Comparteixo gairebé totes les idees que Pere Cardús ha tingut l’amabilitat de resumir-nos en el seu article del 4 d’octubre a Vilaweb. També coincideixo amb la seva confiança en el Govern i les organitzacions independentistes amb representació parlamentària (suposo que l’oblit de la CUP ha estat accidental). Però m’agradaria fer un breu comentari a una de les idees que ens exposa el periodista.
Al final del tercer punt de la seva relació escriu: “l’única mediació possible i que pot acceptar el govern català és la que proposi l’aplicació del resultat del referèndum o un nou referèndum que sigui reconegut i respectat prèviament per l’estat espanyol”. La part del fragment que he destacat en cursiva es contradiu amb el primer punt de la seva llista, que, tot sigui dit de passada, trobo d’una clarividència exemplar.
En el moment sociopolític a què ha arribat el conflicte, no crec que, d’una banda, es pugui afirmar (amb tot l’encert del món) que “el poble ha complert allò que li van demanar” i que ara “ho ha de complir el parlament sense dilacions”, i d’una altra, una mica més avall, suggerir que una de les possibilitats sorgides en una hipotètica mediació internacional i acceptable pel Govern podria ser la celebració d’un segon referèndum d’autodeterminació. Com el mateix Cardús es pregunta al principi, si s’arribés a aquesta situació, “quin missatge donaríem als ciutadans que van arriscar la integritat física precisament perquè hom els havia dit que aquesta vegada [el referèndum] seria vinculant?”.
Aquest suggeriment, a part de contradictori, s’acosta perillosament a les propostes que es fan des del sector de Podem, sempre contrari a la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre. No hem de perdre de vista que, darrere d’aquest rebuig, i astutament dissimulats, com a mínim hi ha tres factors clarament conflictius amb els interessos independentistes: la voluntat de no acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles, la impossibilitat de superar el marc de l’estat espanyol a l’hora de plantejar-se la ruptura amb el règim del 78 (això és, ras i curt, el que suposarà la independència de Catalunya) i l’intent de diluir el potencial revolucionari del poble català en la campanya espanyola per treure Rajoy de La Moncloa. Necessitem, per tant, ser molt curosos amb l’anàlisi de la situació política. No podem deixar ni una escletxa per on s’escolin les tesis espanyolistes dels “equidistants”.
Arribats a aquest punt, l’única nova consulta que seria acceptable és la d’un referéndum d’aprovació de la constitució catalana, emparat, si es pot, per una mediació internacional. Mentrestant, però, i independentment de les declaracions solemnes que s’hagin de fer, cal proveir d’eines reals la nova república (que ja va sortir al carrer dimarts passat en un clar rebuig a la supèrbia de les autoritats espanyoles), és a dir, s’ha de materialitzar la desconnexió. També en això hem de renovar la confiança tant en el Govern com en els nostres representants parlamentaris.
Tot plegat continuarà requerint la col·laboració del poble. Tornarem a sortir al carrer, no només quan se’ns cridi a ratificar la constitució, sinó, com molt bé planteja Pere Cardús, quan haguem de protegir el Parlament o el Palau de la Generalitat. En aquest sentit, m’agradaria fer una última consideració. No dubto que el Govern tingui previst “com caldrà reaccionar en cas d’un fet d’aquesta magnitud”, però crec que també hauria de tenir un pla, ara sí, per protegir la gent. Anirem en massa a envoltar la seu parlamentària o a ocupar la plaça de Sant Jaume, però ja no podem ser l’única força pacífica de xoc. Potser ha arribat l’hora que els bombers també comptin amb el suport de la policia nacional de Catalunya.
Ignasi Farinyes Gasalla
Filòsof