"La mort de l’últim Comte d’Urgell”
Aquest poema tracta el moment de l’empresonament i la mort del comte “dissortat”, justament quan ja porta més de vint anys de captiveri (els estudis històrics indiquen que fou assassinat als dinou anys i escaig, però el tractament literari sempre ha arrodonit aquesta xifra). La desdripció el situa a la presó de Xàtiva, on els fills del ja difunt Ferran d’Antequera acudeixen per visitar-lo i donar-li mort. Aquesta versió coincideix amb la tradicional i històrica, a grans trets. Però si fem una comparació amb La fi del Comte d’Urgell (crònica anònima del segle XV), tot tenint en compte que aquesta obra no s’havia editat encara aleshore i que la seva recepció s’havia donat per diferents vies orals o manucristes, podem observar que, encara que hi coincideixin en molts aspectes, en tants d’altres la versió de la mort del comte és ben diferent. El cas és que no només dista de la versió d'Àngle Guimerà, sinó també de casos com el del poema d’Albert de Quintana ( autor de la “Cansó del Comte d’Urgell. En Jaume lo Desditxat”).
L’apartat de La fi del Comte d’Urgell que relata aquest succés descriu les motivacions polítiques concretes dels infants que volen assassinar el comte. Aquest punt no apareixerà a cap dels poemes d’aquests dos autors:
“(...) com no agués infants, reduptant-se que per la desliuració del comte no resurtís qualque torb sobre lo regne, qui li impedís la successió, attès majorment que lo rey aturave en les parts de Itàlia fora de aquest regne, tractà molt secretament ab los infants sos frares que lo comte morís, fahent compte que home mort no fa guerra, e que pus fos mort may no·s paralaria pus d’el. E, de fet, portant a executió aquest tracte e empresa, ells agueren certas letras del rey Alfonso deressades al catlà del castell de Xàtiva, ab las quals li escriví e manà que si lo rey de Navarra, son f[r]are, a cavall, ab los altres infants se trobaven en lo castell, que ell fahés e complís sens tota dilatió totas aquellas cosas que ells volguessen e ordenassen, com si la sua persona hi fos present.”
Un altre aspecte que apropa la versió de La fi del Comte d’Urgell al tractament de Guimerà és l’hora del dia en què es donen els fets. Al poema de Guimerà es descriu a la primera claror del dia, tot i que el context és fosc perquè s’hi descriu els passadissos i cambres del castell: “(...)se n’entran de lo compte en la presó/ lluminan las miserias de la torre/ de tres atxas de vent a la claror.” I a la versió de La fi del Comte d’Urgell: “E quan era encara molt matí, lo catlà los dix que encara no era llevat del llit;”. Per contra, el poema de Quintana situa el succés al vespre: “Un vespre, dels que tenen – negra senyal, (...)”.
Però són més els aspectes que separen la versió literària que es va donar al succés de la mort del comte que no les coincidències amb la versió de La fi del Comte d’Urgel. Al tractament de Guimerà els infants executors de l’assassinat entren directament a la cel.la, manen aixecar-se al comte i l’increpen amb supèrbia. A la crònica, en canvi, la descripció narra que el carceller, molt respectuosament, desperta el comte per avisar-lo de la visita: “-Senyor comte, açí són lo rey de Navarra e los infants don Henrich e don Pedro, qui us demanen, car dien volen parlar ab vós; així que, si us plaurà, levau-vos e veniu, car ells vos demanen cuytadament, que diuen que se’n volen anar-.” El carceller encara l’acompanyarà a una altra cambra, on esperen els infants. És llavors, a la versió de la crònica, quan el comte proferirà la coneguda maledicció o profecia: “(...)que abans que no seran passat sinquanta anys la mia sanch e destrucció serà vindicada, no solament en aquest, mes en tots aquells qui són estats causa e occasió de la mia destructió-.”Tenim, doncs, dues, o diverses, versions dels fets. Això demostra que la recepció del llavors manuscrit o manuscrits sobre La fi del Comte d’Urgell no havia existit sinó a través de circuïts que deformaven la versió aquesta primera crònica, com ja he apuntat abans. Això es demostra encara més si tenim en compte que la versió del modus operandi és totalment diferent al tractament literari. A la crònica, que ja he apuntat més amunt que va ser font de diversos tractats d’història del XVII i XVIII, la mort del comte és mitjançant l’asfíxia: “E, axí, dins lo retret, lo comte fo offegat per los qui ab ell éran dins”. No és el cas de tot el tractament literari de la Renaixença, en què el Comte d’Urgell és assassinat a cops o amb arma blanca. En aquest poema primerenc de Guimerà el comte mor a cops i amb la cobertura de la foscor: “Tiran la atxas y en reyant la fosca/ a lo trist presoner donah tans colps/ qu’ a la fi estes y sense señal de vida/ lo deixan per lo sol de la presó”. Guimerà, però, al tractament de la mort del Comte d’Urgell d’altres obres donarà una altra versió de l’assassinat. Quintana, en canvi, ofereix la versió de l’arma blanca, menys prosaica, i que propicia la relació simbòlica de la sang vessada amb la ferida de mort que pateix la pàtria: “!Lo ferro en sas entranyas – clavá en Joan/ ab la mort, ha trobada – la llibertat.../ La teva !O pátria mia! – vuy nada en sanch;/ en caxa ben folrada – clavada estàs!”
Pel que fa a aquest poema de Guimerà en relació amb La fi del Comte d’Urgell encara caldria comentar el fet que en el cas del poema l’infant don Joan mana al carceller que doni una versió enganyosa de la mort del comte, per amagar l’assassinat, i que digui al poble: “Direu dema a n’al poble qu’a en Lluch muri/ “que natural del Compte fou la mort”.” A la crònica, el carceller, que abans de la visita dels infants ha rebut una missiva del rei Alfons per tal que facilités la visita dels infants, que ordena que tinguessin plena autoritat com si del propi rei es tractés, resta rera la porta durant la visita i el succés de la mort del comte, escoltant. Quan se’l troba mort arrenca a plorar, i es pregunta quines explicacions haurà de donar ell tant al rei com al batlle de València sobre aquest fet; a la qual cosa els infant li responen que la mort ha estat voluntat del rei i que “fingís e que digués com ell lo avia trobat mort en lo llit.”, fet que causa una gran pena al carceller.
“La mort de l’últim Compte d’Urgell” conté el component dramàtic dels diàlegs propis de moltes mostres de la poesia de Guimerà. El poema està dividit en dues parts, la primera de les quals és una introducció al tema i on es fixa la idea que el presoner viu una mort en vida, tòpic sobre el captiveri del Comte d’Urgell que també està present a la crònica citada i posada en boca del propi comte com a reflexió. La resta de la primera part del poema gira al voltant de la idea del “Dissortat” i del seu desgraciat destí, lligat al destí de Catalunya i Aragó. També es descriu el tòpic del reu, que observa el “cel hermós” des dels gruixuts barrots, i que sobreviu a base de “lo pa qeu li tiraban malehit”. Però també s’hi assaja el monòleg; un gènere que posteriorment conrearà també amb una peça sobre el mateix tema, i que té una correspondència “bessona” amb un altre poema, “Mort d’En Jaume d’Urgell”.
D’aquesta primera part també es pot destacar les ressonàncies ausiasmarquianes de diversos versos: la idea dels verms del poeta valencià està plasmada aquí, com a figura del remordiment i record del desafortunat, en l’ “insecte hermos que mata sens semtor,/ ab son roseg que arriba fins a l’ánima/ de sa vida l’arrel va consumint”. I encara, també de ressonàncies ausiasmarquianes, els versos de component necrològic “no vull ressucitar a prop dels vius,”, que bé poden respondre a l’adscripció estètica romàntica com a la recepció del clàssic català.
La segona part del poema descriu l’entrada dels infants i l’assassinat del comte. En entrar els infants el primer que fan és retreure l’orgull i pretensió a la corona del comte, a la qual cosa el “Dissortat” es defensa amb arguments de justícia i retrets d’estrangeria. La invocació a la nissaga de reis catalans, com a argument legitimador, que ja hem vist abans en altres casos, també es dóna aquí: “Lo descendents dels Peres y dels Jaumes/ sosls l’espanta lo viure sens honor”. També la personificació de la pràtria en la seva persona, la idea de pàtria esclava que seguirà el seu destí. El seguit de paraules del comte abans de morir són una formulació, en definitiva, de les desgràcies que patirà el país, encara no conscient de la fatalitat de la tria a Casp. Però que acaba amb una esperança, que lliga amb el tòpic de la “maledicció” llençada pel comte, en què es restablirà la seva figura i el poble català clamarà justícia: “Llavors diras ab mi, pàtria estimada,/ ab un crit que retroni per lo mon:/ malhaya sa nissaga de traidors!”.
"Mort d’En Jaume d’Urgell”
Aquest títol dóna nom a dues obres de Guimerà homònimes, el poema i el monòleg, que són una mateixa obra traslladada de gènere. Ben bé un calc. Ja havia comentat més amunt la capacitat de Guimerà per compartimentar temes; aquest és un cas, però, de trasllat calcat d’un poema al monòleg. Ara bé, el fet que el mateix títol serveixi per a les dues composicions podria ser degut a un error (a les Obres Completes de l’Editorial Selecta totes tenen el mateix títol). Miracle cita una composició, escrita durant els anys que Guimerà és director de La Renaixensa, entre 1881 i 1887, que té com a títol Mort del Comte d’Urgell, que bé podria tractar-se d’aquest poema homònim al monòleg. El fet que a l’índex de les Obres Completes no consti el nom del poema també apunta a la possibitat de l’error. En qualsevol cas les dues composicions són ben bé germanes clòniques, amb l’única diferència de les apuntacions teatrals al monòleg.
Aquests poema i monòleg recorden bastant al tractament d'Antoni de Bofarull a la seva novel.la (L’Orfeneta de Menàrgues), al capítol X, quan parla amb les estrelles, però els fets que es descriuen són diferents. La composició és un monòleg del comte, que es debat entre el somni i la realitat, i que se situa a la mitjanit. El Comte d’Urgell ha estat ferit de mort per arma blanca pels infants que l’han visitat, i en el deliri llença els improperis contra els seus assassins, amb unes reflexions finals sobre els fets que l’han dut a la presó i a la mort.
La descripció és diferent dels seus tractaments anteriors (la mort per arma blanca que el fa morir desagnat i a poc a poc). Però aquí s’hi afegeixen altres elements com el fet que el comte es cobreix el rostre per no mirar-los la cara, ja que li recorden el rei Ferran; o bé el fet que els escup a la cara tot dient “Té: és per tu: tota una raça/ per la boca d’un vell és qui us afronta”, a la qual cosa els infants l’ataquen i el fereixen de mort. A partir d’aquest moment el comte diu que desperta d’un malson, que és un malson que es repeteix cada dia, i que lliga amb la idea de la mort en vida que apareix en altres obres.
A l’agressió mortal i a la situació ambigua de deliri hi segueix una rememoració del records del Comte d’Urgell, en una mena de regressió psicològica a les portes de la mort, fins que descobreix les torxes a terra, i la sang i la daga que l’ha ferit. Durant el deliri rememora la seva geografia originària, que dóna pas a un seguit d’imatges i records, quan ja és conscient que ha estat mort per la daga que hi ha a terra: són records associats als seus fills i als setge de Balaguer i a les bombardes. Finalment, quan se sap prop de la mort i cerca la redempció religiosa, troba una creu a terra, que és el puny de la daga; aquesta escena, que podria semblar irreverent, està en la línia del tractament religiós de Guimerà: el comte cerca la redempció cristiana, però no la dels falsos cristians que l’han matat, sinó la vertadera:“És el puny de la daga amb què m’occiren.
Lluny de mi; jo no et vull, que tu em recordes,
no la creu de Jesús: la del mal lladre;
i en ella preguen els botxins dels pobles.”
La composició acaba amb un comiat a la pàtria, i amb un interrogant en què es demana on són els seus fills i on és Catalunya. Finalment mor, sense resposta, i amb la fras “Dau-me altra tomba”, que intensifica la idea de la mort en vida.El tractament, aquí, i en relació amb tot el que s’havia escrit fins aleshores, i a banda de les diferències o similituds de detalls, és novedós. Tot i que també es pot enllaçar amb el monòleg interior del rei Ferran d'un altre poema de Guimerà com és
“Lo vectigal de la carn”. Fins aleshores el tractament històric no havia pretès donar un missatge per als esdeveniments coetanis. Aquí Guimerà evoca una circumstància històrica per aplicar-la al seu context actual. Són els anys en què Guimerà ja ha pres un discurs catalanista definit, i en què als seus parlaments és recursiu el motiu del Compromís de Casp i la injustícia contra Jaume d’Urgell (1). Són anys de reivindicació i articulació nacional a Europa i a Catalunya.
NOTES:
1) Jocs Florals Sarriencs. Discurs de Presidència. A Sarrià, en la solemnitat de la repartició de premis, el dia 4 d’octubre de 1901:
“El Catalanisme arrenca, i, per tant, va prendre naturalesa humana, de la tremenda injustícia que es va cometre contra Catalunya aleshores d’aquella primera espasa que la més vil traïdoria li va clavar en el seu cor de mare amorosíssima”
“Mes llavors va ésser quan la supèrbia d’un home que tenia pertorbada l’Església, i que no capim com Déu va consentir-ho, s’agafà per no caure al cos de Catalunya i al de tota la Confederació aragonesa, arribant-se pr les trapaceries d’aquest Papa fals a què la corona honrada dels Berenguer, d’en Jaume el Conqueridor i d’en Pere el Gran passés a la testa d’un trastàmara. I en proclamar-se la malifeta, per boca d’un frare, que parlava del cel, mes que anava amb el cap baix mirant a la terra, en la que feia de cacic com els d’ara, enmig de les aclamacions de la gent mercenària al príncep estranger que per rei ens imposaven, es va sentir vibrant i amenaçadora la protesta dels bons fills de la Pàtria que es traïa. I aquella protesta d’un grapat d’homes desconeguts, quals noms i quals despulles el temps ha engolit en els seus abismes, en nom i en representació va ser feta de nostre llinatge, en nom i en representació de la nostra raça, de la nostra nacionalitat, en nom i representació de totes les generacions que havien viscut, de les que vivien i de les que havien de néixer! I aquell crit esborronador de protesta va quedar pels aires, i, congriant tempestats espantables i agombolant en estendre’s altres protestes, va anar d’unes ànimes a altres generacions fins a arribar als nostres dies; que aquella protesta i totes les ha fetes el Catalanisme; que de Casp i d’aleshores arrenca el Catalanisme; i d’aquell arbre que degota sempre sang viva, nosaltres en som fins avui la darrera brotada.
"Va néixer, doncs, a Casp la causa de Catalunya, i la nova tristíssima va córrer com un llamp per totes les planures i muntanyes de la Terra esglaiant a les ànimes. Mes la protesta alçà la veu irada i parlà i fort a Balaguer, últim refugi de la que era fins llavors sens màcula, independència enyorada catalana. Parlà fort i clar, molt més fort que les bombardes, en la llengua de la Pàtria, part de dintre dels seus murs, que no van ésser tan ferms comel fit dels seus fills, mentre part de fora es maleïa i es befava l’esperit de la Pàtria en llengua estrangera, que ja mai més va deixar de gallejar com a mestressa arrogant i baladera a Catalunya. Caigué vençuda la causa als peus d’un estrany avorrit fet senyor nostre contra totes les lleis de la Terra; mes la protesta de Casp no hi cabia en cap fossa, i feia el seu camí de sacrificis dreçant-se i caient i tornant-se a alçar sempre, encarnada en els millors fills de la pàtria. I així, un dia el veiem al Catalanisme, vestit amb la gramalla dels Consellers de Barcelona i portant la veu de tot un poble, com puja les escales del palau de l’intrús per humiliar-lo i aixafar la seva supèrbia i llençar-lo de la ciutat que és cap de Catalunya, a la que ell amenaça amb el puny clos, mes de lluny, invocant la venjança; i un altre dia veiem com traïdorament per mans reials s’apunyala al Catalanisme, creient que se’l remata, en la presó de Xàtiva; i el tornem a veure dret i arrogant com branda el ferro de la protesta armada i alça el coure en tots els cloquers de Catalunya, llençant arreu de la Terra empaitats com gossos folls, a un mal rei Joan i a una pitjor reina madrastra; i un altre dia torna a caure el Catalanisme esclafat sota el pes afeixugant de les dues Castelles, que li tirà al damunt en Ferran el Catòlic, asseient-hi a sobre, a la fi, com a personificació de la unitat i de tot el desgavell i rebaixament i rebaixament que vindria amb els segles, una dona boja, que ella va ser la primera reina d’Espanya; i tornem a veure el Catalanisme altre cop."
“Ja són aquí altre cop els catalans que mai acaben el coratge, els descendents d’aquells que per la llibertat sacrificaren la vida, els catalanistes de Casp, els catalanistes de Balaguer, els catalanistes de Joan II, de Felip IV i de Felip V, els catalanistes d’avui i els de demà i els de sempre.(...)”