El darrer escàndol entorn de la investidura de Puigdemont ha demostrat, més que cap altra cosa, una manca d’idees clares sobre quines han de ser les funcions de les Institucions Catalanes dins el moviment independentista, quan es troben sota la dominació obsessiva de l’Estat-Monstre “Leviatan”.

Arribats a una situació en què les institucions autonòmiques estan sotmeses a un control obsessiu i a la repressió permanent de l’estat espanyol, la qüestió que caldria posar sobre la taula no és “quines coses cal fer per a evitar la repressió damunt les institucions i els polítics que les integren” sinó aclarir de quina manera les institucions poden servir a la causa de la Independència i de la República catalana.

A la meva manera de veure, la pregunta fonamental que ara convé respondre és la següent:  Quina funció han de fer, en aquests moments, les institucions?

Jo crec que hi ha un problema general d'enfocament. Cal demanar-se, doncs, si les institucions actuals (vigilades estretament com ho estan) ens poden portar, fins al final, a la independència. Si, en aquestes condicions no ho poden fer, l'independentisme ha d'organitzar els seus fonaments d'una altra manera. I els partits i les institucions s'han de posar al servei de la nova forma d’organització.

Crec que si no aclarim aquesta qüestió sempre ens veurem condemnats a anar creant malentesos i confusions com els que estem vivint aquests dies.

Aspectes importants de la nova organització de l’independentisme

Segons mostren els debats actuals entorn d’aquesta qüestió, la nova acció que hauria d’emprendre ara  l’independentisme (després de la interrupció de finals d’octubre) hauria de resultar de respondre, amb la màxima objectivitat i honestedat, preguntes com aquestes: 

- Quines accions i mobilitzacions poden enfortir ara l'independentisme i frenar l'escalada de repressió i d'ocupació? 

- Quin paper ha de fer el parlament i el govern (sota vigilància judicial permanent)? 

- Com podem crear condicions materials per a mantenir la República independent de manera duradora?

Davant una agressió permanent, és un error estar només a la defensiva. Cal reaccionar per mitjà de la “Resistència no violenta activa”, tot passant a l’ofensiva. 

Diferents actors socials i polítics ja treballen per a definir unes línies d’acció que colpegin de manera eficient els interessos econòmics i polítics del règim monàrquic i monopolista espanyol. Però això s’ha d’organitzar bé amb una coordinació (o direcció) eficient i amb una recurs intel·ligent a formes d’organització que estiguin, tan com sigui possible, fora de l’abast dels mecanismes de repressió de l’estat espanyol. Només d’aquesta manera podrem respondre a les preguntes fonamentals del moment polític actual que hem formulat més amunt.

Abordant la segona de les qüestions, és raonable afirmar que, en el context actual, el Parlament i el govern de Catalunya no haurien d’encapçalar els passos fonamentals cap a la ruptura definitiva sinó que s’haurien de concebre com a elements auxiliars per a facilitar l’avanç de la consciència social i política de la població, promovent “polítiques republicanes” favorables a al poble català (principalment aprovant noves lleis socials com la de “pobresa energètica” abolides pel règim monàrquic espanyol). Promoure un gran debat social per a mostrar el que la República representa per al nostre poble. Si han de promoure la consciència social i política, l’acció de les institucions i els seus representants s’ha de fonamentar, doncs,  en la defensa dels principis i els objectius de la República catalana fent de la defensa de les idees i els objectius una qüestió irrenunciable. La promoció de debats republicans en la perspectiva del procés constituent hauria de ser la seva línia d’acció permanent. 

La confrontació amb l’estat ha de trobar un mur de contenció democràtica en les institucions catalanes que no han de cedir als xantatges i amenaces de l’estat espanyol tot posant en evidència la repressió i les manipulacions ideològiques, jurídiques i polítiques d’aquest règim polític corrupte.

Per la seva banda, el moviment popular independentista ha de prendre el protagonisme en el camí cap a la independència i la construcció de la República catalana dinamitzant noves propostes d’acció d’una incidència política i econòmica més gran. I ara s’ha d’organitzar d’una manera que no pugui ser objecte del joc judicial arbitrari d’aquest règim. Un cop s’ha demostrat que no existeix la via planera “de la llei a la llei” només podrem avançar realment situant la nostra acció fonamental de manera conscient, com hem assenyalat més amunt, fora del seu abast. El moviment independentista si vol sobreviure s’ha d’organitzar adequadament i ha de poder comptar amb la subordinació de partits i institucions als interessos del moviment.

Institucions espanyoles i institucions de ruptura

Malgrat el que diguin els polítics que les integren, els Parlaments i els partits parlamentaris de les institucions autonòmiques són institucions espanyoles, estan sota la jurisdicció de l’estat espanyol i sotmeses, per tant, a la seva arbitrarietat jurídica repressiva. 

Però l’independentisme posseeix, d’altra banda, institucions de ruptura que resulten de la lliure organització popular i que, en el seu funcionament, poden exercir la representativitat del poble català sense aquestes coercions de les institucions oficials de l’estat. Parlem de l’Assemblea de Representants Electes, una forma d’organització que ha permès, en diferents casos d’independències reeixides, recollir la voluntat popular i arribar a la proclamació de la independència sense les limitacions automàtiques dels òrgans estatals (com els autonòmics).

La situació actual, de blocatge institucional i d’amenaces de detencions i inhabilitacions continuades, demana doncs revitalitzar aquesta institució representativa d’electes que posseeix una important potencialitat política.

La lliure elecció de Puigdemont

Només hi hauria una manera en què el President Puigdemont pogués ser elegit pels catalans fora de l’entramat dels paranys espanyols: tal com s’ha estat proposant per la Xarxa, s’hauria de reunir amb aquest objectiu, fora de l’estat espanyol, una assemblea de representants electes catalans que portés la representació de centenars d’electes d’arreu del territori. 

Puigdemont seria així elegit president de la República Catalana sense la possibilitat que cap arbitrarietat pogués afectar el seu càrrec. I ell mateix podria designar (tot delegant el mandat popular) la persona que el Parlament de Catalunya podria escollir dins el Parlament autonòmic. Restaria així establert en la figura de Puigdemont un fonament bàsic (la Presidència de la República) de la nova legalitat republicana que haurem de desplegar d’ara endavant.

Aquesta operació política seria una aplicació interessant de la  funció d’una Assemblea de Representants Electes que es podria realitzar, a més, en un entorn democràtic i en funció de la lliure expressió de la voluntat popular.

El moviment independentisme català ha de començar a treballar amb l’audàcia que va demostrar el dia 1 d’octubre. És l’única manera de ser fidels a les nostres conquestes i a la força de la voluntat popular.

Carles Castellanos