Sovint, per mala fe o per desconeixement del context històric en el qual es produïren els fets, s’han fet servir les crítiques que J.Peiró fa en el seu recull d’articles, Perill a la reraguarda, per a desprestigiar el moviment anarcosindicalista i el procés revolucionari que s’havia iniciat amb la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes ( del 21 juliol al 27 setembre) i el Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços (24/10/1936) del Govern de la Generalitat de Catalunya.

Els 23 articles recollits a Perill a la reraguarda són articles escrits a remolc dels esdeveniments socials que es produeixen a una velocitat accelerada, J.Peiró en dona la seva opinió política per tal d’orientar, esmenar, el que de vegades, segons el seu criteri, es pot millorar. En diversos d’aquests articles, J.Peiró critica la violència gratuïta, sense sentit, les execucions extrajudicials sense garanties. Ell defensa la justícia revolucionària dels Tribunals Populars, la justícia de classe. Encara que la figura de la justícia porti els ulls tapats,com a senyal d’imparcialitat, sempre es decanta a favor de l’Estat, del capital financer, bancari, dels elements que tenen el control econòmic.

Potser perquè J.Peiró havia patit presidi, havia viscut la Llei de Fugues, aplicada als seus companys de la CNT, la deportació, la violència de la Federació Patronal exercida per la policia i el Sindicat Lliure a l’època de la guerra social (1917-1923), exigia que els feixistes, els possibles delinqüents, tinguessin dret a ésser escoltats, a la defensa jurídica a la qual no tingueren accés els militants obrers de la CNT, durant la monarquia borbònica.

 Com a explicació, justificació de tot l’abans esmentat, volem fer un comentari sobre l’article, Un curs d’actuació revolucionària, publicat  al diari Llibertat, Mataró, 27 d’agost del 1936. Correspon a les pàgines 37-43 de l’edició feta pel Patronat Municipal de Cultura i editorial Altafulla l’any 1987. Transcric l’inici de l’article, prou clar sobre la posició de J.Peiró sobre la violència revolucionària.

El curs serà petit, però eloqüent. En  el precís moment que el poble revoltat, amarat d’indignació, conquesta el poder de les ciutats i viles, és arribada per a ell l’hora de la justícia popular. Un poble que durant segles i més segles ha hagut de sofrir tots els escarnis, totes les vexacions, totes les injustícies econòmiques, socials i polítiques, troba  justificació a totes les seves violències. Si els burgesos aferrissadament explotadors cauen exterminats per la santa ira popular, la gent neutra, el poble espectador, troba una explicació a l’extermini. I el mateix passa si els exterminats són els cacics, els clergues entregats a les activitats polítiques de tipus reaccionari i ultramuntà, i tots els carques.

La revolució és la revolució, i és de sentit lògic que la revolució comporti vessament  de sang. El sistema capitalista, el poder temporal de l’Església i l’imperi de tots els caciquismes, a través dels segles han estat sostinguts i alimentats amb el dolor i la sang del poble. Lògic és, doncs, que en triomfar el poble, aquest tingui un moment per a vessar la sang dels qui han mantingut, durant segles i segles, llur poder i els privilegis llurs per mitjà de la violència organitzada, produint dolors innecessaris, sembrant malvestats i la mort.

L’article és el resultat de l’esclat d’un conflicte bèl·lic i d’una guerra de classes, que passant per la confrontació  del 1917-1923, i els Fets d’Octubre del 1934, generen una situació de venjança de classe, resultat dels odis, ressentiments, injustícies patides pel moviment obrer i altres sectors populars des del 1917 fins a l’inici de la guerra del 1936.

Deixat clar en la primera part de l’article la seva posició a favor del procés revolucionari, en la segona part defensa la justícia popular, però critica la crema d’esglésies, la crema de convents, com a una forma de violència innecessària, gratuïta, parla del “ vessament de sang inoportú i injustificat”. L’home que patí l’assassinat dels seus amics, Francesc Layret el 1920 i Salvador Seguí el 1923 a mans dels sicaris del Sindicat Lliure, braç armat de la patronal, no vol que una ignomínia d’aquestes característiques es torni a repetir, encara que sigui amb els seus enemics de classe, creu i exigeix l’aplicació de la justícia revolucionària.

Estableix una diferència ètica entre els esbirros del governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (1862-1938), i després governador civil (1920-1922), i el cap de la policia a les seves ordres Miguel Arlegui Bayones (1858-1924), i de l’altra banda els revolucionaris que imbuïts dels seus ideals de transformació social, de respecte a la vida de les persones, creuen que s’ha d’actuar amb ponderació, fent estalvi de la violència innecessària. J.Peiró en aquest article deixa els conceptes clars, com gairebé sempre fa en els seus articles i actuació política, alhora demostra la seva autoritat moral i humana exercint una crítica dura contra unes actuacions que creu que van contra  l’ètica revolucionària.