Obrir el diari. Encendre la televisió. Donar un cop d’ull a les xarxes. Hi ha una lògica humana en algunes de les sensacions de culpabilitat que pot tenir la víctima. L’acte que conforma l’agressió contra ella pot ser percebut de diverses formes però, els factors subjectius que dibuixa la culpa en l’imaginari d’aquesta i en el col·lectiu, és infinit i fàcilment distorsionant.
Una manera senzilla de seguir amb les nostres vides quan ens trobem davant de fets terribles, com a mers espectadors, és atorgar-li al fet una relació de causa i efecte que ens acomodi el cervell al benestar de les nostres pors, que no ens faci sofrir en excés i que ens exoneri de posar a treballar la màquina de la compassió, de la denúncia, de la reparació.
D’aquesta manera els titulars parlen de nenes que van desaparèixer quan en realitat van ser segrestades, descriuen fil per randa seqüències d’humiliació sexual amb cert regust de premsa rosa macabra o justifiquen directament actes d’agressió i d’abús perpetrats sense recança.
Assistim atònits a una repetició sistèmica de rols comunicatius que no persegueixen donar llum als motius veritables del perquè d’una agressió, sinó que en quòrum de pau mental i descans cristià, ens donem suport els uns als altres amb un...”s’ho ha buscat...Alguna cosa hauria fet...Ho va provocar...”.
Atenuant preparat per al botxí. Culpabilització de la víctima. Mea culpa retòric del feble agredit en ingènua segona derrota. Creació continuada d’una mentida anomenada “voluntat de ser agredida”, imputada a la víctima. Calma i pau social perquè els monstres irracionals amb comportaments salvatges no existeixen. Són les víctimes d’aquests que els han provocat o hi han set imprudents.
Padrina a la porta d’una escola, preparada per votar: és VÍCTIMA dels pals i cops.
Nena assetjada per les companyes a l’escola: és VÍCTIMA del grup prepotent.
Treballador sota mecanismes d’abús laboral: és VÍCTIMA al seu entorn de feina.
Ens volem vives i amb vides dignes.
“Que la manada de lobos no encuentre más ovejas aisladas”.