L’entitat Federalistes d’Esquerres ens proposa un federalisme pimargallià de pa sucat amb oli on el pacte federal, lliure, entre iguals i sinal·lagmàtic es limita a maquillar i mantenir la naturalesa de la descentralització autonòmica de l’Estat espanyol perpetrada durant el postfranquisme.
Simptomàticament, en el seu web no hi trobareu cap esment al pensament de Josep Narcís Roca i Ferreras, un destacat membre del Club dels Federalistes, una entitat combativa, etiquetada com a “intransigent”, i que entre 1868 i 1869 va advocar per la creació d’un Estat Català de base republicana, popular i democràtica.
El principi federatiu partiria de les nacions constituïdes en estats, lliurement federats per formar uns Estat Units d’Ibèria que al seu torn s’haurien de vincular a un pacte federatiu a escala europea.
A partir de 1874, amb la Restauració borbònica, Roca i Ferreras va refermar la idea que l’autogovern de Catalunya només pot assolir-se o bé per la unitat federal o bé pel separatisme i va fixar la seva posició en els termes següents: “El llaç federatiu és més fluix que la unitat i més estret que la separació i que la senzilla aliança entre Estats estrangers una als altres. No convenint-li a Catalunya l’una i l’altre avui dia, la situació confederada és la que més pròpiament li escau. Un altre dia tal vegada hagi d’acudir a la separació; no avui”[1].
No obstant això, el mateix Roca i Farreras, va arribar ben aviat a la conclusió que la federació amb Espanya era impossible i, per tant, va ser el primer federalista que va fer el pas a l’independentisme tal com va quedar reflectit en un manifest seu llegit al Míting Proteccionista al Teatre Novetats, el 25 de juliol de 1886, i que es cloïa amb les paraules següents: “Llibertat i fraternitat ha de ser el nostre lema, catalans; independents i agermanats. Visca Catalunya, visca la independència nacional!”[2]
Després de tants anys, resulta irònic que hi hagi qui continua pensant que l’encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol es resoldrà amb una reforma de la Constitució de 1978 i l’impuls d’un procés constituent d’àmbit estatal que desenvolupi un federalisme radial. Bàsicament, la correlació de forces espanyola actual fa impensable que es pugui emprendre una reforma constitucional i… encara menys que es plantegi en clau federal. Deixem-ho clar: no hi ha una majoria parlamentària que ho permeti, ni cap moviment social que hi empenyi.
Tal com expliquen Mireia Vehí i Albert Noguera, als Països Catalans, i a Catalunya en concret, la lluita de classes “pren forma de lluita nacional en la mesura que només generant un procés de ruptura nacional serà viable obrir un procés constituent”[3]. I, en aquest sentit, apel·len a articular una tàctica foquista i a redefinir el federalisme en un sentit transformador la qual cosa implica “entendre’l no com un mer joc de distribució de més o menys competències polítiques a l’interior de les fronteres d’un estat, sinó com el reconeixement del dret a l’autodeterminació constituent dels diferents pobles, per passar posteriorment a mantenir entre ells, relacions de solidaritat, igualtat i cooperació com a pobles lliures, sobirans i independents”[4].
El paradigma confederal, tal com ja el va defensar Roca i Ferreras al segle XIX, és bàsic per donar credibilitat a l’ideal federal. Per tant, les interpretacions del federalisme que fan entitats com Federalistes d’Esquerres i altres partits afins són, ras i curt, simples variants de la ideologia espanyolista. En canvi, el confederalisme ens assenyala un camí de futur i, sense cap dubte, serà un instrument valuós perquè la nova República Catalana pugui articular un projecte polític compartit pels Països Catalans i també per teixir aliances amb altres pobles veïns. Mentrestant, cal seguir defensant amb dents i ungles la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, que ara mateix és l’única escletxa que tenim a l’abast per activar un procés constituent que escombri els residus de l’Estat monàrquic, excloent i classista que encara avui ens domina.
[1] ROCA I FERRERAS, J.N.: Catalunya independent.- Quaderns Roca i Ferreras, 5.- Barcelona, 1996, p.49
[2] Toni Strubell i Trueta: “130 anys de sobiranisme” El Punt-Avui, 26/05/2016 http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/970492-130-anys-de-sobiranisme.html
[3] ARRUFAT, Q. i SALELLAS, B. (coord.): Referèndum 2017: la clau que obre el pany.- Edicions el Jonc.- Lleida, 2017, p. 81
[4] Op. cit., p. 83