Aquest mes de maig s’han creuat dues commemoracions sonades per a l’esquerra de l’esquerra: el bicentenari del naixement de Marx i el cinquantenari del maig francès (i de la primavera de Praga). Com si no n’hi hagués prou amb la conjuntura present, aquestes dues efemèrides han servit de camp per a batalles d’idees, complementàries a les batalles de carrer i de taller. La vigència de Marx o la vigència del maig del 68, es barregen en el marc més general sobre el judici històric del darrer quart de mil·lenni: el significat del progrés, de la Il·lustració, del capitalisme, de l’imperialisme, del marxisme i dels socialismes, dels conceptes de revolució, d’estat, de classe social, d’explotació, d’opressió, de llibertat, d’alienació, etc. Els grans relats són ara substituïts per grans simplificacions lapidàries: “el capitalisme és progrés”, “el capitalisme és explotació”, prescindint de la dialèctica que uneix afirmacions aparentment contràries. Estat i mercat, capital i treball, natura i cultura, cultural i material, classe i gènere, classe i raça, anarquia i planificació, llibertat i solidaritat, tecnologia i societat, són algunes de les dualitats que defineixen tant la memòria sobre els darrers 250 o 50 anys, com les projeccions de futur.

La vigència de Marx contrasta amb l’afirmació de Marx sobre el caràcter permanentment revolucionari del capitalisme, sobre les seves contradiccions internes, que havien fet al jove Marx pensar en una ràpida evolució en qüestió d’anys o de dècades cap al socialisme (a través, això sí, d’una revolució de classe obrera). Però els arguments contra Marx i contra el socialisme en general, també tenen 150 anys a les esquenes. És com si en els grans camps ideològics s’hagués aturat el temps pel que fa als grans principis. Han passat moltes coses en els darrers 200 anys, sí, coses que forneixen d’arguments i contra-arguments a les dretes i esquerres de tota mena, però gratant-los apareixen de nou els mateixos conceptes que es formen a cavall dels segles XVIII i XIX.

Aquest estancament teòric contrasta amb una acceleració de factors tecnològics i socials durant el mateix període. A cada revolució industrial la succeeix una altra de més descomunal. A cada passa en el sentit de centralització de capital, d’acumulació de capital, de creixement burocràtico-militar, li segueix una altra de més grossa. Tanmateix, sembla que la singularitat que ho transformarà tot sempre queda en el futur, en un futur imminent, però futur, i que no hem vist encara res del que ha d’arribar, de manera que hem d’acceptar com a normals la vigència dels elements bàsics d’economia política, de la crítica de l’economia política i de la refutació de la crítica de l’economia política.

Davant de la persistència del capitalisme, l’esquerra socialista ha formulat respostes diferents. Michel Pablo parlava dels segles i segles que havien de transcórrer amb el capitalisme només superat parcialment en un grapat més o menys gran d’estat obrers degenerats o deformats. D’altres socialistes substituïen la revolució per l’evolució i proclamaven l’assoliment present o futur de l’estat universal homogeni, amb la consegüent desaparició de l’antagonisme de classes (cosa no incompatible amb el manteniment o agreujament de la polaritat entre “rics” i “pobres”). A la República Popular Xinesa hom parla del “socialisme de característiques xineses”. D’altres grups consideren que les condicions objectives de superació del capitalisme ja són prou madures, i que allò que manquen són els factors subjectius, ideològics i organitzatius. D’altres consideren que les condicions objectives de superació ja s’han podrit, i que ens adrecem de pet a la barbàrie.

La qüestió de l’estancament secular té especial protagonisme en algunes d’aquestes posicions. En l’obra de Paul Sweezy (1910-2004) el capitalisme és vist a través de tres tendències dominants: monopolització, estagnació i financerització. Aquestes tres tendències neguen tres aspectes fonamentals del capitalisme: la lliure competència, el creixement econòmic i l’hegemonia del capital industrial. Els primers apòlegs de l’economia política moderna havien insistit en aquests tres aspectes com a essencials per a la bona salut del sistema. I els crítics anteriors a Marx ja havien observat aquestes tres tendències, tant en el pla teòric com en el pràctic. A més del mateix Marx, Engels, Kautsky o Luxemburg les havien posades de manifest, i totes tres formen part de les teories de l’imperialisme com a “fase superior” del capitalisme (per emprar l’expressió de Lenin), o com a capitalisme senil. El “capitalisme monopolístic” serà el concepte central de la revista “Monthly Review”, fundada el 1949 per Paul Sweezy i Leo Huberman (1903-1968), en el primer número del qual hi havia un famós article d’Albert Einstein titulat “Why Socialism?”. Einstein encara parlava, però, de “l’anarquia econòmica de la societat capitalista”. Quan, en el 1966, apareixia “Monopoly Capital”, llibre de Paul Sweezy i de Paul A. Baran (1909-1964), Howard J. Sherman qualificà aquest treball com “el primer intent seriós d’estendre el model de capitalisme competitiu de Marx a les nous condicions de capitalisme monopolístic”.

Els conceptes de monopolització i de financerització semblaven ben evidents en aquells anys, però no pas ho era tant el concepte d’estancament. Precisament, les tendències monopolitzadores i reguladores (de regulació estatal i d’autoregulació) es consideraven com a allò que posava fi a les crisis recurrents, la darrera de les quals hauria estat la del 1929, justament la més greu. La crisi del 1973 eliminà una part d’aquestes il·lusions, i obrí la porta a la recerca de noves polítiques “de lliure comerç”, que cristal·litzarien amb la “revolució conservadora”. L’autodesmantellament del bloc soviètic i la major integració dels mercats mundials (“la globalització”) semblaven tornar a desmentir l’espectre de l’estancament. Però l’espectre tornà en el 2008 en forma d’una gran recessió. Superada la recessió, hom sembla haver acceptat ara un horitzó de creixement sense límits, més enllà dels que posa el propi ecosistema global i de crisis periòdiques de menor o major intensitat.

El llegat teòric de Paul Sweezy i de la teoria del “capitalisme monopolista” recaigué en Monthly Review i en el seu nou director, John Bellamy Foster, sota el qual els aspectes ecològics guanyaren rellevància. L’interès per la revista assolí un pic en els anys més durs de la crisi, iniciant una davallada després. No obstant, una de les idees bàsiques d’aquesta teoria és que allò que cal explicar no són pas les “causes de la crisi” sinó contràriament quines són les causes de les fases de creixement econòmic: innovacions tecnològiques, major esforç de venda (marketing, etc.), despesa associada al complex militar-industrial, etc. L’octubre del 2014, https://monthlyreview.org/2014/10/01/mr-066-05-2014-09_0/">el número de MR era dedicat a l’estancament secular. El punt de partida eren unes declaracions de Larry Summers el 8 de novembre del 2013 en el fòrum del Fons Monetari Internacional (http://www.businessinsider.com/larry-summers-imf-speech-on-the-zero-lower-bound-2013-11). Summers remarcava com la política de taxa d’interès zero de la Reserva Federal no havia impedit que la recuperació econòmica fos lenta. En el mateix sentit s’havien expressat Coen Teulings i Richard Baldwin (https://voxeu.org/content/secular-stagnation-facts-causes-and-cures), amb un llibre electrònic sobre els fets, causes i remeis a l’estagnació desencadenada per la crisi global del 2008.

El concepte d’estancament secular, doncs, prenia en aquella fase una difusió en l’economia “mainstream”, de manera que Hans G. Despain, en el número de setembre del 2015 del MR, contrastava la concepció de Summers, de Teulings o de Baldwin amb la concepció marxiana (https://monthlyreview.org/2015/09/01/secular-stagnation/). Despain reconeixia que el concepte de “estancament secular” Sweezy el va manllevar d’Alvin Hansen (1887-1975), que l’havia formulat especialment el 1938 amb el llibre “Full Recovery or Stagnation?”. Com que després de la Segona Guerra Mundial, hom experimentà amb escreix una “plena recuperació”, les idees sobre l’estagnació de Hansen no foren gaire aprofundides en les dècades dels 1960 i 1970, fora de Sweezy i d’altres economistes “heterodoxos”. És evident que és en els moments de creixement de la desocupació, d’excés de capacitat i de frenada del creixement econòmic on més interès reben aquestes idees.

Despain defineix doncs “les idees majoritàries d’estagnació secular” a partir de sis pilars:

a) Caiguda del potencial de creixement econòmic a llarg termini, explicat per factors tecnològics (que no tindrien la capacitat de generar creixement en comparació a etapes tecnològiques anteriors) i per factors demogràfics (que no generarien el ‘capital humà’ necessari per al creixement), però també per factors relacionals (ineficiència de mercats, obstacles burocràtics, etc.).

b) Clima anti-empresarial o anti-emprenedor. En una economia dominada per grans corporacions, la confiança i optimisme dels emprenedors es veuria reduïda. Alhora aquestes grans corporacions fomentarien, voluntàriament o involuntària, una situació de “hiper-regulació” i d’“incertesa política”.

c) La taxa d’interès real a partir de la qual es genera plena ocupació hauria davallat secularment. En termes de Keynes, s’hauria fomentat una “trampa de liquiditat”. El cert és que les taxes d’interès han caigut en les darreres dècades i que això no ha fomentat els investiments nets que hom esperaria. Si les taxes d’interès haguessin de caure per sota de zero perquè hi hagués els investiments necessaris per garantir la plena ocupació, llavors aquesta plena ocupació seria impossible (o, si més no, incompatible amb les finances vigents).

d) La disfunció dels mercats laborals. La força de treball no pot formar-se al ritme que demanda el “mercat de treball” quan es troba precisament en un context de desocupació i precarietat.

e) La manca d’investiment en infrastructures, educació i formació.

f) L’endeutament d’empreses i de llars.

Despain concedeix que aquests pilars juguen més o menys rellevància segons els economistes. Els economistes conservadors cerquen les explicacions en el costat de l’oferta i en factors exògens, mentre que els economistes liberals (en el sentit americà del terme) ho fan el costat de la demanda i en factors endògens.

Però per Despain cap d’aquests sis pilars arriba al moll de l’os de la qüestió, és a dir al propi procés d’acumulació. La caiguda de les taxes de creixement o de creació d’ocupació cal explicar-la a través en una tendència interna del sistema d’acumulació capitalista. Michał Kalecki (1899-1970), en els anys 1930 havia aprofundit en la teoria marxiana sobre les tendències a la concentració i centralització de capitals com a conseqüència de la lliure competència, que s’acompanyen en tendències cap a la intensificació de l’explotació, el sobre-estalvi i el sub-investiment per part de les companyies que assoleixin un domini de mercat. En els anys 1940 i 1950, Josef Steindl (1912-1993) havia remarcat semblantment les tendències de “competència imperfecta” (monopolització o oligopolització) que acompanyaven a l’acumulació de capital. En la teoria de Sweezy, s’admet la capacitat del capitalisme monopolístic per crear noves capacitats productives i, en conseqüència, alimentar fases d’expansió econòmica. Ara bé, aquestes fases expansives promouen una desproporció entre el departament I (mitjans de producció) i el II (mitjans de consum) de la producció global, en favor del primer. Aquesta desproporció és pal·liada en part per un augment dels investiments no-productius, tant en forma dels esforços comercials, en forma d’investiments financers o en forma d’investiments públics (militars i civils). Aquests investiments no-productius vehiculen una part dels beneficis que, altrament, no farien més que augmentar la sobre-capacitat i afavorir ulteriorment l’estancament. De totes aquestes sortides, la que ha acabat dominant el panorama és la sortida financera, tal com manifestava per exemple Costas Lapavitsas a “Profiting Without Producing” (2014, https://www.versobooks.com/books/1506-profiting-without-producing).

Despain resumia doncs la visió de l’estancament secular des de la perspectiva d’un capitalisme monopolístic-financer:

a) L’alta capacitat productiva del capital monopolístic-financer genera un excedent enorme, que depassa la capacitat d’estalvi.

b) No hi ha oportunitats d’investiments amb rendiments adequats en l’esfera productiva per a tot aquest excedent.

c) Les condicions d’estancament que constitueixen la normalitat en el capitalisme monopolístic, afavoreixen el pes polític del capital per damunt del treball en la lluita de classes, cosa que s’expressa en un augment de la taxa d’explotació, augment que perjudica sobretot les capes més vulnerables del proletariat mundial

d) El poder de les grans corporacions per establir preus genera una jerarquia de taxes de benefici, per comptes de tendir totes a una taxa mitjana de benefici (tal com s’esdevé en la fase de “lliure competència”).

e) La regulació industrial ja no es fa tant a través del preu com per ajustos quantitatius sobre la capacitat productiva

f) Augmenta la taxa potencial d’acumulació del capital, amb la qual cosa creix la distància entre la producció potencial i l’absorció dels excedents generats.

g) El mecanisme principal per absorbir els excedents generals és el “malbaratament”.

h) Una part d’aquest “malbaratament” genera creixement econòmic i ocupació (els “bullshit jobs” que diu David Graeber, http://www.simonandschuster.ca/books/Bullshit-Jobs/David-Graeber/9781501143311)

i) Una altra part del “malbaratament” s’adreça a la financerització, que també estimula el creixement econòmic i de llocs de treball, però ho fa al preu de preparar crisis financeres de magnituds enormes.

El juny de l’any passat, Marty Hart-Landsberg publicava un article dedicat a l’estancament secular (https://economicfront.wordpress.com/2017/06/28/secular-stagnation/) en el context discursiu actual d’optimisme banal. Per Hart-Landsberg, pensant en l’economia nord-americana, calen canvis fonamentals consistents en expandir el poder de la classe treballadora, en augmentar la despesa pública en habitatge, infrastructures, atenció sanitària, educació i transports, i en prendre mesures que redueixin les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Al capdavall, deia Hart-Landsberg, l’expansió econòmica que viu ara l’economia americana és la que s’ha fet amb una taxa de creixement més reduïda. El bon funcionament del mercat de valors no seria cap bon indici, en tant que el seu creixement sembla ja del tot desvinculat del creixement de beneficis empresarials o de la renda personal mitjana. Així doncs, segons Hart-Landsberg:

“La recessió arribarà. En una era d’estancament secular això vol dir que l’ensulsiada atacarà una economia ja feble i una classe treballadora castigada. I la recuperació que seguirà serà probablement més feble que l’actual. Les forces del mercat no ens salvaran. Millores reals requereixen canvis polítics transformadors”.