I vet aquf que el terbolí de la campanya del referèndum constitucional em té ben atrapat anant de la Seca a la Meca, sense temps de prendre alè, sense ni gairebé poder llegir els diaris.
D'esquitllentes vaig seguint la polèmica oberta entre la metròpoli barcelonina i les comarques sobre les circumscripcions territorials de representació al futur Parlament de Catalunya. Les tensions són grans. S'ha obert una dolorosa ferida en el cos de Catalunya Principat. Comarques i cap i casal esdevenen antagònics. Una cosa que hauríem d'haver evitat tots els catalans, costi el que costi, i que pot provocar una divisió, una font d'enfrontaments i de conflictes perillosíssims. L'avantatgisme d'uns partits que tenen majoria a Barcelona s'ha alçat contra l'avantatgisme d'uns altres partits que tenen majoria a comarques. I tot plegat afecta les majories apilotades a la gran urbs en condicions infrahumanes i afecta, igualment, les minories abandonades al subdesenvolupament de les extenses comarques tradicionals.
No és moment d'endurir-se cada bàndol en les seves respectives raons ben vàlides per separat. Cal trobar la fórmula objectiva, respectuosa de totes les realitats que exigeixi equitativament els inevitables sacrificis de les pròpies aspiracions.
En la pàgina de «Diàleg» de l'AVUI del 3 de novembre vaig oferir una solució sense cap interès electoral per part meva. No la penso defensar en el debat de l'Estatut. Estic cansat de voluntarisme polític. Si la gran ciutat i les extenses comarques la veuen bé, que l'assumeixin. Només dues cartes de comarques han protestat d'aquest model. Volen més representació comarcal. Però no pensen que les solucions centralistes donen més avantatge a la conurbació barcelonina i àdhuc deixarien sense cap representació algunes comarques.
¿Per què no fem tots un esforç de veure també les raons dels altres? Ens juguem el nostre futur.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina