L'1 d'agost de 1917 va morir Enric Prat de la Riba oficialment com a conseqüència de la malaltia de Basedow que patia des del seu empresonament l'abril de l'any 1902. Tot i això algunes versions deien que els seus problemes de salut van ser conseqüència d'un enverinament a la presó ja que el maig del 1902 passà el mateix amb el nacionalista basc Sabino Arana, que fou empresonat per haver intentat felicitar el president nord-americà Roosevelt per atorgar la independència a Cuba. Tant Prat com Arana van "contagiar-se" a la presó de la mateixa malaltia (suposadament la malaltia de Basedow), una afecció suprarenal, que els va portar ambdós a la mort. Aquestes "coincidències" van fer pensar a alguns ciutadans que en realitat els líders nacionalistes varen ser enverinats a la presó (tal com havia passat segles abans amb Pau Claris).

L'abril de 1902 Prat de la Riba és detingut arran de la reproducció a La Veu de Catalunya d’un article del diari de Perpinyà L'Independent. La Veu reproduí el 17 de març de 1902 l'article on s’exposava la situació dels vinaters rossellonesos i les seves protestes envers el Ministeri d’Hisenda francès per la pujada d’impostos, l’autoritat militar espanyola hi veié una incitació al separatisme en la frase de: "vu l’intérêt qu’on nous témoigne il n’y aura qu’un seul remède ; c’est l’entente avec nos voisins de Barcelona pour rendre la Catalogne libre.". Prat, com a director de La Veu de Catalunya , fou cridat a declarar pel jutge instructor militar l’1 d’abril, condemnant-lo aquest a entrar a la presó l’endemà mateix. Prat estigué empresonat una setmana a la presó barcelonina del carrer Amàlia. Ingressà a la presó el 2 d’abril i el 7 passà a la situació de llibertat provisional en el seu domicili. 

Anys més tard fou el president de la Mancomunitat. En el seu discurs inaugural després de ser escollit president de l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d'abril de 1914 a Barcelona, Prat de la Riba va destacar la importància del que s'havia aconseguit: «La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta  i n'inicia un altre, que és el demà », recordant que feia dos-cents anys que Catalunya havia perdut l'autogovern.