Els estrangers quan vénen a Catalunya se sorprenen de la vitalitat que tenen les nostres comarques. En molts països ni saben què és la comunitat sociològica que aquí anomenem comarca. I es fa difícil explicar-los en què consisteix. Hi ha territoris en els quals la comarcalitat es fa impossible, o és una subdivisió desdibuixada i artificiosa. A Catalunya, no. En general, a la nostra terra, el factor determinant és la distribució de les cadenes muntanyoses que formen com una mena d'olles en el punt més baix de les quals hi ha la capital de la comarca. Per passar d'una comarca a la veïna cal, moltes vegades, salvar un coll o pas elevat.

La comarcalitat produeix una acció descentralitzadora oposada a l'absorció de l'àrea metropolitana barcelonina i és un factor democratitzador. Els costums i tradicions característiques de cada comarca hi són força ben conservats. I la Generalitat dels anys trenta tractà d'elevar la divisió comarcal a categoria administrativa, tot esborrant la divisió imposada en províncies.

Tanmateix, tornem a ésser al començament. En la nova Generalitat no s'esmenta per a res la divisió comarcal, tot i que l'Assemblea de Catalunya, l'Enciclopèdia Catalana, el diari AVUI, el Congrés de Cultura Catalana, etc., les tenen ben presents en els respectius continguts. També es podria dir que moltes capitals de comarca dimiteixen de llur funció de capitalitat i es limiten a la responsabilitat municipal.

Les comarques no acaben de sentir-se sobiranes, en llur àmbit. Els partits tampoc no empenyen gran cosa en aquest sentit. Més aviat amb llur competitivitat han fet que es perdessin assemblees democràtiques comarcals que tingueren força en els temps de més vitalitat de l'Assemblea de Catalunya. Ara dóna la impressió que endins de cada comarca tot és caòtic, cadascú va per on vol i xoca amb els altres cegament.

La nostra democràcia, bastida sobre unitats territorials de dimensions més humanes, podria ser un model d'humanisme. Ens deixem perdre allò que és l'enveja de molts altres pobles.

Tant de bo que, de nou, cada comarca torni a alçar el seu cap, torni a constituir l'assemblea popular comarcal, tingui un òrgan periòdic d'expressió, prepari un programa d'actuació comarcal i emprengui el camí cap a la seva pròpia institucionalització.

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina