L’anomenat Tercer Reich fou derrotat per la Unió Soviètica, això ja no ho nega ningú. Tot i així, al front occidental també hi va haver batalles importants, la que més, el desembarcament de Normandia, en l’èxit del qual tingué un paper destacat l’espia català de dretes i espanyolista i, no obstant, antifeixista, Joan Pujol (nom en clau, Garbo). De Sword (una de les platges on van desembarcar els britànics el 6 de juny de 1944) fins a la ciutat de Caen hi ha encara no catorze quilòmetres que es fan en un matí passejant a la vora del canal. Fa 73 anys els aliats van tardar 2 mesos sencers a fer el recorregut perquè l’enemic va posar tot l’esforç en intentar evitar que nord-americans i britànics consolidessin un cap de pont des d’on rebre reforços i subministraments a gran escala. Els alemanys sabien que si els aliats ho aconseguien, ja ningú no els podria aturar fins als següents obstacles geogràfics importants: el Rin i els Alps. És per això que, quan a mitjans d’agost l’estat major alemany va adonar-se que havien perdut definitivament la batalla de Normandia, va córrer a retirar el gruix de les seves forces i a declarar París ciutat oberta (no presentarien combat). Els aliats, conscients de la importància simbòlica de la presa de la capital francesa, van cedir l’honor a les tropes de la divisió Leclerc, amb l’objectiu mal dissimulat de potenciar la figura del general De Gaulle en detriment de la resistència interior d’hegemonia comunista. Una de les companyies que integraven aquella divisió cuirassada, la novena,  estava comandada per militars francesos però integrada gairebé en la seva totalitat per soldats provinents de la desfeta republicana espanyola. Gràcies, suposo, a la seva vàlua i experiència militars, aquesta companyia feia tasques de reconeixement i solia avançar-se a la resta de la divisió. Fou per aquest motiu que aquell 25 d’agost els Sherman i half tracks  de la nueve, amb noms tan significatius com Ebro o Guadalajara,  foren els primers vehicles aliats a passejar-se per París.

Malgrat la poca transcendència militar d’aquella acció, el cert és que el fet que fossin “rojos espanyols” ha servit per recordar al món la continuïtat entre la lluita antifeixista que tingué lloc al sud dels Pirineus i la que posteriorment s’escampà per tot Europa i, alhora, per denunciar que tant sacrifici no tingué recompensa en permetre, els aliats, que Franco es mantingués en el poder 30 anys més.

Però el record i els homenatges a la república espanyola, la Guerra Civil i l’exili tenen també una intencionalitat política respectable però gens innocent. Des de l’esquerra espanyola s’utilitzen per construir un imaginari nacional alternatiu al de la dreta i per definir una espanyolitat més atractiva i presentable. I és cert que les desgràcies compartides uneixen i que, igual que les carnisseries de la Gran Guerra van ajudar a consolidar la identitat francesa, també les heroïcitats i penúries  de la guerra i l’exili uniren als que les patiren fos quina fos la seva llengua o nació. Tant és així que fins i tot als independentistes que hem vingut després se’ns fa difícil no simpatitzar, ni que sigui una mica, amb la bandera republicana espanyola. Però els fets són els fets i la realitat és que aquella república no fou més que un breu parèntesi en tres segles de totalitarismes borbònics, que la restauració de la Generalitat fou la resposta aigualidora a la proclamació de la república catalana de Macià, que aquesta mateixa república espanyola suspengué més tard l’autonomia i feu empresonar al govern Companys i que va ser el president Azaña qui digué, per exemple, que "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retorne a Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino"