperit, adoptades a voltes inconscientment o per contagi gregari, de primer, i mantingudes després per la mesquina vanitat humana de no voler confessar als altres la nostra errada inicial.

Per això, el saber popular té una dita, que es retorba amb equivalències en gairebé totes les llengües, segons la qual “és de savis mudar de parer”, la qual cosa vol dir que no és cosa fàcil que els necis sàpiguen de fer-ho. Quan el vell adagi espanyol, ple de flairós regust de “juntas” i de “romancero”, diu aquestes sàvies paraules:

Procure siempre acertalla
el honrado y principal,
pero si la acierta mal,
defendella i no enmendalla,

sap perfectament el que es diu i a qui ho aconsella.

Així, són típiques entre cada una de les dues menes de deformacions esmentades abans, la miopia material dels rellotgers o dels gravadors d'acer i la miopia moral dels homes que cauen en un sectarisme qualsevol. Per això pogué dir aquell plaga de Voltaire que era cosa més fàcil civilitzar un salvatge que no la de llevar els seus prejudicis a un home civilitzat. I en un pla més de la Boqueria, també es pot retreure ara aquella exclamació que posà el trapella d'En Pitarra (que en tenia unes com a coves) en boca d'un dels personatges de “La Butifarra de la Llibertat”, si la nostra modesta erudició no ens falla:

Primer és el partit que tot!

I quantes nicieses, si no crims monstruosos, no ha fet la humanitat per simple instint de cleda o de confessió! És més fàcil trobar cent homes que estiguin disposats a vessar llur sang—o la dels altres—, arborats d'entusiasme generós per un ideal blanc o negre, que no pas trobar-ne deu que us sàpiguen explicar, amb mots que tinguin una mica de claretat i una punta de lògica, el sentit del mateix ideal que de bona fe diuen professar.

Els deformats per un fanatisme acaben per veure només allò que estan mirant sempre. El mal és greu, certament, però hi ha encara una deformació pitjor. L'obcecat i el fanàtic són sempre homes sincers i poden ésser perfectament morals, i aquesta a aquè ens referim ara és una deformació que corca i podreix les mateixes arrels de l'honestedat humana. Parlem d'aquells que, veient les coses tal com elles són, fan semblant de veure-les al contrari i diuen en públic que l'aigua és vi o que el negre és blanc, mentre que parlant en la intimitat us confessen que llur opinió privada és contrària de la que gallegen:—“Home, sí, ja veureu, però això no es pot dir. Com quedaria el partit? ¿No veieu que fóra donar greix al contrari?” I amb vaguetats d'aquest to volen fer excusable fins allò que no té perdó. Aquesta immoralitat, en determinats pobles, arriba a infiltrar-se a tots els ordres de la vida i a convertir totes les valors socials en pures ficcions.

D'aquest mal en pateix igualment la gent de la dreta i de l'esquerra. La cega disciplina de partit, tan fecunda en els moments revolucionaris i quan els líders saben posar-se al nivell de les circumstàncies, es converteix en el pitjor dels mals en les hores de calma i d'afebliment de les normes ètiques. Si ara fa un any haguéssiu estat agosats de suposar, posem per cas, que tots els comunistes no eren de l'estam més pur i que n'hi havia alguns de merino de cotó (per exemple, el Merino Gracia), és segur que us haurien tractat, pel cap baixa, d'“amarillos” i de “vendidos a la burguesía”. La malentesa disciplina de partit forçava a negar l'evidència. Si ara us atreviu a criticar els túrpids contactes d'algunes homes del socialisme oficial, els mateixos que privadament es revolten indignats si els suposeu capaços d'acceptar una regidoria caiguda del cel, us tractaran, si més no, de lladres i de malnascuts.

Nosaltres som homes de fe. Tots els homes necessiten una creença per poetitzar amb l'iris d'una bella utopia i eixamorar amb el bàlsam d'una dolça esperança les amargors del nostre viure d'ara. Nosaltres somniem en un futur d'ennobliment i d'emancipació humanes i diem als homes que vulguin somniar amb nosaltres. Però no donem als principis de la nostra fe la valor necessària i divina dels dogmes religiosos, sinó la valor contingent i humana dels postulats científics. Si el destí esquerp us ha regatejat el do de l'alada ironia, llegat enorme que féu a la humanitat la vella Grècia, poseu almenys en la rigidesa dels vostres cultes un polsim de sal de lliure examen.

I respecteu abans que tot la Veritat, puix sols la veritat pot fer-nos lliures.

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org