El dia 1 d’octubre a Lleida ens vam aplegar vora 3000 persones a les 7 del matí per defensar els 26 col·legis electorals. Gent de diferents edats i sensibilitats polítiques, veïnes i veïns, coneguts o gent del barri que mai hauries pensat trobar-te en una situació com aquesta, un moviment transversal en edats i sensibilitats polítiques, assumint compromís polític i risc per la pròpia integritat personal, com vam poder comprovar mes tard.

De fet, malgrat càrregues policials contra persones que feien resistència pacífica en 7 dels 26 col·legis electorals, algunes d’una brutalitat extrema, a Lleida es van reobrir gairebé tots els col·legis i moltes de les persones que es trobaven en col·legis que van tancar es van desplaçar a defensar els que encara continuaven oberts.

De ben segur un dels aspectes positius del procés es la repolitització i l’empoderament que ha de moltíssimes persones, la recuperació de d’interès per la vida pública, per la defensa de les llibertats col·lectives, entre elles la nacional.

Una repolitització que ha permès una acumulació de forces cap un objectiu comú, la constitució d’una República Catalana que representa una finestra de ruptura envers el sistema polític, social i econòmic que actualment impera (i mai millor dit) en l’Estat Espanyol.

La proclamació de la República Catalana com materialització del mandat popular sorgit del referèndum i la posterior suspensió que es va dur a terme el 9 d’octubre al Parlament de ben segur no va ser la notícia que moltes i molts esperàvem, la reacció de l’Estat Espanyol, amb PP, Cs i PSOE al capdavant, sí.

Avui, la proposta de tancament del procés constituent, i de tota la força de transformació que arrossega, es diu reforma constitucional. Un fet que l’oligarquia de l’Estat Espanyol coneix força bé i que ha proposat en boca del sistema bipartidista apel·lant a un seny i al diàleg que negaven fa quatre dies quan justificaven la repressió desmesurada per segrestar urnes i evitar escoltar la veu de les catalanes i catalans.

Aquesta nova transició que proposen, que continua el model de transacció de l’anterior, només serà possible si ens poden afeblir o desencoratjar. Cap reforma es pot fer sense una majoria social que l’accepti o bé que s’hi inhibeixi. La defensa i l’esforç en el manteniment de la cohesió, la mobilització continua i el procés d’acumulació de forces hauria d’ésser un dels nostres principals objectius per evitar-ho.